LA NAVE VA:  «El teatre és una eina molt potent per obrir el camí de la sensibilització»

El trio de La Nave Va va arribar a l’entorn de Girona l’any 2006 amb la voluntat d’instal·lar-se en un lloc més a prop de la natura i que deixés enrere els tempos i els ritmes urbanites. «Ens va agafar la ‘pàjara’ neorural», diu l’Elisabet.

Cap de vosaltres és de Girona. Com hi veniu a parar?

ELISABET: Jo i en David vivíem al Maresme i l’Elisa era voluntària europea al projecte de La Nave Va. Quan ens va agafar la dèria neorural i vam decidir moure'ns, ella es va moure amb nosaltres.

DAVID: Llavors encara no teníem la força d'ara i a més a més, vam enganxar l’esclat de la crisi del 2008 i la feina va començar a baixar en picat….

ELISABET: Al principi vam anar a parar a Galliners, al Pla de l’Estany, i no va ser fàcil. Perquè a Girona si ets fora, costa fer-t’hi el teu lloc. Qui ens van obrir les portes de seguida, va ser el centre cívic del Pont Major, amb la Marta Combis.

DAVID: Allà va començar el nostre viatge a Girona. Hi vam fer l’obra Connexion.3 sobre tres dones de tres generacions i després va néixer Cops Amagats per sensibilitzar sobre violència o el projecte de teatre comunitari Afrogironins.

I teníeu clar des del principi que acabaríeu treballant en escoles? Perquè aquests projectes, entenc que al principi no estaven tan enfocats als centres educatius, no?

ELISABET: Els tallers de sensibilització ja formaven part de nosaltres però teníem una oferta molt limitada. On hem crescut en propostes és vivint a Girona. Però, per exemple, tallers mítics com Despulla’t d’injustícies, que és el primer taller que vam crear per a Setem i el de Quina cara de la moneda vols per a FETS, van néixer a Barcelona.

DAVID: O sigui que la part social d'intervenció ja la teníem, però la que tenim ara amb els centres educatius, encara no.

ELISABET: No, no. De fet, jo recordo que al principi obries la nostra agenda i hi havia un taller setmanal, dos com a màxim. En canvi avui, si mires la nostra agenda, està a tope.

DAVID: Tots teníem diverses feines per arribar a finals de mes. Recordo que Viu la Solidaritat va començar el 2007, amb la primera subvenció de l’Ajuntament de Girona i només hi oferíem 12 tallers de sensibilització. Vam haver de batallar moltíssim per col·locar aquests tallers. Trucàvem als instituts per oferir-los i no els volien. No entenien què els estàvem oferint! I un cop fets, ens deien «Oh, que xulos!».

ELISABET: I ara ens passa just al revés: com que el nombre de tallers que oferim amb Viu la Solidaritat és limitat, els instituts que ja ens coneixen truquen ràpid, abans no s’acabin.

ELISA: L’institut Ermessenda, que era un projecte nou, va ser el primer que ens van obrir les portes, i on vam fer quasi tots els tallers el primer any. Perquè molts centres estan acostumats a fer els tallers que ja els hi funcionen i es mouen per inèrcia. Així que vam haver de picar molta pedra i després ja es va anar escampant la veu… Aquest any ens han demanat 50 tallers!

M’heu comentat, però, que el punt d’inflexió a l’entitat el marca el fet de guanyar la beca Joaquim Franch? Què va canviar?

ELISA: Amb la beca Joaquim Franch vam començar a tenir més visibilitat i després va sorgir fer un projecte amb el grup d’Afrogironins, i vam fer un documental del procés. El segon any l’espectacle de creació col·lectiva amb Afrogironins va inaugurar el FITAG. I això ens ha ajudat a enxarxant-nos més amb entitats i festivals de la ciutat i el territori.

ELISABET: L'entrada a la Coordinadora d'ONG Solidàries també va ser important pel fet de començar a formar part de la xarxa. Va ser al cap d’uns tres anys de ser a Girona.

DAVID: En Martí Boneta de Setem em va dir que em posés en contacte amb la Núria Cuadrat de la Coordinadora. Ens hi vam reunir, li vam explicar qui érem -perquè no som una ONG com a tal-, i li va semblar molt bé.

ELISA: Clar, perquè no som una ONG corrent. Però l’ànima neix molt de Setem, d’aquesta inquietud personal d’en David i l’Elisabeth.

