Sergi Nuss (SOS Costa Brava): “Seguim molt ancorats en la idea que desenvolupament, benestar i progrés són sinònims de creixement econòmic, en un món amb recursos finits.”

La ciutadania s’estima molt la Costa Brava. Però hi som prou quan toca defensar-la?

Si et mires la història de la Costa Brava, fa 100 anys que la població ja expressava la seva preocupació entorn el desenvolupament del turisme i la construcció a la zona. Les primeres grans mobilitzacions en defensa del territori a les comarques gironines han estat sobretot a la Costa Brava: els Aiguamolls de l’Empordà, S’Alguer, el riu Ter, l’oposició a la construcció dels aiguamolls al Baix Ter, la Platera, la platja del Castell...La zona volcànica de la Garrotxa també és emblemàtica però el pes principal és a la Costa Brava, un vector de mobilització social permanent, que en les darreres cinc dècades ha concentrat bona part de l’activisme. D’alguna forma la Costa Brava s’ha convertit en un bressol de la defensa del territori a les comarques gironines, una cantera d’activistes i de sensibilització. Però les pressions sobre la zona en aquests 50 anys han estat enormes: la inèrcia de construcció, de creació d’infraestructures, ports esportius, de destrucció del paisatge... Malgrat la mobilització permanent, els impactes de transformació continuen sent molt grans, amb Empúriabrava com a paradigma de la destrucció a l’origen. Però, de fet, des del període democràtic s’ha construït més que en tots els períodes precedents. Tot i que no podem oblidar que hi ha grans èxits com a resultat de les mobilitzacions com seria el de la platja del Castell i més a l’actualitat els de SOS Costa Brava (el Pla Director, Aiguafreda, cala Morisca...) .

A la Costa Brava, quins són els punts calents en els quals hauríem de decréixer?

En aquests moments tenim dos grans punts calents. D’una banda hi ha Begur, que és la cara més fosca de la moneda perquè és l’únic municipi que ha presentat recurs contra el Pla Director de la Costa Brava. Aquest municipi ha anat als tribunals per oposar-se a un Pla Director que ha reduït el potencial de creixement urbanístic. Abans que s’aprovés, Begur tenia un potencial de construcció de més de 50 urbanitzacions i 1.500 habitatges. Ara, amb el pla, el seu potencial de construcció ha quedat reduït entorn els 600-700 habitatges. És una reducció significativa però encara permet construir molt! I l’Ajuntament de Begur s’oposa al pla pels seus interessos més que qüestionables respecte al que seria convenis subscrits amb promotors, acords que tenen relacionats amb el seu POUM i pel temor a haver d’indemnitzar. Per a  nosaltres és molt i molt greu, tenint en compte que s’hi estan construint les urbanitzacions més espantoses de la Costa Brava. Una és la dels Jardins de Sa Riera Living, a la cala de Sa Riera. S’hi veu un enorme bloc de formigó, molt compacte, que fa de pantalla visual en una cala que ja està prou sobrecarregada d’usuaris i construccions. L’altra urbanització és la de S’Antiga, a l’antiga cantera, a la muntanya, amb molt d’impacte visual des de quilòmetres de distància, on hi aniran 24 xalets de luxe.

I l’altra cara de la moneda és a Platja d’Aro, a la desembocadura del riu Ridaura, on encara queda una peça de 13 hectàrees de pineda i on ara mateix s’hi està tramitant un projecte per duplicar la marina del port d’Aro, amb 272 amarradors i un projecte immobiliari associat, de 340 apartaments i zones comercials. I diem que és l’altra cara de la moneda perquè es projecta en una zona verge, lliure d’edificacions, que encara som a temps de salvar. No entenem que l’Ajuntament de Platja d’Aro i la Direcció General de Ports de la Generalitat tinguin com a projecte, la seva construcció. Aquesta zona té un paper clau per als impactes del canvi climàtic, perquè davant possibles fenòmens com el Glòria, d’inundacions, temporals, etc., pot esmorteir-ne els impactes ja que es pot inundar sense causar danys. Si es construeix, en canvi, s’endureix més aquest sector de costa, i tots els impactes i riscos seran més grans. No té cap sentit. Aquests serien els dos fronts de decreixement en els quals hem de treballar més urgentment.

A més de la pressió immobiliària, la pandèmia ha fet créixer, i molt, l’ús de les embarcacions recreatives. Fins a on es pot seguir creixent?

