Viure en punts suspensius

PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU. L'autor parla dels camps de refugiats com a espais on la vida de milers de persones s'atura, sense cap garantia per al compliment de drets bàsics, i fa una crida a la comunitat internacional per aturar els conflictes que originen aquests desplaçaments de població.

En els camps de refugiats d’arreu del món com Kakuma (Kenya), Zaatari (Jordània), Dadaab (Kenya), els sahrauís de Tindouf (Algèria) o els palestins d’Aida, Balata o Jabalia (Franja de Gaza), milers de persones viuen atrapades en un temps d’incertesa. Dones, infants, joves, ancians… que fugen de la guerra, de la persecució o de catàstrofes naturals, deixant enrere les seves llars, per anys, fins i tot dècades, arriben a un indret on les històries personals s’estronquen, on els somnis queden incomplerts i els projectes de vida es difuminen en una espera eterna cap al no-res.

Per a moltes persones refugiades, els campaments es converteixen en una llar indefinida on les condicions són una garantia cap a la precarietat: falta d’aigua potable, accés limitat a aliments, una sanitat insuficient i una manca d’oportunitats laborals o educatives, desdesperant. Molts refugiats no tenen permís per treballar en els països on estan allotjats o simplement no poden desplaçar-se lliurement, agreujant la sensació d’impotència i frustració.
Si els infants creixen en un entorn amb dificultats per accedir a una educació de qualitat, els joves perden anys valuosos sense opcions de futur, i els adults, mentrestant, veuen com les seves habilitats es deterioren, entomant una crisi d’identitat i autoestima. Molts no saben si podran tornar al seu país, obtenir asil o continuar en la precarietat. Aquest temps de transició es converteix en una condemna a la inactivitat i l’oblit, tot agraint no ser bombardejats com en el cas dels camps de refugiats palestins de Jenín (Cisjordània), d'Al-Maghazi, Jabalia i Al -Shati (Franja de Gaza), o el de Qana (Líban). Qui sobreviu, continua una vida sense perspectiva, atrapant generacions senceres en una realitat sense control sobre el seu destí. 

Per què ho permetem? Cal un compromís internacional per garantir drets bàsics a les persones refugiades i l’oportunitat de refer les seves vides. Cal un esforç ferm en la resolució dels conflictes que originen aquests desplaçaments. Viure en un campament de refugiats no hauria de ser una condemna indefinida. Tothom té dret a un futur digne, i la comunitat internacional ha d’actuar perquè l’espera no sigui una sentència de mort.

Àngel Vàzquez Viu és copresident de la Coordinadora d'ONG Solidàries

Article publicat a El Punt Avui >>