Joventut i pau: el relat és nostre
PER SALIMA EZ ZAARY ZAARI. L’autora defensa que la joventut no ha de ser una mera receptora passiva dels discursos de pau i futur, sinó la protagonista activa en la construcció del seu propi relat social i polític. Considerar que la pau i la convivència es poden definir des de dalt, sense comptar amb la veu i la realitat dels joves, implica legitimar una narrativa aliena que perpetua el paternalisme. El jovent existeix, participa, pateix les incerteses actuals i construeix el futur de manera quotidiana, de manera que reduir el seu paper a un simple clixé o ignorar la seva visió no resol cap conflicte, sinó que l'aïlla de la presa de decisions i dificulta la construcció d'una societat més justa i cohesionada.
Les joves no tenim credibilitat per qüestió d’edat? Tenim molt arrelat que parlar de pau és cosa de polítics o institucions, que s’ha de tenir una pila de títols penjats a la paret. Ens han educat amb la idea que només podem ser espectadores passives, destinatàries d’un futur dissenyat per uns altres. Ens han arraconat massa temps en aquest paternalisme que ens diu «ja en sabreu quan sigueu grans», com si la pau fos una teoria que s’ha de delegar a experts i no un fet que ens toca de prop.
La nostra generació ha crescut d’una manera molt diferent a les anteriors: hem vist les injustícies del món en directe, pràcticament en temps real. Aquesta hiperconnectivitat ens ha fet molt més conscients del que passa al món, i d’alguna manera, ens ha obligat a no ser indiferents. Quan fas scroll pel mòbil, la realitat t’esclata a la cara sense filtres, i aquest fet ens ha donat una capacitat important per connectar realitats. Entenem que el genocidi de Palestina, Sudan o a qualsevol lloc no és una notícia llunyana desconnectada de nosaltres. Sabem que les nostres decisions diàries, la roba que comprem, on tenim els nostres diners o el que fan els nostres governs tenen un impacte real en aquests genocidis. I un cop hem obert els ulls i hem vist que tot està lligat, ja no els hem pogut tancar.
És aquí on les xarxes socials canvien de sentit. Sovint es miren plataformes com Instagram o TikTok amb una benevolència del qui no entén res, reduint-les a un espai de postureig o contingut banal. Però per als joves, el mòbil és una plaça pública. És l’ecosistema des d’on ens informem, on compartim el que ens remou per dins, i on trobem la comunitat. Les xarxes han obert el micròfon a tothom, fent que el relat de pau ja no es dicti de dalt a baix, des de la institucionalitat, sinó que es construeixi horitzontalment. És el nostre espai i és on totes podem contribuir a que hi hagi pau, de maneres diverses i vàlides. Ja que, malauradament, davant l’auge de l’extrema dreta que s’està nodrint dels discursos d’odi, el racisme utilitza aquests espais digitals per polaritzar la societat.
El que és realment revolucionari és com hem transformat el llenguatge en les xarxes socials. El discurs clàssic sobre pau sovint asèptic, distant i ple de conceptes abstractes ens queda lluny, i queda lluny del carrer, del que realment passa. Les joves hem trencat aquests codis. Utilitzem un llenguatge directe, clar, honest i empàtic. Ja sigui mitjançant un vídeo curt, un carrusel d’imatges o gràcies a una història a Instagram, fem que la realitat s’entengui molt millor perquè parlem del nostre dia a dia. A més, hem après a parlar de pau a través de les nostres pròpies lluites: entenem que fer pau també és defensar a la veïna que porta hijab i a qui li posen traves per treballar, o al veí que l’han desnonat sense garantir-li un dret bàsic.
Un exemple clar d’aquest canvi el tenim a prop amb iniciatives com Joves i Pau, on creadores i creadors de contingut de tot Catalunya s’uneixen per posar veu a tot allò que ens remou com a joves i com a societat. El valor real és que no hi ha un relat únic, cadascuna parla des del seu propi àmbit, i en aquesta diversitat és on el discurs s’assembla a la vida real. Reclamar la pau no és un luxe acadèmic, és una pràctica de cada dia. Tenim les idees clares, ganes de canviar les coses i les eines per fer-nos escoltar. Ja no esperem que ens cedeixin l’altaveu; l’hem agafat a la mateixa pantalla per parlar alt i clar. El relat és nostre. Ara, l’única qüestió és si se’ns escoltarà d’igual a igual, o si es preferirà continuar ignorant una generació que ja està canviant les regles del joc.
Article publicat al Diari de Girona >>
