L’accessibilitat: molt més que rampes

PER ARTUR ALTABÀS. L'autor fa una crida a les entitats socials que treballen pels drets d’altres col·lectius perquè adoptin una mirada inclusiva i comprensiva també cap a les persones amb discapacitat.

Les persones amb discapacitat, al llarg de la història, han estat invisibilitzades, tractades com a subjectes passius o, fins i tot, considerades inferiors.

En aquest context, la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU, aprovada el 2006 i ratificada per l’estat espanyol el 2007, suposa un canvi radical. Aquesta convenció no només reconeix drets fonamentals, sinó que estableix una idea que encara avui resulta revolucionària per a molts: les persones amb discapacitat són, abans que res, éssers humans amb la mateixa dignitat i drets que qualsevol altra persona.

Sembla obvi, però no ho és. Encara avui, moltes persones veuen la discapacitat com una tragèdia personal o un problema a resoldre, en comptes de comprendre que la veritable barrera no és la condició física, sensorial, intel·lectual o psicosocial d’algú, sinó la manera en què el seu entorn i la resta de la societat respon a aquesta diversitat.

És la falta d’accessibilitat, d’adaptacions i, sobretot, de mentalitat el que realment limita la participació plena d’aquestes persones.

De fet, les barreres mentals poden ser més restrictives que les físiques. Una rampa es pot construir, però com es transforma la mirada social? Encara es dona per fet que una persona amb discapacitat no pot treballar amb la mateixa eficiència que una altra, que la seva formació ha de ser diferent o que necessita constantment ajuda.

Aquest paternalisme no només perpetua la discriminació, sinó que nega l’autonomia de les persones amb discapacitat.

L’accessibilitat no hauria de ser vista com un privilegi, sinó com un dret fonamental. El Codi d’Accessibilitat de Catalunya estableix criteris clars per garantir que tothom pugui moure’s, comunicar-se i viure amb independència.

Però per fer-ho realitat, no n’hi ha prou amb lleis: cal compromís social.

Les institucions tenen un paper clau en aquest canvi. Cal destinar més recursos a l’accessibilitat i al suport a la vida independent, l’assistent personal ha de ser un actor principal aquí. Però també cal que es faci complir la legislació.

Totes les persones tenim un paper a jugar, ja sigui denunciant barreres, dissenyant espais inclusius o canviant la manera com ens relacionem amb la discapacitat.

El Grup MIFAS treballa cada dia per sensibilitzar la societat i promoure la inclusió real de les persones amb discapacitat. Des de l’oci fins a l’àmbit laboral, l’entitat defensa el dret a una vida independent i a una igualtat d’oportunitats efectiva, sense tenir en compte altres condicions inherents a la persona, com les seves creences, el seu gènere o la seva identitat sexual.

Per aquest motiu, fem una crida a la resta d’entitats socials que treballen pels drets legítims d’altres col·lectius perquè adoptin una mirada inclusiva i comprensiva també cap a les persones amb discapacitat. Un exemple d’això seria una dona amb discapacitat que, a més, té una identitat sexual no normativitzada: la discriminació que podria patir no provindria només d’una de les seves característiques, sinó de la intersecció de totes elles.

Avançar cap a una societat plenament accessible no és només una qüestió de justícia, sinó de construir un món més ric i divers, on tothom pugui aportar el seu talent sense limitacions artificials. Aquesta és la revolució pendent.

Artur Altabàs és el president del Grup MIFAS
Article publicat a Diari de Girona>>