Tasio Pulido, de Blanes Solidari: «Una de les feines fonamentals de les entitats és la fiscalització de la tasca política»

Tasio Pulido: L’any 92 ens vam adonar que a Blanes no hi havia pràcticament cap organització social de suport a les persones migrades i vam concebre la idea de tirar endavant una entitat basada en tres  aspectes fonamentals: la lluita per la igualtat de drets, contra el racisme i la xenofòbia; el suport a les persones blanenques d’origen migrant i la cooperació internacionalista. Així va néixer Blanes Solidari.

-30 anys són molt i els projectes s’han anat actualitzant. Quins van ser els primers?

TP: Inicialment vam començar per la sensibilització sobre la situació que patien les persones migrades que, tot i que en aquell moment no era com l’actual, ja es començava a albirar que hi havia tota una sèrie de problemes com, per exemple, una certa tendència a la guetització que es veia en alguns barris i escoles. No hi havia enfrontaments de caire racista però sí algunes situacions que ens van fer pensar que calia generar espais de defensa per la igualtat de drets i contra el racisme.

 -Aleshores el tant per cent de població d’origen migrant que hi havia a Blanes devia ser menor que l’actual

TP: Sí, ara estem en el 15-16% i en aquells moments potser no arribàvem ni al 10%. Però ja es veien situacions problemàtiques en l’àmbit laboral i que abocava una part de la població sense papers, a l’economia submergida al camp. Vam contactar amb els col·lectius de senegalesos i gambians, i també amb llatinoamericans… I és que com a entitat, Blanes Solidari mai va tenir l’objectiu de créixer sinó de crear xarxa. Això ens va dur a impulsar l’associacionisme de la comunitat uruguaiana i del col·lectiu xilè, que a mitjans dels noranta, estava creixent amb força i en el que hi havia molta gent en situació d’irregularitat. Això ha canviat perquè aquestes entitats actualment gairebé no estan actives. Però en aquell moment vam aconseguir vincular el col·lectiu d’uruguaians a Blanes Solidari i que s’activés. També vam impulsar el Casal d’Amistat Català-Cubà. I en l’àmbit internacionalista, vam contactar amb Soarpal d’Arbúcies i ja vam començar a treballar amb els projectes de Palacagüina, que encara ara continuen. La nostra idea sempre ha estat de mantenir-nos com a entitat petita que treballa sobretot en xarxa.

-En projectes de cooperació al desenvolupament, no només heu treballat les brigades a Nicaragua, oi?

TP:  No, també hem fet campanyes de solidaritat amb el poble Sahrauí; un projecte de construcció de l’Hospital de Bureng, a Gàmbia; un de suport al Moviment dels Sense Terra al Brasil; ajuda humanitària per l’Huracà Mitch o catàstrofes a l’Índia i El Salvador... El més recent és el projecte d’acompanyament que fem a l’Associació Daadéh Fouladou, de Blanes, que tenen un projecte d’horta comunitària impulsada per dones a Tankanto Escale, al Senegal.

 -Des dels vostres inicis també heu tingut molt clara la reivindicació del 0,7% per a la cooperació

 TP:  Bé, de fet, un dels nostres primers objectius era tirar endavant el 0,7%, sobretot com a un molt bon instrument per generar consciència de la necessitat de cooperació i, també, per posar davant les administracions municipals el mirall de les necessitats que es veien, més enllà de la pròpia immigració. Va costar molt. Pensa que no va ser fins l’any 94, i després de moltes manifestacions, que el Ple de l’Ajuntament va aprovar el pressupost de cooperació del 0,7. I com sempre, va ser un treball en xarxa. Vam convidar les entitats que hi havia a Blanes i els partits que també hi creien -ERC i EUiA-, i  a partir d’aquí es va anar generant un debat que va acabar amb l’aprovació del 0,7.  Ara bé, no es va començar a aplicar fins a l’any 95 en què ens van trucar des de l’Ajuntament per posar fil a l’agulla en alguns projectes en marxa de Blanes Solidari. Posteriorment s’hi va incorporar Càritas, Voluntariat Blanenc, Creu Roja…i a partir d’aquí es va crear una comissió pel 0,7 que era l’encarregada d’estudiar els projectes, valorar-los i tirar-los endavant. Després es va convertir en l’actual Comissió de Cooperació, Solidaritat i Cohesió Social.

 -I que és una comissió que encara funciona..

