Valdênia Paulino: «La policia segueix el model de l’exèrcit i tracta la gent pobra com a enemics»

La seva feina no agrada ni a la policia, per les seves denúncies dels abusos policials, ni a les bandes de les favel·les, que prefereixen lidiar amb una policia corrupta que amb una de neta. Segueix rebent amenaces?

VP: Ara no tinc una amenaça frontal. Però sí que m’arriben missatges demanant-me que em calmi perquè segueixo molts casos que involucren la policia. Per això sempre he d’estar molt atenta. Com que ara el govern està tan malament, els policies estan tranquils perquè si els denuncio, no passarà res. En realitat, el que em preocupa són aquells casos en els que hi ha policies a la presó, o el d’un diputat de l’estat de São Paulo, amb el cas obert, perquè ell no amenaça ni fa merder però és molt mala persona.

Vostè denuncia obertament que al Brasil hi ha un genocidi de la joventut negra i pobra. Es dóna en tots els estats?

VP: Sí, en tot el Brasil i especialment a Rio, São Paulo, Recife, Salvador i Espírito Santo. Després de la dictadura, l’any 1988 es va fer la constitució i el tema de seguretat pública no va quedar ben resolt. Tenim la policia civil, que s’encarrega de la investigació, i la policia militar, que s’ocupa de l’ordre al carrer. Aquesta policia militar, segueix el model de l’exèrcit i tracta la gent pobra com a enemics. Miri, jo vaig ser síndic de greuges de la policia, a Paraíba, perquè degut a les amenaces vaig haver de marxar un temps de São Paulo. I vaig tenir accés a molta informació. Quan es forma la policia, se’ls diu que algú és sospitós si és negre, jove i amb característiques de pobre!

Quin paper té la seguretat pública en la configuració d’aquesta societat tan desigual?

VP: Des de la colonització, el rol de la policia ha estat el de treballar per protegir el patrimoni de l’elit econòmica. En una societat desigual, el paper de la policia és fer el control de la gent pobra i dels moviments socials. Miri, pel programa de protecció del que gaudeixo, ara visc en un barri de classe mitjana. La policia d’aquest barri no té res a veure amb la policia de Sapopemba! Al meu nou barri la policia em saluda i és molt amable. Sé que no és fàcil la vida del policia. Treballen en problemàtiques molt dures. I al Brasil no tenim la cultura de cuidar el que cuida. Dins de la corporació de policia, el tracte que reben és molt deshumanitzat. Per exemple, m’explicava un dels policies, que en la seva formació els havien donat un vas d’aigua per compartir amb tots els companys. Tots havien de fer un glop del vas en el qual, prèviament, el seu superior hi havia escopit un gargall. Com vols que tracti la gent algú que està rebent un tracte tan denigrant?

Anys enrere es va denunciar que quan la policia entrava a les favel·les, posaven música de Vivaldi com preludi a les tortures, violència o violacions

VP: És que era com si fos un camp de concentració. Ells entraven a la favel·la, connectaven un aparell de música al cotxe i mentre sonava la música, ells torturaven les persones, violaven les dones… si tu estaves menjant amb el tupper, et preguntaven “Què és?” i tu els explicaves que era el teu menjar i que estaves recuperant forces per tornar a la feina i ells et deien “I et menjaràs això? Millor que no”. I abans que te n’adonessis, t’havien llençat el menjar a terra. Vam denunciar aquest tracte i, per sort, en aquella època, pels volts del 2003, teníem una jutgessa molt sensibilitzada, que al principi no s’ho creia però a qui li vam aportar proves i llavors va contactar amb les autoritats. En aquella època passaven moltes coses a les favel·les. Els policies treballaven drogats en els barris pobres, sobretot dissabte i diumenge quan molts venien amb els ulls ben vermells. Alguns casos encara estan oberts com el d’un d’un noi amb problemes mentals a qui van matar perquè es pensaven que s’enreia d’ells. O el d’un altre noi a qui van disparar tornant de la feina i després van intentar destruir-ne les proves... En aquest cas vam pressionar perquè ens portessin una màquina de raigs X a la favel.la, amb el cos present, i amb l’aparell es va veure que hi havia una bala al crani... Hem de treballar també com a investigadors! En un país seriós, la policia s’ocuparia de trobar les proves! Però, per sort, hi ha persones que sentim que la vida és important i per això existeix el Centre de Drets Humans.

