Turisme solidari, un negoci amb consciència?

PER IVETTE CARNER. L'autora contraposa els anomenats viatges solidaris a la cooperació i exposa quins perills comporta fer aquest tipus de viatges des de l'esterotip i les actituds paternalistes.

Cada any quan s’acosten determinades dates, algunes persones comencen a programar quin serà el pròxim destí per passar les vacances.

Actualment, la tendència dels turistes va dirigida a gaudir d’unes vacances, poc convencionals, de fet segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT) cada any augmenta un 20%. Els paquets solidaris s’ofereixen a través d’agències de viatges i Organitzacions No Governamentals (ONG). El reclam principal d’aquesta opció ofereix la possibilitat de visitar llocs turístics, així com descobrir noves realitats, cultures i tradicions d’una manera genuïna. A més a més, les activitats que es proposen es realitzen a través de la comunitat local vinculada a un projecte de cooperació internacional, normalment, gestionat per una ONG estrangera.

De manera general els “viatgers solidaris” es troben a la franja dels 20 als 40 anys, de classe mitja-alta, i són majoritàriament estudiants o professionals vinculats al camp de l’educació o l’àmbit tècnic amb una certa consciència social, tot i que, només un terç està vinculat directament amb el món del voluntariat i les ONGD del seu entorn més proper.

Els beneficis d’aquest tipus de turisme es reflecteixen en l’economia local, fomentant un intercanvi econòmic com també cultural d’una forma més equitativa i horitzontal. A més a més, aquesta experiència hauria d’afavorir l’esperit crític del participant, fent que aquest a la seva tornada actuï d’altaveu divulgant les diferències socials existents i transformant-se en un agent sensibilitzador.

Per contra, les motivacions personals que porten a escollir aquest tipus de programes, a banda de la solidaritat, són l’oportunitat de poder interactuar amb altres cultures i la satisfacció personal, així doncs, l’interès principal és el de satisfer les necessitats del qui viatja i no del qui ho rep, com caldria pressuposar.

Però cal puntualitzar que en cap cas aquesta experiència de pocs dies no es considera ni voluntariat ni molt menys cooperació internacionals, pel fet que l’estada no permet desenvolupar les accions d’un projecte, sinó que l’objectiu és conèixer com treballa una ONG a terreny. A més, el turista no rep cap tipus de formació preparatòria, el que pot generar una decepció i un sentiment de fracàs perquè no es compleixen les expectatives mínimes personals.

Més enllà de les bones intencions, i pel fet de visitar un país empobrit, no és obligatori portar la maleta carregada de joguines i roba per repartir-ho entre els “més necessitats”, justament aquesta actitud reprodueix el patró paternalista del ric vers els pobres com també la desigualtat entre la comunitat. La millor recomanació és la d’actuar amb honestedat i respecte, les aportacions han de seguir una metodologia i una finalitat dins d’un projecte i el compromís amb la comunitat local cal mantenir-lo i no oblidar-lo. La millor aportació és aquella que perdura en el temps i que pot ser reproduïble d’una manera autònoma per la comunitat local.

Malauradament, l’impacte que causa el turista també continua al seu retorn. Amb l’afany de popularitzar el rol solidari viscut durant les vacances, les xarxes socials reproduiran les imatges plenes d’estereotips que perpetuen el rol de “societat blanca salvadora” vers la dignitat de les persones, tristament, la clau per aconseguir popularitat entre els seguidors.

Amb tot, segurament hi ha persones que pensen que es col·labora d’alguna manera. Però, tot s’hi val per ajudar? Som conscients del pes dels turistes i l’impacte? Altruisme o negoci?