TP: Sí, va arrencar molt bé i amb una acceptació general. Fins al punt que s’aprovaven tots els projectes que s’hi presentaven. Tenia la funció de generar transversalitat i solidaritat. Fins i tot el PP, en un primer moment, la valorava positivament. Un cop els projectes eren aprovats a la comissió, es passaven pel Ple i normalment s’aprovaven per majoria absoluta. Va ser en aquest moment que Blanes Solidari, amb el suport d’un col·lectiu d’ensenyants i d’associacions de pares d’alumnes, va iniciar les Vacances en Pau dels nens i nenes sahrauís, que finalment va convergir en l’Associació de Famílies d’Acollida dels nens Sahrauís. Més endavant, i després d’una petita crisi per la periodicitat massa espaiada de les reunions, vam fer una proposta de reprendre les reunions cada dos mesos, i que cada mes es fes també una reunió d’un grup de treball encarregat de presentar les propostes a l’Ajuntament.

-Segueix sent efectiva?

TP:  Sí, dins de la comissió s’han fet coses molt interessants com per exemple en el tema de l’empadronament. Ens vam assabentar que la gent sense domicili fix tenia moltes dificultats per empadronar-se a Blanes. Era un tema que estava tapat. Vam fer la prova amb un company gambià a qui se li va denegar l’empadronament. Llavors vam provar una nova tàctica: presentar-ho a través d’un correu administratiu, que estan obligats a respondre. A partir d’aquí, es va generar un debat entre els agents socials, entitats i ajuntament, i finalment el juny del 2018, vam preparar una moció que es va presentar a través de la Comissió de Cooperació i Solidaritat i que es va aprovar amb els únics vots en contra de PP i C’S. Des d’aleshores, el tema de l’empadronament és automàtic i no ha generat més problemes. No sé què passarà en un futur però ara funciona molt bé. Des del punt de vista dels Serveis Socials, els hi hem tret un problema que els dificultava molt la feina. Sovint els polítics esperen que aflorin els problemes i hi hagi una reacció des de la base per assumir-ho i posar-hi remei. Al final són les entitats socials les que han de pressionar perquè surti un problema a la llum.

-També vau impulsar una moció pel dret a vot?

TP: Sí i es va aprovar amb l’única oposició de PP i C’S. Però pràcticament no hi ha hagut temps ni de pair ni de generar espais més amplis de sensibilització. Aquesta moció es va plantejar en el marc del nostre treball conjunt amb SOS Racisme, i en concret dins la plataforma pel Dret a Vot. Un dels punts que planteja és la necessitat d’informar, si cal per carta,  totes les entitats i col·lectius de migrants, de quin és el seu dret i de què cal per exercir-lo. Però és un procés molt lent.

 -S’aproven moltes mocions que no s’acaben implementant?

TP: L’incompliment de moltes de les mocions que s’aproven fa que una de les feines fonamentals de les entitats sigui, precisament, la fiscalització, la vigilància permanent de la tasca política. I ara que som dins de la Taula del Benestar i Comunitat, intentem que es dinamitzin els temes urgents... perquè, si no, anem al fracàs absolut pel que fa al respecte dels drets de les persones.

En aquest punt de l’entrevista s’incorpora en Gerard Rodríguez, una de les noves incorporacions de l’entitat.

 -Gerard, estic veient que toqueu una gran diversitat de temes a Blanes Solidari

Gerard Rodríguez:  Racisme, xenofòbia i igualtat, no només pel que fa a nouvinguts, sinó en un sentit més ampli. Drets de les persones, denúncia i assessorament... també ajudem famílies i nens que no poden accedir a espais de lleure (tenim acords amb el cau i altres iniciatives)… També tenim el recurs de roba que es complementa amb altres espais com el de Càritas, el Rebost Solidari, fem tasca antirumors i contra els prejudicis, sensibilització antiracista, coordinació amb agents del territori (SIAD, escoles, serveis socials, etc.). Tenim també el recurs dels pisos… I tot plegat, mirem de fer-ho des d’un punt de vista no assistencialista sinó empoderador, trencant amb el paradigma mèdic que recepta segons la malaltia: “ Tu ets qui té un problema. No ets el problema, ets part de la solució”. El que mirem de fer a Blanes Solidari és un acompanyament del propi desenvolupament. Si només garantim uns recursos no serveix de res perquè aquests, un dia s’acaben.

-Com a ciutat de perfil turístic, Blanes ha estat una de les ciutats més tocades per la pandèmia, no?

GR: Lloret és catastròfic. Però Blanes, déu n’hi do. Hi ha molts ingressos, en blanc o en negre, que no s’estan generant. No tothom té la renda garantida i el suport del SEPE no està pensat per a persones amb dificultats lingüístiques i digitals. A vegades sembla que l’administració posi traves per dificultar que la gent pugui accedir als ajuts.

