Mor Miquel Ruiz, fotògraf per la pau

Com a fotoperiodista havia estat vinculat molts anys al diari El Punt, però també havia col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, Cambio 16, Interviu, El Observador, ABC o l'Agència EFE, entre molts d'altres mitjans.

L’any 1993 va fundar, juntament amb d’altres fotògrafs com Rafel Bosch, l’ONG Fotògrafs per la Pau, amb la voluntat de documentar i cooperar amb els països en conflicte i fer de la fotografia “una arma solidària”. D’aquesta època en van sortir diverses exposicions i projectes solidaris per ajudar les víctimes de la guerra dels Balcans. També es va implicar en la recaptació de fons per ajudar el diari Oslobodenje a sobreviure. En Miquel Ruiz va presidir l’entitat fins al 2012, dos anys després que patís el primer dels dos ictus que li van malmetre la salut però no les ganes d’idear i tirar endavant nous projectes. I és que en Miquel sempre tenia algun projecte fotogràfic o solidari en ment i a les mans. I trucava les portes que fessin falta, que per això era un gat vell i tossut.

Amic de la Coordinadora

L’any 2011 vam contactar amb en Miquel des de la Coordinadora amb una proposta: casar les seves fotografies amb els versos de Los Nadies, d’Eduardo Galeano. En Miquel, que tot just es recuperava del primer ictus, de seguida ens va donar el seu sí i ens va obrir les portes de casa seva per fer la tria, imatge a imatge, del seu immens arxiu fotogràfic que incloïa instantànies de Libèria, on va immortalitzar la lluita contra la malària, Sri Lanka, després del tsunami, i sobretot, les punyents fotos del conflicte dels Balcans. Per a en Miquel, amic de la Coordinadora ja per sempre, posar ordre a tot aquelles fotografies amb un objectiu clar com l’exposició de Los Nadies va ser tot un repte i un regal -en les seves pròpies paraules- perquè posava a prova el seu “nou cervell” i ho feia, a més, al servei d’una bona causa: posar cara i ulls als que somnien amb deixar de ser pobres, als fills de ningú i del no res...

Des d’aquells dies en què vam preparar l’exposició, vam poder conèixer la persona tendre, d’una gran humanitat i compromís, que hi havia amagat darrera els seus escarafalls sorollosos, fruits d’una rauxa empordanesa (amb permís de les arrels 'granaines'), que l’ha acompanyat sempre.

Aquest dimarts, la delegació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’havia de reconèixer com a col·legiat d’honor, en el marc de la #SetmanadelsRahola. Un reconeixement ben merescut, en consonància a la qualitat de les seves imatges compromeses i en sintonia amb el seu sempre present vincle amb el fotoperiodisme.

Descansa en pau, Miquel!