La cova de Betlem, avui
PER JOAN ROURA. L'autor traça paral.lelismes entre l'escena del naixement al pesseble nadalenc, i els problemes amb els que topen les persones migrants per accedir a una vivenda i al padró, porta d'accés a altres drets.
Ara que sortim de festes i encara tenim fresca la decoració nadalenca, pensem en què observem quan contemplem un pessebre: un nen ros, de pell clara, reclinat en un bressol de palla entre un bou i una mula. Però aquesta imatge que associem a la serenor del Nadal, és en realitat una construcció cultural que desfigura la història que pretén representar. Les evidències arqueològiques i les fonts històriques ens indiquen que Jesús era, amb tota probabilitat, un infant de pell fosca, cabells arrissats i trets propis de l’Orient Mitjà.Aquesta iconografia no és innocent, més aviat és una expressió de racisme estructural que esborra la identitat històrica de Jesús per imposar una narrativa eurocèntrica més còmoda. Però hi ha més contradiccions. Betlem, el lloc on tradicionalment situem el naixement de Jesús, és avui una ciutat ocupada, situada al territori palestí i sotmesa al control militar de l'estat d'Israel. Lluny de ser el "bressol" de la civilització, Betlem és l’escenari d’un genocidi intencional i sistemàtic que perpetua la barbàrie.
Aquestes distorsions formen part d’un relat ideològic que sovint ens desconnecta de les injustícies presents. La història mateixa del pessebre comença amb un edicte de Cèsar August que obligava a l'empadronament de tota la població. Aquest cens, pensat per facilitar el control i l’explotació fiscal de les persones, obliga a Maria i Josep a emprendre un viatge complicat cap a Betlem. Avui, el padró ja no hauria de ser una eina de control, sinó un dret fonamental que garanteixi l’accés als serveis bàsics com la sanitat o l’educació. Tanmateix, per a moltes persones migrades i racialitzades, accedir-hi continua sent una odissea. Les administracions locals sovint imposen requisits innecessaris, com la presentació del contracte de lloguer o la cèdula d’habitabilitat, que converteixen aquest dret essencial en un laberint administratiu.
Aquest paral·lelisme entre l’edicte imperial i les barreres actuals és esfereïdor. Igual que Maria i Josep van ser forçats a desplaçar-se, avui moltes persones es veuen obligades a enfrontar-se a murs físics, legals o burocràtics per accedir als drets fonamentals. La precarietat que acompanya aquests trajectes es reflecteix també en la dificultat d’obtenir un sostre. Maria i Josep no van trobar allotjament a Betlem, i la ciutat, desbordada, els va obligar a refugiar-se en una establia. Aquesta escena pintoresca, que sovint representem de forma romàntica, evidencia una exclusió residencial que avui continua vigent: famílies que dormen al carrer, persones que viuen sota l’amenaça constant de desnonament o que no poden accedir a un habitatge digne.
El pessebre, per tant, és molt més que una decoració nadalenca; és un mirall incòmode que ens recorda les nostres responsabilitats. Ens interpel·la a combatre el racisme, a defensar el dret al padró, a exigir vies segures per a les persones migrades i a garantir un habitatge digne per a tothom. Ens mostra que els abstractes ideals de pau, amor o convivència són compromisos concrets que requereixen acció.
El proper Nadal, mentre observem el pessebre, no oblidem la seva veritable lliçó. Transformem aquesta escena en una crida a la mobilització social, en un propòsit d’any nou que ens empenyi a actuar. Perquè, si alguna cosa ens ensenya Betlem, és que els mites només tenen sentit quan ens impulsen a transformar la realitat.
JOAN ROURA, tècnic d’incidència política de la Coordinadora d’ONG Solidàries.
Article publicat al Diari de Girona >>