 TP:  Amb el SEPE i la Seguretat social és molt complicat... Ara s’acaba de cobrar una pensió de viudetat d’una companya gambiana tramitada l’any passat, i amb pèrdua de documents pel mig a Madrid, i a la qual nosaltres hem fet acompanyament en la tramitació. El problema de la bretxa digital cada cop és més bèstia. Estem recomanant a tothom que tinguin el certificat digital que permet, com a mínim, accedir a l’ajuntament o a la Generalitat a través del mòbil. D’aquesta manera, podem fer acompanyament en les gestions en línia. Encara ara caiem en paternalismes sense voler però la voluntat és empoderar la gent que venen a Blanes Solidari buscant suport.

 GR: Tot i que no ens trobem davant d’un abandonament institucional, de vegades ens trobem amb situacions socials de molt de risc, que necessitarien el doble de suport. Parlo, per exemple, de dues famílies sirianes amb les que treballem en el Programa Català del Refugiats. Són persones que han patit moltes situacions de risc i estan molt afectades. O sigui que tot i el seguiment que es fa des de l’administració, és tan gran i diversa la casuística, que cal cobrir molts fronts i no arriben a tot. No es pot treballar un trauma tan gran amb 4 sessions de suport psicològic! O com en el cas d’una segona família en la que hi havia un problema de violència de gènere sense abordar. Ens trobem amb molt més del que podem assumir.

 -A quanta gent esteu atenent actualment?

 TP: De casos actius en tenim, aproximadament i sense comptar els casos adormits,  entorn de  24 o 25. Alguns dels quals tenen certs suports però insuficients.

GR: L’altra dia fèiem la reflexió de com necessari seria tenir algú que donés suport psicològic a algunes de les famílies que viuen al recurs dels pisos que tenim, perquè són persones multitraumàtiques i necessitarien un seguiment més profund i continuat. És veritat que ens donen recursos, però l’administració es beneficia també del nostre voluntariat. I ara exigirem que ens posin una persona per ajudar-nos... tenim vida i no donem l’abast.

TP: En el cas de les famílies refugiades, vam estar buscant ajuda per trobar mentories i ho vam presentar a diferents entitats però no sortia ningú. Al final a Blanes Solidari vam fer un grup de sis persones i déu n’hi do la feina que comporta. Amb la segona família es va fer també una demanda de mentoria i com que la família es coneix amb l’altra, al final han acabat en l’òrbita de Blanes Solidari... o sigui que fem més del que podem.

 -Expliqueu-me això de la Xarxa Solidària amb les Persones Migrades i Refugiades

 TP: L’any 2018 es van produir ocupacions impulsades sobretot per Papeles sin Contrato i un del llocs on es van fer, va ser aquí a Blanes. Es va ocupar, amb l’acord del mossèn, l’esbarjo de la parròquia de Santa Maria. Però a finals d’any, des de Càritas i la parròquia es va considerar que ja n’hi havia prou i es va buscar una alternativa que va ser la ocupació del local de Modas África, una antiga empresa que feia desfilades per a turistes, que estava tancat. Quan es va veure que era un lloc sense condicions, es van plantejar diverses alternatives i es va optar per un projecte de pisos, que vam plantejar a la Taula de Benestar i Comunitat,  a Serveis socials  i a l’Ajuntament. Finalment es va signar un conveni entre la Xarxa (a través de l’entitat  Acció Solidària Mediterrània) i l’Ajuntament. És un projecte que contempla no només els pisos sinó també l’acompanyament a nivell laboral, de formació, quan hi ha un procés de regularització... Ara la Xarxa Solidària té 3 pisos subvencionats per Dipsalut, a través de l’ajuntament. La voluntat de l’Ajuntament és de mantenir-los. El nostre problema és que som gent gran, estem molt desgastats i necessitem relleu ja.

Blanes Solidari actualment treballa activament en el Servei d’Acompanyament Solidari per a la Cohesió i la Inclusió, el Rebost Solidari impulsat arran de la pandèmia (però per a casos molt puntuals, perquè aquest servei ja el fan altres entitats), els projectes de cooperació al desenvolupament a Nicaragua i Senegal, en la Comissió de Cooperació, Solidaritat i Cohesió Social, en la Taula de Benestar i Comunitat, en el Programa Català de Refugi i en la Xarxa Solidària amb les persones Migrades i Refugiades.