On és Auschwitz?

PER JOAN ROURA. Una reflexió sobre la memòria històrica i la importància de no oblidar les lliçons del passat davant les amenaces actuals als drets humans.

La setmana passada, el món va commemorar els 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz amb discursos solemnes i ofrenes florals. Líders polítics de diferents països van desfilar pel memorial, pronunciant paraules carregades d’emoció sobre la necessitat de recordar la història. Però, què vol dir recordar? Recordar l’Holocaust no pot ser només un ritual expiatori per confirmar que estem al costat correcte de la història. Recordar comporta mantenir un compromís actiu amb la defensa dels drets humans. I, tanmateix, mentre els governs es declaren hereus del “mai més”, supervisen deportacions massives, negocien acords de reclusió per a migrants i converteixen el Mediterrani en una fossa comuna.

El passat ens exigeix responsabilitat en el present. Al mateix temps que es pronunciaven discursos solemnes a Auschwitz, la Unió Europea aprovava el Nou Pacte de Migració i Asil, que externalitza fronteres, permet devolucions en calent i legitima la creació de nous camps de refugiats a la perifèria del continent. Aquest pacte consagra un sistema que prioritza la protecció de fronteres per sobre de la defensa de la vida, incrementant el pressupost en “seguretat” i retallant les garanties jurídiques per a les persones sol·licitants d’asil.

Els camps han tornat. Amb altres noms, amb noves justificacions. Samos, Chios, Lesbos, Lampedusa, Ventimiglia... són els nous escenaris on milers de migrants sobreviuen en condicions infrahumanes. El mar, aquell mateix Mediterrani representat com un espai de trobada i intercanvi de cultures, s’ha convertit en un cementiri de cossos anònims.
A l’Estat espanyol, la tanca de Ceuta i Melilla és el símbol més brutal d’aquesta Europa fortalesa. Canàries ha estat transformada en una gran sala d’espera i a Màlaga trobem la fàbrica de concertines més gran del continent: una indústria de la barbàrie. I no oblidem Tarajal. El 6 de febrer de 2014, la Guàrdia Civil va disparar bales de goma contra migrants que intentaven arribar nedant a la costa. Almenys 14 persones van morir ofegades i 23 més van ser expulsades sense cap procediment legal. Deu anys després, el cas s’ha arxivat fins a tres vegades, les famílies continuen esperant justícia i l’Estat espanyol ha aconseguit eludir la seva responsabilitat.

Hannah Arendt va encunyar el concepte de “banalitat del mal” per descriure com el nazisme va esdevenir un engranatge administratiu, una màquina de mort lubricada per funcionaris obedients i lleis deshumanitzadores. No calen monstres per perpetrar horrors. N’hi ha prou amb protocols freds, amb discursos de “gestió de fluxos migratoris” i amb un sistema que decideix sobre xifres des d’un despatx. Avui, aquesta banalitat del mal pren la forma de les deportacions exprés, dels centres d’internament, de les morts que es compten però ja no commouen.
Per totes aquestes raons, diumenge vinent, 9 de febrer, l’entitat Girona Acull recordarà les víctimes de Tarajal al Pont de Pedra, a les 12.00 h. Actes com aquest són imprescindibles per reivindicar el dret a la memòria de les persones desaparegudes, restablint-los el record i la dignitat. No podem esborrar les fronteres, però sí podem trencar el mur de la indiferència. Perquè la història no es repeteix sola: la repetim nosaltres, amb cada silenci, cada excusa, cada omissió. A vegades, el primer pas per evitar-ho és, senzillament, establir connexions entre els horrors del passat i les tragèdies del present. Vine.

Joan Roura Expósito és tècnic d'Incidència Política a la Coordinadora d'ONG Solidàries

Publicat al Diari de Girona>>