Quin treball féu des del Centre de Drets Humans?

VP: Fem assessorament jurídic, formació... Malauradament, no tenim la capacitat de seguir tots els casos que se’ns presenten! En el mateix edifici tenim el CEDECA, adreçats a infants i joves, i a la planta de dalt hi ha el Centre de Drets Humans. Primer va néixer el CEDECA, l’any 89. Però tot arribava allà i vam decidir crear un altre centre per poder cobrir més casos. Al Brasil, accedir a la justícia és molt costós i difícil. Nosaltres els orientem dels papers que han de dur, què poden explicar i què no, etc. I després seguim casos que nosaltres considerem “exemplars” perquè poden ajudar tota la comunitat, o bé casos de violència. En el cas de les formacions, ensenyem als usuaris com funciona l’Estat perquè molta gent no sap quines obligacions té un alcalde o un diputat. I hi ha una cultura de submissió que fa que la gent pobra miri un dret com un favor, no com un dret. Per poder fer un bon control de la feina de les autoritats, s’ha de partir d’un bon coneixement. Nosaltres fem materials amb llenguatge popular sobre els drets de les dones, sobre què pot i què no pot fer la policia... El problema és que tenim un equip molt petit. El Centre de Drets Humans compta amb tres persones alliberades: una psicòloga, un noi que va ser usuari, a qui vam ajudar a estudiar i que actualment és advocat, i la noia de recepció. Després hi sóc jo, com a advocada, el meu home, que també és psicòleg, i un altre amic advocat, també voluntari.

I en què consisteixen les audiències públiques per a la comunitat?

VP: Les autoritats –un jutge, un polític...- no venien gens al barri. L’alcalde podia manar pintar els carrers, donant l’esquena als problemes reals. Així que vam decidir trucar-los nosaltres quan els necessitàvem. Quan fem una audiència, les autoritats ocupen el lloc principal, asseguts en rotllana al mig del poble, amb els líders socials. Abans de parlar, però, els convidem a fer un passeig pel barri, a visitar els llocs que necessiten una intervenció perquè no hi ha asfalt, aigua o el que sigui... És molt divertit veure com arrufen el nas perquè no estan acostumats a les olors del barri… Quan anàvem a parlar als seus llocs de treball, amb despatxos nets, aire condicionat… vèiem que no sabien de què els estàvem parlant!!! Aquestes trobades donen molts bons resultats. Sapopemba havia ocupat el lloc més violent de la ciutat, juntament a d’altres regions… I ara ja no.

I a CEDECA, què hi fan?

VP:Tenim casos de nens i nenes que pateixen tot tipus de violència, busquem places escolars per aquella mainada que no en troba, busquem recursos sanitaris per a la mainada desatesa pel sistema de salut, fem formacions sobre els drets de l’infant, fem el seguiment d’adolescents que han comès algun delicte... Actualment fem l’acompanyament de 240 adolescents... i també visitem els joves que estan interns, ens centrem molt en la maternitat i paternitat precoç... I treballem molt amb el tema de la cultura perquè segueix sent el mitjà que millor comunica amb els joves... Per nosaltres la cultura és una forma de resistència i transformació. I donem molt de valor a la cultura dels joves: hip-hop, capoeira, etc.

Parlant de joves, finalment no s’ha rebaixat l’edat penal a 16 anys com volia el govern d’en Temer...

VP: Com que no ho van aconseguir, ara estant mirant d’augmentar el temps de reclusió de 3 a 8 anys, no només per als homicidis sinó també per a drogues i coses menors... La diferència és que les presons brasileres estan en molt males condicions i plenes de gent. De moment ja s’ha flexibilitzat la llei per poder accedir a armes de foc, s’ha canviat la llei per a les zones d’indígenes per afavorir els terratinents... Estem anant enrere. Aquest govern ha congelat el pressupost públic durant 20 anys!

Les classes més vulnerables tenien moltes esperances posades en els governs d’en Lula da Silva i de la Dilma Roussef.