DAVID: Sí, havíem estat fent camps de solidaritat a Filipines, havíem tingut una formació amb l’Arcadi Oliveres….i estàvem molt tocats, «hem de fer alguna cosa», dèiem, «no pot ser que no es parli de deute extern!».

ELISABET: L'Arcadi tenia aquella manera de dir-te les coses, de convidar-te a no pagar la despesa militar…de veure les desigualtats Nord-Sud i dels privilegis que tenim…i a partir d’aquí vam veure que el teatre és una eina molt potent per poder obrir aquest camí de sensibilització.

I quins són els tallers de Viu la Solidaritat que més us demanen?

ELISABET: El de finances ètiques el fem sovint a cicles formatius, també perquè hi ha FETS al darrera. A més, en alguns cicles i en assignatures com l’emprenedoria encaixen molt bé. I és clar, també depèn de quina professora enganxis, pot ser un tema que li interessi treballar. Per exemple, al Nou Girona hi ha una professora que té una mirada més àmplia en l'àmbit empresarial, i cada any ens demana el taller de finances ètiques.

ELISA: Dels 40 que fem amb Viu la Solidaritat, repetim més els de violència, els d’integració... El de consum no el demanen tant, tot i que és un bon taller que es pot vincular a l’assignatura de socials, amb els ODS… La sensació és que la solidaritat no és una prioritat, no està de moda. Ens demanen poc els tallers que tenen una mirada global i molt més el que treballen l’individualitat o les relacions més quotidianes. Pot ser que el professorat no vulgui prendre partit o simplement reflecteix la societat en la que vivim.

ELISABET: El taller sobre assetjament escolar el demanen moltíssim perquè és un tema a l’ordre del dia. El de violència de gènere, també, i mira que és un taller que fa molts anys que el fem. El vam començar a fer per a adults, el vam adaptar per a treballar amb adolescents i és super actual. L’hem anat revisant, però és un taller que funciona molt bé. Un altre que ara ens demanen molt és Qui té a qui que promou l’ús responsable de pantalles i xarxes socials, però aquest no entra en el projecte de Viu la Solidaritat.

DAVID: Aquests serien els 3 tallers top. I un que també hem rodat molt és Atrapades entre dues realitats, que va guanyar la beca ICIP, i sensibilitza sobre el tema dels refugiats. Arriba molt al públic. L’hem fet fins i tot al refugi antiaeri de Girona.

El projecte Viu la Solidaritat va començar el 2016 amb una oferta de 12 tallers, dèieu. Passat aquests anys, quins canvis hi ha hagut en la manera de treballar i en el mateix alumnat amb el que treballeu?

ELISA: En el tema de la violència de gènere i les relacions, els nois estan més a la defensiva. Abans potser et confrontaven més i ara, en la majoria de casos, no ho fan perquè saben que no està ben vist. Però tu notes que s'estan desconnectant del taller i has de saber contrarestar-ho, fent que se’n sentin part. En el taller no plantegem que hi hagin bons o dolents en les relacions afectives. Les persones, homes i dones, creen relacions on pot aparèixer la violència. Ara bé, en socialitzar-nos, els homes tenen tendència a tenir un rol i les dones un altre. Si l'alumnat percep que estàs fent el discurset, que els vols dir el que està bé o malament i com han de pensar, desconnecten de seguida. El nostre repte és que els tallers siguin un espai real d'escolta i de diàleg.

El tema de les pantalles és dels últims que heu incorporat, no?

ELISA: D’alguna manera està present de forma transversal perquè és una nova realitat. Tenim un taller que parla de rumors i fa un temps hi vam incorporar les fake news i totes les falsedats que corren per les xarxes. A nivell més micro i de relacions properes, parlem de les informacions falses que es poden escampar sobre un company o companya de classe. En el taller de violència de gènere una de les micro violències que escenifiquem té a veure amb el control del mòbil de la parella. Quan parlem d’assetjament escolar, també hem incorporat el tema pantalles perquè hi ha el ciberassetjament. Les pantalles són un aspecte més a tenir en compte.

Són les escoles qui us donen feedback per anar modificant l’oferta del Viu la Solidaritat?

