La pobresa té noms i cognoms

PER MÒNICA GIBANEL. L'autora parla de la cronificació de la pobresa i de com afecta els infants.

En l’últim informe d’INSOCAT 17, “Cronificació de la pobresa i creixement de la precarietat”, de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), es posa de manifest com al segle XXI hem de continuar parlant de pobresa en els nostres municipis, i de les seves conseqüències. La pobresa va més enllà de la falta d’ingressos i recursos, és una vulneració dels drets humans i té noms i cognoms, i gènere. Afecta totes les franges d’edat, sobretot dones, infants i joves, que pateixen la fam, la malnutrició, la manca d’un habitatge digne, el deteriorament de la seva salut física i mental, i l’accés a una educació (formal/no formal) equitativa, amb iguals condicions d’escolarització.

La realitat és que 1 de cada 3 infants va patir risc de pobresa o exclusió social a Catalunya el 2023, segons les dades d’enquesta de condicions de vida, 6.000 més que l’any 2022; i per sobre del conjunt de la població de qualsevol edat (1 de cada 4 persones, s’hi troba). Un 10,9% dels infants pateix privació material severa, amb famílies que no poden fer front a necessitats bàsiques. I parlem d’una pobresa que no es distribueix homogèniament en el territori, sinó que es concentra en determinats barris econòmicament desfavorits. Exemples que trobem en terres gironines: Figueres, Lloret, Salt, etc. (segons dades de l’observatori de pobresa de Dipsalut en els indicadors de l’índex de GINI o la taxa de risc de pobresa). Per tant, la pobresa és un problema cronificat i la responsabilitat d’aquesta no és individual, sinó social. No és la falsa meritocràcia la que ens permet sortir de la pobresa, són les condicions estructurals les que ens limitem i ens situen aquí.

El famós “ascensor social” amb el qual les persones poden sortir de la pobresa i aconseguir una vida de qualitat, s’ha trencat. Per desgràcia la pobresa s'hereta i ens hem de responsabilitzar per posar les mesures adequades que trenquin amb aquest destí de molts infants i joves.

Un principi d’esperança seria desplegar polítiques públiques amb mesures socials i econòmiques, que recull l’agenda ODS pel 2030, com aprovar la reforma de la llei de la Renda Garantida de Ciutadania i fer efectiu el traspàs de l'Ingrés Mínim Vital, incrementant les quanties de les prestacions i l’eficiència en la tramitació d’aquestes; així com impulsar una política pública d’habitatge amb els pressupostos necessaris per fer-la possible, garantint l’accés a un habitatge digne per a tothom i una millora en la qualitat de vida de les persones.

I també cal millorar les polítiques educatives per garantir la continuïtat educativa dels infants i joves, amb un increment de beques i ajudes a primària i secundària, recuperant els menjadors escolars a l’ESO i, reforçant les beques per als estudis post-obligatoris -independentment de la situació administrativa dels joves-. Així com la universalització del primer cicle d’educació infantil (1 i 2 anys) que permeti una estimulació primerenca i una equitat educativa, i el desplegament del pacte contra la segregació escolar a tot Catalunya, amb els recursos necessaris per avançar cap a una composició de l’alumnat més equilibrada entre centres educatius. Protegir el capital educatiu, promou una millora en les oportunitats socials i laborals de les persones així com enriqueix a tota la comunitat.

Com a societat de benestar, hem de poder garantir les mesures que afavoreixin una justícia social i, des d’un punt de vista ètic i humanitari, hem de poder fer front a la cronificació de la pobresa.

Mònica Gibanel, és directora del Casal dels Infants -Salt

Article publicat al Diari de Girona>>