Abans teníem molta gent en la misèria absoluta i molta mortalitat infantil. Això ara mateix no ho tenim. I va ser un dels grans èxits dels governs de Lula i Dilma. En comptes de distribuir la cistella bàsica a les famílies necessitades (amb un quilo d’arròs, una mica de fruita o el que sigui), Lula i Dilma van passar l’ajut a diners, la qual cosa dóna més dignitat a les persones vulnerables. Un altre programa bo era “La meva casa, la meva vida” que va ajudar molta gent a aconseguir un sostre. És veritat que les empreses contractades van fer els seus negocis corruptes, amb materials de les cases que no són bons... però al llocs on la població estava més organitzada i més acompanyada, sí que va funcionar. Amb Lula i Dilma va haver-hi més accés a alguns drets bàsics com la salut, l’educació... es va impulsar un programa de quotes per a negres a la universitat, o també el “Prouni” que era un programa adreçat a gent pobra per ajudar-los a arribar a la Universitat. Molts joves de la nostra comunitat van poder-hi anar. Tenim joves a CEDECA, que ara són educadors, que se’n van poder beneficiar. Jo com a nena de família pobre no hagués pogut anar mai a la universitat sense l’ajuda econòmica dels capellans... Potser la crítica que es pot fer als governs de Lula i Dilma és que haguessin pogut fer canvis més estructurals. Quan arribes al poder amb intenció de quedar-t’hi, malament. En Mújica, en canvi, estava tranquil perquè no havia de fer tants acords. Però en no tenir la majoria al congrés, Lula i Dilma van haver de fer moltes concessions per poder avançar.

Amb totes les mobilitzacions al carrer dels últims dies, potser canvia alguna cosa...

VP: Tot estava a punt de caure la setmana passada però no cau.(*) Per què? Perquè els altres partits de centre i de dreta volen aprovar algunes lleis i l’estan utilitzant per això. Si no, ja hagués caigut. La cosa bona és que la gent està ocupant el carrer. Això està molt bé... perquè la premsa al Brasil és molt parcial...

El 18% de la població al Brasil continua en la pobresa i l’1% acumula el 13% dels recursos. Quines mesures creu que caldria prendre per reduir les desigualtats i per tant, la violència?

VP: S’ha d’acabar amb la desigualtat perquè si no, és com passa a l’Amèrica Llatina: tenim democràcia formal, però no de facto. A Brasil hem de fer la reforma agrària que encara no s’ha fet. Hi ha molta concentració de terra en poques mans. Hem de canviar la llei perquè per fer política s’han de gastar molts diners. No pot ser que els pressupostos del Govern siguin els de l’elit! Això ha de canviar perquè si no, Lula i Dilma seran una excepció en la nostra història perquè després tot continuarà en una oligarquia quasi monàrquica: de pares a fills. Caldria també canviar la llei tributària. No és possible que la gent que més acapara evadeixi tants de diners... S’ha d’invertir en educació. No té cap sentit que la gent sense diners acabi en una universitat privada i que els rics acaparin la pública. L’examen d’accés a la pública només és apte pels infants de famílies acomodades que han pogut pagar una escola privada a primària. Ells tenen plaça segura.

Quins són els nous reptes per al Centre de Drets Humans i CEDECA?

VP: Una cosa que ens preocupa molt del genocidi dels joves negres és què passarà amb els seus fills. Amb la sexualitat molt a flor de pell, si no tens gaire coneixements ni massa perspectives a la vida, l’única cosa que pots fer és utilitzar el teu cos i la vida, ara. Els nois tenen fills molt joves, entre altres coses perquè és un símbol de virilitat... Però si moren, aquests nens queden orfes de pare... és un dol que no s’està treballant gaire i hauríem de parar-hi atenció perquè estem parlant d’un dol col·lectiu: 60.000 homicidis anuals, 23.000 joves morts... L’àvia que s’acaba ocupant del nen orfe, que potser té uns 35 anys, ha de treballar. I aquest nen, que pateix una absència important, queda deixat de la mà de déu... Quin impacte tindrà aquesta violència, aquesta indiferència, aquest dol no viscut per l’infant? I també em preocupa com queden les dones... perquè en general són les que encapçalen les lluites socials per la salut, l’educació... Quan els hi assassinen un fill disminueix la seva energia i es queden sense voluntat de continuar lluitant. Per tant, col·lectivament, perdem molt amb els homicidis de tants joves!

* L'entrevista es va fer el 31 de maig. Avui (9 de juny) s'està fent el judici que li pot costar al càrrec al president del Brasil, en el què ell i Dilma Roussef són acusats de rebre donacions d'empreses implicades en els escàndols de corrupció a Petrobras.