Una Catalunya d’acollida o una gestió de control?

PER KARIM SABNI. L'autor qüestiona que la gestió de la immigració que se'n deriva del pacte PSOE-Junts s'orienti al control i la seguretat, en comptes de l'acollida i la garantia dels drets de les persones.

L’acord entre el PSOE i Junts per Catalunya sobre la delegació de competències en immigració obre un nou escenari polític que, d’entrada, podria semblar un pas endavant. Catalunya podrà gestionar permisos de residència, contractacions en origen i fins i tot la seguretat als ports i aeroports. Però no ens equivoquem: aquest acord no ens dona capacitat legislativa. Continuarem aplicant la mateixa Llei d’Estrangeria que es decideix a Madrid, amb les mateixes restriccions, la mateixa burocràcia i els mateixos entrebancs que condemnen milers de persones a la irregularitat administrativa.

Davant d’això, cal preguntar-se: quin és el veritable objectiu d’aquest acord? Volem gestionar la immigració per millorar la vida de les persones, o és simplement una nova eina de control? No podem caure en el parany de convertir aquest acord en una mena de competició de relat amb l’extrema dreta catalana, en una cursa per veure qui posa més traves a les persones migrades sota el pretext d’una “gestió ordenada”. Catalunya no hauria de gestionar la immigració sota la lògica del control i la seguretat, sinó amb la voluntat d’acollir i garantir drets.

L’acord parla d’una Catalunya integradora, d’un país que vol fer de l’acollida una realitat. Però la realitat actual ens diu que estem lluny d’aquest objectiu. No calen grans discursos, calen recursos. Fa anys que la primera acollida és competència municipal, però molts ajuntaments ni tan sols tenen plans d’acollida sòlids, sinó pedaços per sobreviure davant l’allau de necessitats. Això ho veiem amb les dificultats per obtenir un padró o amb la manca de serveis d’acompanyament.

Una altra de les qüestions que s’han utilitzat per justificar aquest acord és la protecció de la llengua catalana. És cert que el català necessita suport, i que en un context de forta immigració calen polítiques lingüístiques clares per garantir-ne el coneixement. Però aquí també cal ser crítics. Actualment, moltes persones migrades que volen aprendre català es troben amb llistes d’espera interminables. No hi ha places suficients, no hi ha cursos flexibles que s’adaptin a la realitat de les persones treballadores, i sovint el problema no és la falta de voluntat d’aprendre, sinó la manca d’eines per fer-ho.

El mateix passa amb l’acollida. No n’hi ha prou amb dir que som un país d’acollida si després les persones migrades no tenen accés a un habitatge digne, si la regularització administrativa és un calvari o si els serveis socials es col·lapsen davant la falta de recursos. Aquestes competències ens haurien de servir per fer de Catalunya un país d’acollida de veritat, no només de paraula.

Aquesta delegació de competències pot ser una oportunitat si s’utilitza per transformar el model i no simplement per replicar les polítiques de l’Estat espanyol amb un segell català. Catalunya té l’oportunitat d’adoptar una mirada pròpia, d’apostar per una immigració basada en drets. Però per aconseguir-ho cal fugir de la retòrica del “contracte social” que imposa deures sense garantir drets.

Necessitem una administració més àgil i menys punitiva, que no condemni les persones migrades a la irregularitat per culpa de tràmits impossibles. Necessitem garantir drets socials reals, no només discursos de bones intencions. I, sobretot, necessitem assegurar que aquest acord no es converteix en una excusa per reforçar el control policial i la seguretat fronterera en lloc de posar les persones en el centre. El temps dirà quina Catalunya volem ser. El que és segur és que un país d’acollida no es construeix només amb discursos sinó amb fets.

Karim Sabni el Garraf, membre de Social Project i director de Cooperativa Idària.

Article publicat al Diari de Girona>>