Polítiques que maten

PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU. L’autor defensa que les més de setanta morts de la crisi migratòria no són fruit de la casualitat, sinó el resultat de decisions polítiques concretes. Per a ell, el model migratori basat en la contenció, el control geopolític i la delegació de fronteres a tercers països ha convertit el Mediterrani en un espai de vulneració sistemàtica de drets humans. Davant la resposta repressiva i el blindatge de fronteres, sosté la necessitat de garantir vies legals i segures i qüestiona si existeix la voluntat real de posar la dignitat humana per davant de les fronteres.

Quan parlem de migració sovint ho fem a través de xifres i titulars. Però darrere de cada nombre hi ha una persona, una història i una vida. Per això, quan aquests dies observem els fets succeïts a Ceuta hauríem de parlar d’una crisi humanitària i analitzar-ne les causes.

Els tràgics fets de la setmana passada no són un episodi aïllat, les més de 70 morts no són fruit de la casualitat, són el resultat de decisions polítiques concretes. Les tensions entre estats, els interessos geopolítics i l’externalització de fronteres han configurat un model migratori basat en la contenció i el control, una estratègia compartida en aquest cas, entre el Regne del Marroc, els Estats Units i Israel de desestabilització i contribució als discursos d’odi. Una estratègia que compta amb la connivència de la Unió Europea, que prioritza murs, tanques i vigilància, delega el control migratori a tercers països on no es garanteixen els drets humans, i converteix el Mediterrani i les fronteres del sud d’Europa en un espai de vulneració sistemàtica de drets. Mentre això passa, es destinen milers de milions d’euros a blindar fronteres, Frontex acumula recursos mentre les vies legals i segures per migrar continuen sent insuficients, per no dir inexistents, fet que aboca milers de persones a assumir riscos extrems.

Parlar de migració només des de la seguretat és ignorar les causes que empenyen milers d’éssers humans a marxar i obviar el dret a moure’s lliurement que tenen les persones per desenvolupar el seu futur, un dret que sembla estar reservat exclusivament a una part de la població. La resposta no pot continuar sent exclusivament repressiva. Cal garantir vies segures i regulars, reforçar el salvament, complir el dret internacional i desplegar polítiques d’acollida reals.

Cada persona que mor al mar, a la frontera o al desert és una derrota col·lectiva. Darrere de cada mort hi ha projectes de vida interromputs, famílies trencades i futurs que mai arribaran a existir. Aquestes tragèdies no són inevitables, són la conseqüència de decisions polítiques. La qüestió és, tenim voluntat de canviar-les posant la dignitat humana al davant de les fronteres?

Àngel Vàzquez Viu, copresident de la Coordinadora

Article publicat a El Punt Avui >>