ELISABET: Bé, hi ha una mica de tot. El treball del taller sempre és molt permeable. A mida que vas captant coses del grup, les vas incorporant. Potser hi ha aspectes que no havies tingut en compte. El taller sempre té una estructura però està molt viu i té aquest marge d’adaptació a la necessitat del grup.

Varia la resposta que trobeu dels instituts, segons el barri que està?

ELISA: Sí, i per ciutats i zones... però no caiem en el prejudici que un nivell econòmic alt de les famílies significa un bon taller. Simplement l’alumnat transmet la seva experiència.

ELISABET: I també depèn de la professora que acull l'activitat. N’hi ha de molt motivades i d’altres, en canvi, que el fan per omplir perquè ve de coordinació i li han dit que ha de fer aquesta activitat ...hi ha una mica de tot.

DAVID: En un taller dels nostres, s’observen moltes coses. Hi pots veure el sociograma de relació del grup. És a dir, el taller és un espai de llibertat i de debat, en el que en principi no hi jutgem ningú. Però et pots trobar amb grups que en teoria són els “dolents” i que responen molt bé, els encanta perquè tenen un espai on poden expressar-se. O en canvi, un grup amb joves que no ho gestionen bé, es fan cops, es criden o no s'escolten... D'altres que s'escolten molt, però llavors tenen por a exposar-se... També hi ha els instituts que encara fan els grups A, B, i C on l’A és el grup dels “bons” i hi pots veure grups on la interacció és completament diferent.

ELISA: En el taller queda molt evident la relació que tenen entre ells: si es parlen bé, si saben respectar el torn de paraula, si tenen molta necessitat de ser vistos i de parlar, però no escolten... I el mateix fan en relació amb els personatges. A vegades és interessant perquè tu fas de fill o filla, i llavors ells surten a fer de pares i pots veure què es cou a cada casa.

DAVID: O surts i fas una escena de resolutiva ideal, que és amorosa i respectuosa, i et trobes que hi ha alumnat que t’escolta i t’aplaudeix, o d’altre que et diu, «aquest final no és real, puc fer jo l’escena?» i et representen una figura paterna molt més dura. O d’altres que et diuen: «Aquest personatge que has fet no existeix. On trobes una persona així, que t’escolti amb afecte i carinyo?». T’estan explicant la realitat que viuen.

ELISA: Recordo una noia, en un taller sobre violència, que em va preguntar: «si els pares ens estimen, per què ens piquen?»...Vull dir que fent tallers a l’ESO et trobes tot el que hi ha a la societat. I a l’ESO, el més bonic és que hi ha tothom, no com al Batxillerat.

Responen bé els nois i noies quan se'ls fa propostes de jocs de rol on han de tenir un paper participatiu?

DAVID: Els encanta perquè no estan acostumats a un espai d'expressió i llibertat. Normalment l’aula és un espai unidireccional i al pati no estan tots junts com en el taller. I fent roleplay pots i has d'escoltar la companya i a vegades se sorprenen del que diuen. L’espai de debat els ajuda a conèixer’s una mica més perquè és un espai de d’expressió a partir del que ells pensen des del roleplay. És un espai petit però de qualitat, que dona molt de sí.

Dèieu que el programa Viu la Solidaritat té una subvenció de l'Ajuntament de Girona..

ELISABET: Està subvencionat per la Unitat de Cooperació de l’Ajuntament de Girona i el centres receptors, col·laboren amb una aportació simbòlica que permet formalitzar l’activitat i poder fer alguns tallers més.

Si ara algun institut que ha llegit això us vol demanar algun taller, com ho ha de fer?

ELISA: Moltes demandes ens arriben a través de la Caseta de la Devesa. Al seu web hi ha tota la nostra oferta penjada. O també ens poden escriure directament (info@lanaveva.org)

ELISABET: Mirem de fer un repartiment equitatiu entre tots els centres perquè quedi ben repartit.

Ja amb la gravadora apagada fan números: 40 tallers anuals amb Viu la Solidaritat, uns 35 tallers més per als primers d’ESO amb Dipsalut i 10 més de prevenció del suïcidi, 40 de Salut Digital amb l’àrea de promoció de la salut de l’Ajuntament. Només amb els tallers de Viu la Solidaritat arriben als 1.000 alumnes anuals a la ciutat de Girona, i amb la resta de tallers són uns 3.000, els que jugaran i reflexionaran mitjançant el teatre, de temes ben diversos.