La cooperació internacional, l’oblidada a la festa de la democràcia
D'Albert Rivera a Pablo Iglesias, passant per Rajoy y Pedro Sánchez, cap coneix l’ Emil, un nen de 10 anys que juga a futbol sense sabates, amb una samarreta trencada d’un equip europeu, i fa unes parades espectaculars sota la porteria rovellada del seu poble. Per això, tots pensen que “poc és molt”, que amb parlar-ne en algun punt és suficient. Per això, els polítics espanyols no donen prou importància a paraules com cooperació al desenvolupament, ni a xifres com 0’7, quan elaboren els seus programes electorals. Per a ells, només són paraules i números. Article de Raquel M. Martínez publicat a lacolumna.cat.
Desembre de 2015 és una data important. Es celebren eleccions generals a Espanya. També vencen els objectius del mil·lenni, que pintaven un món utòpic. Sense fam, sense pobresa extrema i amb educació primària global. A 28 dies perquè s’acabi l’any, aquells reptes no s’assoliran. Segons Mans Unides 795 milions de persones continuen passant fam. La solució fa temps que té nom i cognom: cooperació al desenvolupament, també coneguda com a cooperació internacional. El que no té, encara, són recursos.
A dia d’avui, només cinc dels 28 països europeus que es van comprometre a dedicar el 0’7% del seu PIB a la cooperació al desenvolupament han assolit, mantingut i incrementat aquesta xifra. Espanya va arribar al seu màxim l’any 2009, amb un 0’46% que ha caigut fins el 0’14% de l’any passat, segons la OCDE. Una xifra ridícula tot i haver signat un pacte d’Estat al 2007 per assolir el 0’7%. Els 28, però, es donen més marge: a la cimera sobre finançament del passat juliol van augmentar al 2030 el període de temps previst per a assolir aquesta xifra.
Mentre, als programes electorals és un concepte mal tractat. Ciutadans li dedica només dues línies, on proposa la formulació del mateix pacte d’Estat que ja va tenir lloc al 2007. A l’altre extrem, les coses tampoc milloren. De les 215 propostes de Podemos, cap fa al·lusió a aquesta xifra, i només apareix un cop la paraula cooperació, lligada a la sanitat. Entre els partits tradicionals, el PSOE proposa fins a deu mesures diferents en relació a la cooperació i repeteix constantment aquesta paraula… però sense esmentar en cap moment el 0’7% i fent un llistat d’objectius que no contemplen mitjans ni mesures concretes. Al programa del PP, sorprenentment, es repeteix la necessitat d’elaborar plans de cooperació al desenvolupament, i s’estableix com a objectiu destinar-hi aquest 0’7% del PIB… però afirmant de seguida que aquests diners no han de ser totalment públics, i que el que buscaran és la col·laboració amb la iniciativa privada per fer-ho possible. Que això ho afirmi el mateix partit que ha fet descendir la xifra dedicada a cooperació per l’Estat espanyol del 0’4% al 0’14% no convida a l’esperança. L’únic bri d’esperança el trobem al programa d’Unitat Popular, que contempla en 4 objectius simples i concrets l’assoliment del 0’7% a partir d’increments a les Ajudes Oficials al Desenvolupament i l’AECID (agència espanyola de cooperació i desenvolupament).
Però les enquestes, per molt dispars que siguin, no deixen lloc a dubte: l’únic partit amb una proposta clara està molt lluny de poder guanyar les eleccions o de tenir qualsevol incidència prou forta en el govern. Amb aquest panorama, és poc probable que siguin quins siguin els resultats de les eleccions generals Espanya assoleixi el 0’7% en un període breu de temps.
