"A Hondures, els drets humans es violen sistemàticament, però a la UE li interessa el comerç i no les persones"
Yadira Minero és advocada del Centre de Drets de les Dones (CDM), una ONG que treballa per millorar les condicions de vida de les dones a Hondures, i coordina el programa Dona i Treball Digne d'aquesta entitat. Minero també és membre de la Coalició Hondurenya d'Acció Ciutadana (CHAAC), una unió de diverses entitats de la societat civil que promou el comerç alternatiu i la sobirania alimentària. Ha estat recentment a Catalunya, convidada per Setem per participar en la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica.
En quin context va nèixer el programa Dona i Treball Digne?
El seu precursor va ser el programa Dona i Maquila, que es va crear l'any 1989 per atendre la problemàtica de les obreres de la maquila del sector tèxtil, però ens hem anat extenent cap a altres sectors com els de l'exportació de meló i de gambes. Les maquiles van començar a funcionar fa uns trenta anys i van generar la inclusió massiva de les dones al mercat laboral. Durant els primers anys, hi va haver moltíssims abusos i vam impulsar campanyes per eliminar els maltractaments, l'explotatació infantil, la vulneració de drets laborals... Els empresaris preferien contractar dones i vam veure que calia fer una feina des de la perspectiva de gènere.
Han canviat les condicions de vida de les treballadores de les maquiles?
Al principi, es van aconseguir algunes millores, però continuen produint-se violacions dels drets laborals. Les jornades són llargues i els salaris molt baixos. En el 99% de les maquiles tèxtils, les jornades són de nou a dotze hores diàries. I en el cas de les empreses exportadores de gamba i meló, de dotze a catorze hores. El salari en el sector del meló és de 2,52 dòlars al dia. A les maquiles tèxtils està entorn dels 6 dòlars però a les zones rurals no arriba als 5. Aquests salaris són molt inferiors al salari mínim de la resta del país, que és d'uns 9 dòlars.
L'actual crisi econòmica ha propiciat que el model de la maquila textil s'exporti a altres sectors?
Aquest model de treball repetitiu, en cadena... s'està exportant, però és anterior a la crisi. Quan, a finals del 2005, hi va haver l'obertura de quotes de tèxtil a la Xina, els empresaris van diversificar la seva activitat, i van començar a produir altres productes per exportació com l'oli de palma, accessoris per a vehicles com cinturons de seguretat... Aquestes empreses estan exonerades d'alguns tributs i, al final, paga més impostos una venedora ambulant que l'amo d'una fàbrica.
D'on procedeix el capital de la maquila?
En termes generals, un 32% és capital nacional i la resta estranger, però varia segons el sector i en alguns casos el capital estranger és del 100%, com el de la maquila tèxtil rural de Santa Bàrbara, que és brasiler. Els Estats Units, però, són el país dominant i fa uns anys el 38% de tot el capital de les maquiles era nord-americà.
Quin paper juga l'Estat?
L'Estat és còmplice de les mesures neoliberals. És dèbil quan veu que ha de deixar de rebre ingressos i sacrifica les polítiques socials. A Hondures, hi ha 23 famílies que controlen les grans empreses del país, i hem sabut que 11 d'elles van promoure el cop d'estat de juny del 2009. Són empresaris dels sectors de la exportació agrària i tèxtil. La gota que va fer vessar el got abans del cop va ser l'augment del salari mínim un 60%.
Des del CDM heu documentat les violacions dels drets laborals de les treballadores i els treballadors durant el cop...
Encara estem elaborant aquest estudi, però és molt complex per tota la inseguretat que hi havia i la por a denunciar. Els tocs de queda van durar molts dies, la gent no podia anar a treballar però se'ls obligava a reposar aquestes hores, i molts tampoc no van cobrar la paga extra que els corresponia. Es van aconseguir identificar aquestes onze famílies d'empresaris, els mateixos promotors del cop estaven vulnerant els drets laborals dels treballadors i es va fer una crida al boicot. Una de les primeres persones que va perdre la seva feina amb el cop va ser l'advocada Lucía Rosales, directora regional de la Secretaria de Treball, una gran defensora dels drets laborals dels treballadors i treballadores de les maquiles.
Aquesta setmana ha tingut lloc a Madrid la VI cimera UE-Amèrica Llatina i Carib. Es va anunciar que s'havia assolit un acord entre la UE i Amèrica Central...
Nosaltres ens hem reunit amb europarlamentaris i els hem demanat si reconeixien el govern de Pepe Lobo. Ens han dit que sí. Sota el seu règim hi ha una violació sistemàtica dels drets humans, molta gent viu amenaçada i ara protestar pot significar perdre la vida o passar a formar part d'una "llista d'exclosos" i no poder trobar feina. La UE pot suspendre un acord si es violen els drets humans, però li interessa el comerç i no les persones.
Les últimes rondes es van fer de manera clandestina. L'any passat es van suspendre al meu país, a Tegucigalpa, i després hi va haver un altre intent a Brussel•les. Els empresaris centreamericans estaven en contra d'alguns punts com les quotes de sucre, de la llet en pols o en les normes de l'origen del tèxtil. Es va dir públicament que no hi havia negociacions, però els equips tècnics van continuar negociant.
Quines conseqüències ha tingut l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units (CAFTA)?
Per a la maquila, ha suposat una precarització encara més gran. Hem fet un estudi sobre la maquila tèxtil agafant dades de 2003 i 2007, abans i després de que el tractat fos vigent. Ha augmentat el maltractament físic i verbal, i els salaris són més baixos. A les maquiles d'exportació de meló i gambes, per exemple, hi ha problemes de salut entre les treballadores perquè les condicions de treball són precàries.