Ja no es pot créixer més en aquest camp. La Costa Brava acull el 50% dels amarradors de tot Catalunya, tot i que només ocupa un terç de la costa catalana. Que durant els mesos d’estiu, en temporada alta, el 50% de les barques naveguin per aquest tram de costa que a més té tres parcs naturals, amb zones d’alt interès natural marines, és d’un impacte molt fort tant per la fauna marina com pels ecosistemes marins, per a les praderies de posidònia, per a les cales...A més dels impactes ecològics evidents, té també un impacte de pèrdua de qualitat per a la gent que hi accedeix des de terra....Si intentes trobar una cala allunyada, per tenir una experiència relaxada, singular, pots acabar topant amb un indret abarrotat de barques...O a les cales més conegudes de Cadaqués o Calella, hi ha tantes barques que no veus ni l’horitzó...És un sector que forma part d’aquest model creixentista indefinit. L’única notícia que es vol veure als mitjans de comunicació sobre el sector és si s’han venut més barques, si se n’han llogat més, si el sector nàutic es recupera, si hi ha més matriculacions...i no es pregunten si el nombre de barques que tenim és el que la nostra costa pot acollir sense impacte.

En general, creus que la gent rep prou informació sobre l’opció del decreixement?

No, crec que no. El bon titular per als mitjans de comunicació segueix sent si s’ha recuperat l’economia, si arriben més turistes, si les places hoteleres estan cobertes, quantes llicències d’obra s’han tramitat... Seguim molt ancorats en la idea que desenvolupament, benestar i progrés són sinònims de creixement econòmic. I en canvi, només es parla de decreixement en situacions de recessió econòmica, i no com una necessitat en un món amb recursos finits, en el qual cada any sobrepassem la capacitat de la Terra de generar recursos. És aquest concepte del Dia de la Sobrecapacitat de la Terra (Earth Overshoot Day) que cada any arriba més aviat. Quan som al mes d'agost, a l’Estat espanyol ja s’han consumit els recursos que aquest país pot produir de forma natural. Seguim sense parlar prou de decréixer i quan ho fem, ho fem amb enfocament negatiu.

Quins signes d’emergència climàtica són ja una realitat al territori gironí?

N’hi ha alguns que estan molt ben registrats, especialment en el litoral. El més tangible és la regressió costanera, que es dona per una combinació de factors, no només per la crisi climàtica. Tenim l’augment del nivell del mar, els temporals més potents que provoquen una major erosió, i també el problema previ del canvi en les dinàmiques del moviment dels sediments dins el mar i els rius, a causa dels embassaments, ports esportius...són factors que combinats acaben provocant la regressió de les platges, amb el risc que al llarg del segle XXI pugui acabar desapareixent aquest patrimoni natural que és alhora un actiu turístic clau.

Un altre signe és l’augment de la temperatura del mar. A l’Estartit tenim el registre més llarg de Catalunya, internacionalment reconegut, que l’ha fet un meteoròleg aficionat, en Josep Pascual. Fa 40 anys que comprova la temperatura superficial i a 80 metres de fondària. En tots dos casos s’han registrat augments clars de temperatura. I això ja està provocant canvis en la composició d’espècies de la biodiversitat marina: n’arriben de més adaptades a temperatures càlides i en marxen d’altres que necessiten l’aigua més freda.

I hi ha d’altres impactes relacionats amb l’augment de les temperatures en determinats cultius o el fenomen prou conegut de l’avançament del primer dia de floració d’espècies, com en els ametllers. O les secades que es perceben en determinades espècies com les alzines sureres o els pins, que en patir un excés d’estrés hídric, poden acabar morint. Però a més, ara ja sabem que tot això anirà a més.

Quin és el gran repte de SOS Costa Brava?

Deixant de banda els desafiaments del territori, en aquests moments tenim al davant un gran repte de relleu generacional. Hi ha unes entitats ecologistes i uns col·lectius molt actius en molts llocs de la Costa Brava, però ens falta trobar la tecla per connectar amb els més joves. Cal que entenguin que el que s’ha salvat és perquè la gent s’ha mogut. I cal que entenguin que el que s’hagi de salvar en el futur, també necessitarà gent que es mogui i que seran els seus paisatges. Els necessitem.

Però a la causa ecologista sempre s’hi veu molta gent jove...

Les mobilitzacions que es formulen envers la causa global poden tenir més públic jove implicat. Però queden una mica desconnectades de la causa local i és aquí on calen aquests joves. El fet que no sé quants ajuntaments declarin l’emergència climàtica i després no facin res, demana amb urgència que hi hagi molta mobilització, control i exigència, en relació a les causes dels llocs on vivim.