Ens ofeguem en un mar d’irresponsabilitat política

PER NÚRIA CUADRAT PÈLACH. L'autora parla de la innterconnexió de factors en el canvi climàtic i de la necessitat de parar atenció a les conseqüències dels conflictes en la contaminació ambiental.

“Els signes vitals de la Terra estan fallant: emissions rècord, incendis feroços, sequeres mortals i l'any més calorós de la història. Estem a quilòmetres dels objectius de l'Acord de París i al límit de poder delimitar l'escalfament en 1,5 graus”. Aquesta frase és treta del discurs d’Antonio Guterres, Secretari General de les Nacions Unides, a la COOP 28 d’ara fa un any.

Tot i el relat negacionista, entitats, institucions i expertes en el tema ens han inundat (valgui la paraula) de dades esfereïdores: sabem ja, que a 1,5 °C d’augment de la temperatura, el risc global d’inundacions greus creix un 100% (a 2% d’augment, el risc és de 170%). 

Aquí, hi hem de sumar les darreres guerres i genocidi: Síria, Sudan del Sud, Ucraïna, Palestina…, que a part de destruir vides humanes, arrasen els ecosistemes. Els incendis, la tala d’arbres, els gasos tòxics que desprenen les armes, la contaminació de les aigües i el sòl que malmeten ecosistemes naturals  i biodiversitat…La destrucció i contaminació mediambiental formen part d’una estratègia de guerra cada vegada més comuna. 

Si volem defensar la vida, hem d’oferir protecció tant a les persones com a la natura, i cal  mantenir i promoure mètodes pacífics que cohesionin les tensions actuals entre la política i la seguretat. Això implica renunciar a les solucions violentes tant a escala local com internacional, i per tant a treballar per a la pau social i pel desarmament global. 

No podem seguir compartimentant els àmbits de la vida com si no estiguessin interconnectats. Per això, el concepte de pau mediambiental, ens serveix per a fer front tant a les problemàtiques mediambientals com a la inestabilitat social, perquè els grans problemes actuals són planetaris i afecten tant les persones com la resta d’éssers vius. 

Hem d’avançar cap a una forma de vida on la interdependència amb el món no-humà sigui un eix central en les polítiques econòmiques dels nostres governants superant la visió utilitarista i econòmica de la natura. Tenim prou evidències que ens recorden que quan malmetem l’entorn, malmetem també la nostra salut i supervivència. L’explotació dels recursos i l’ús intensiu dels combustibles fòssils originen l’escalfament global, la degradació ambiental i l’actual crisi climàtica. 

Davant la inapel·lable evidència d’una crisi climàtica global s’ha celebrat el proppassat novembre,  la Cimera de les NU a Baku, la COOP 29, on d’entre d’altres, s’havia de definir la Nova Meta Col·lectiva i Quantificable de Finançament Climàtic, és a dir, com ha de ser aquest finançament a partir de 2025. Un finançament pensat perquè els països amb menys recursos i més vulnerables afrontin l’acció climàtica. (Països que no són els principals responsables de l’actual crisi)  Tot i la fita d’arribar als 1300 bilions de dòlars l’any pel 2035, el resultat en el tancament de la cimera ha estat de dedicar-hi 300.000 milions de dòlars l’any. Ni tan sols s’ha pogut arribar als 500.000 que les ONG “pidolaven” durant les darreres hores de la cimera.

I llegeixo que el Word Weather Atribution torna a alertar-nos: el canvi climàtic ha augmentat la magnitud dels 10 pitjors fenòmens extrems que sumen un total de 576.000 morts. Gairebé 6 vegades la població de Girona ciutat, 12 la de Figueres… 15 la d’Olot. Ens inunden amb dades, i ens afoguem amb grans dosis d’irresponsabilitat.

Núria Cuadrat Pèlach, tècnica d’Educació Global de la Coordinadora d’ONG Solidàries

Article publicat al Diari de Girona >>