Rafel Villena: «Sense saber-ho, vam ser de les primeres entitats de Girona a treballar en codesenvolupament» (maig 2015)

Com neix Llagostera Solidària?

 Vam crear l’entitat fa més de 12 anys amb un grup de persones. Després, un cop creada, ens vam afegir a la Coordinadora d’ONG Solidàries. Tot va començar quan vaig acabar els estudis i vaig anar a Centre Amèrica per fer el meu treball de carrera. Com tots els que hem estat a aquests llocs, se’m va despertar el cuc. Això va fer que decidís crear alguna cosa a Llagostera. Amb un grup de gent, vam decidir treballar amb temes de cooperació, i la grata sorpresa va ser que vam descobrir que hi havia molta gent que volia fer el mateix, però que calia algú o algun grup que ho ajuntés. Finalment, es crea l’entitat i s’hi sumen un seguit de persones, gent que havia estat a l’Àfrica, i comencem a caminar.

Us definiu com una entitat llagosterenca que es dedica a promoure projectes solidaris arreu del món. La lluita local per fer canvis globals?

 Més que arreu del món, és la visió de no tancar cap porta. Evidentment, ara estem molt centrats en uns projectes que estem donant molt de seguiment des de fa molts anys a Nicaragua. Però, sobretot, estem treballant molt a Gàmbia. De fet, sense saber-ho, vam ser de les primeres entitats de Girona que vam començar a treballar en codesenvolupament. Però, llavors, ni es deia així.

 Com van començar aquestes tasques de codesenvolupament?

 Vam detectar que teníem un col·lectiu gambià molt important que provenia, pràcticament, del mateix poble. Vam intentar fer reunions amb ells. Al principi, va ser un fracàs, per culpa nostra, perquè els vam convocar a l’Ajuntament i la majoria no tenien papers. Fèiem errors de principiants. Però vam començar a parlar amb altra gent, vam contactar amb alguns dels gambians que portaven més anys, que tenien una situació més regularitzada. La cosa va anar millorant i, mira, encara aquest dissabte vam fer una altra reunió per anar seguint i madurant el projecte que tenim allà. S’ha fet un hospital, pràcticament està acabat.

I a Nicaragua?

El de Nicaragua té una vessant més romàntica, perquè va ser amb el que vam començar. A més, vam fer un agermanament amb un poble d’allà que s’ha mantingut, tot i que amb alts i baixos. Seguia la filosofia d’aquells primers agermanaments dels anys 80. Poc a poc, hem anat evolucionant. Però no només treballem fora, també ens hem anant adaptant a les circumstàncies de casa nostra.

D'aquestes circumstàncies neix la cooperativa Idària?

Exacte. Ara fa 3 anys vam crear una cooperativa, que depèn de Llagostera Solidària. El seu objectiu és intentar donar sortida i solució als problemes de feina del nostre municipi. Destinada, per tant, a la gent més desvalguda, que tenia problemes, com dones que no podien treballar o que estaven en situació il·legal. Un exemple clar era el de les dones de neteja. Abans, tenien un règim de Seguretat Social especial amb el qual, pagant una petita part, treballaven de forma legal. Els senyors del PP decideixen que han de pagar el règim general i la conseqüència per a elles és que passen de pagar uns 150€ a prop de 300€. Si feien tasques que escassament cobraven 400€, com pretenien que poguessin pagar el mes? El que va passar és que aquestes dones van acabar treballant a la clandestinitat. Des de la cooperativa, vam intentar que la gent contractés les feines allà per evitar aquesta situació, però va ser un fracàs. Quan vam fer números, vam veure que la gent preferia contractar-les en negre, perquè així s’estalviaven pagar un sou mínim.

De la cooperativa, també en va sortir el projecte del Carbó de l'Ardenya.

A base de la feina de dues persones que van creure-hi molt, com són Ricard Grabulosa i Annaïs Pascual, va néixer el projecte. Es van implicar, van veure que era viable i que, a part de netejar boscos, podrien donar feina a persones a l’atur. Així ha estat. S’ha donat feina a més de 20 persones. Però en total, la cooperativa va aconseguir feina a 29 persones durant l'any passat. Pas a pas, intentes tirar-ho endavant. Però, desgraciadament, tenim la sort de poder treballar sense dependre massa de les administracions. El suport municipal és relativament escàs. Suposo que el fet de no ser del seu color polític fa que no els hi interessi molt.

Una altra iniciativa és l’espai Dinkiraa

Qui s’hi va implicar més va ser la Rosa Rovira, que és mestra de l’escola i tenia moltes ganes de treballar amb les dones gambianes i senegaleses. Una de les maneres de fer coses era a través de cosir, de la roba. Això va fer que es comencés a crear un lligam entre dones, sobretot, dones que anaven treballant, sense masses pretensions. Però vam veure que allò podia anar més enllà. A dia d’avui, encara ho tenim verd, tenim moltes coses pensades però que no les acabem de desenvolupar per manca de persones i temps. Veiem que es pot treballar a llarg termini. La idea era generar un seguit de roba feta aquí per gent d’aquí que, a més, aportés coses molt vistoses - com faldilles que han fet les dones- amb la visió de Catalunya i tocs de Gàmbia. Arran de tot això, va aparèixer una petita botiga de Llagostera que funciona com a lloc d’intercanvi: gent que té roba en bon estat la deixa allà i per un preu mínim es venen a altres persones. A més a més, hi ha quatre productes de comerç just i els productes que generen les dones també es venen allà. Però s’ha de madurar, necessitem més temps.

Juntament amb la Coordinadora i el Grup de gènere, esteu col·laborant amb la Mostra de Teatre Inclusiu, en concret, amb l’obra de teatre “Remenant els boscos de nit”.

Això va venir a través d’una parella lingüística. En Janot Carbonell, que és director de teatre, va coincidir amb un noi, en Kissima Sillah, que tenia ganes de fer coses i acabava d’arribar. Li va fer una proposta per parlar el català: fer teatre. Va ser una mica complex. Pels gambians, fer teatre no està massa ben vist, és una cosa de faràndula. Però ell es va obrir i ho feia bastant bé.

 La cooperativa, la botiga, teatre, cooperació fora de casa... Feu feina i molt diversa.

 Com a totes les entitats, i més a poble, en funció de la gent que hi ha, les coses tiren més o menys. Tot té cicles a la vida. Quan aquestes persones afluixen, la cosa se’n recent. Un dels nostres problemes és que tenim masses temes oberts. Som la gent que som. Però també és una de les nostres virtuts, que mai no ens hem tancat a res. Sempre que algú ens ha dit que té ganes de fer alguna cosa, hem dit: per què no, plantegem-ho. Ara, el nostre repte és intentar consolidar tot el que tenim obert.