Refugiats? O millor, desplaçats que cerquen refugi?

Refugiats? O millor, desplaçats que cerquen refugi?

Un problema greu que preocupa la nostra societat, tot i que no tant com caldria, és el dels refugiats o desplaçats en cerca de refugi. Ja he escrit d’altres vegades sobre aquest tema i fa uns dies, per la intensificació del conflicte sirià a Guta, cercava informació per insistir-hi.

Diverses dades em van cridar l’atenció per la seva gravetat:

L’Estat espanyol es va comprometre amb la Unió Europea a acollir 17.337 refugiats abans del 30 de setembre de 2017. Només n’ha acollit 2.716 que representen el 15.66%.

El 2017 les persones desplaçades per conflictes armats eren gairebé 66 milions i aquesta xifra creix cada any.

Els Estats membres de la Unió Europea venen armament a molts dels països en conflicte. El Centre Delàs d’Estudis per la Pau diu que, des de 2012, les exportacions d’armes autoritzades de la UE han augmentat un 400%.

Són dades que fan escruixir. Hom té ben bé la sensació que en aquest sistema capitalista salvatge, davant del possible benefici econòmic, la vida humana ha perdut tot el seu valor. I és preocupant veure que alguns dels països promotors de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, document bàsic de la Carta Internacional dels Drets Humans, són venedors d’armes i, al mateix temps, provocadors o agressors en els conflictes, per causa del petroli, el gas natural o altres formes de riquesa.

Els mateixos dies, un nét em va facilitar el treball de recerca d’una seva companya de segon curs de batxillerat de l’Institut Santiago Sobrequès de Girona, que tracta precisament del tema dels refugiats.

El treball, obra de Maria Simon, presentat en forma de llibre no venal, s’obre amb una breu història del colonialisme europeu a l’Orient Mitjà que ha estat la causa de bona part dels conflictes actuals més sagnants que esclaten en aquesta zona. L’autora remarca que els conflictes a nivell mundial obliguen a fugir de casa unes 28.000 persones cada dia, 20 cada minut, i moltes més persones necessiten ajuda humanitària per sobreviure.

Les xifres i estadístiques que els media ens ofereixen són fredes, i no ajuden gaire a entendre que es parla de persones, d’éssers humans, germans nostres, amb els mateixos drets que nosaltres. I, com també passa amb els immigrants, l’oposició de molts països europeus a acollir-los i els motius que al·leguen per negar-los acolliment poden induir a la xenofòbia i el racisme.

El llibre presenta el testimoni de diverses persones, amb qui l’autora ha tingut contacte directe, que viuen el problema dels refugiats:

Ethel Bonet, periodista alacantina freelance, que fa cinc anys que viu al Líban i que ha viscut i ha patit diversos episodis de violència a Síria.

Jamal, estudiant de medicina a Alep, Síria, familiar d’una família que fa uns anys va obrir una pastisseria a Girona. Va lluitar a Alep amb l’exèrcit lliure i el pare li va demanar que marxés abans no el mobilitzés l’exèrcit sirià. Quan va arribar li van aconsellar d’aprendre la nostra llengua i participar en activitats socials. Ara és membre de la colla castellera Els Marrecs de Salt.

Guillem, de Palamós, que el 2016 va estar un temps de voluntari al Líban i explica la seva experiència.

Ester, periodista que va fer diverses estades com a voluntària al camp d’Idomeni, a Grècia.

Baker, palestí de Yarmouk, a Síria. Va decidir fugir després de suportar a Yarmouk els bombardeigs de l’exèrcit sirià i el terror que sembraven Estat Islàmic i altres grups. Via Turquia va aconseguir d’arribar a l’illa grega de Farmakosini, guiant una barca de goma amb cinquanta persones a bord. Al tercer intent van arribar a l’illa. Actualment viu a Mataró.

Maximiliano, argentí, socorrista de Proactiva Open Arms, que explica les seves experiències de salvament de refugiats i immigrants que intenten arribar a Europa amb embarcacions precàries que poden naufragar fàcilment.

Tot el treball està molt ben redactat amb un llenguatge ric i entenedor que enganxa. Un cop n’has començat la lectura no el pots deixar. Aquest treball demostra la falsedat de l’afirmació tan estesa que diu que els joves d’avui no tenen valors. I també és una prova de la qualitat de l’ensenyament als nostres instituts i a les nostres escoles. Aquest ensenyament tan bescantat per sectors polítics que el voldrien canviar en tots els aspectes per aconseguir una ciutadania mesella i ben dòcil.

Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau Girona