Yolanda Oquelí: «Amb les multinacionals no hi ha progrés ni desenvolupament»

-Per què s’oposen a la posada en marxa de l’explotació minera a San José del Golfo i San Pedro Ayampuco?

El projecte “El Tambor” és una bomba en el temps. És un dels 19 projectes projectats per aquestes dues comunitats. Fixi’s que on s’està començant el projecte, la comunitat està tan sols a 350 metres i moltes cases ja tenen fissures, per la manera com s'extrau l'or i la plata. Un dels principals problemes que ja hi ha és que no tenim aigua i que els nivells d’arsènic de l’aigua són 8 vegades més alts de lo normal. Amb l’explotació minera, això encara es pot complicar més. El Ministeri d’Energia i Mines i el Govern mai hagués hagut d’atorgar la llicència perquè s’agreuja la situació i posa en perill la vida de la comunitat.

-L’empresa i el Govern guatemalenc argumenten que la mina durà progrés i desenvolupament a la regió...

-No ens oposem al progrés. Però tenim clar que estem defensant la vida i la salut. L’aigua és el punt principal que fa que ens oposem a aquests processos extractius. El discurs del “progrés” és el discurs de totes les multinacionals, tant hidroelèctriques, com de monocultius, com de mineries: “que portaran el desenvolupament”, “que portaran progrés al nostre país”, “ que portaran feina”... Però això és fals. A totes les empreses extractives que jo he conegut tant a Centreamèrica com a Sudamèrica, això és fals. No hi ha progrés, no hi ha desenvolupament amb les multinacionals. Per a nosaltres, l’únic que aporten és el conflicte social, la fissura, el vessament de sang per qui s’oposi als projectes, la contaminació de l’aigua i el desastre mediambiental.

-Com entres en contacte amb aquesta problemàtica?

Jo estimo el meu poble. És on vaig néixer, tot i que no hi vaig créixer. Els meus pares sempre em van ensenyar la importància de cuidar del teu espai i de viure en un lloc sa. O sigui que la consciència del medi ambient, ja la tenia. Quan vaig saber que hi havia aquest projecte per a l’àrea, em va impactar molt i no vaig dubtar en investigar-ho, i en veure fins a quin punt la gent n’estava al cas i en saber si hi estaven d’acord. A partir d’aquí em vaig sentir obligada a lluitar amb ells. Joc crec que s’hauria d’haver fet una consulta a la comunitat, com diu la llei. Però no l’han fet perquè saben que es rebutjaria.

-Com era la teva vida, abans d’entrar en lluita.

Vaig estudiar psicologia, em vaig casar. El meu home és enginyer agrònom i vam tornar al poble, quan vaig tenir els meus fills: una nena i un nen. El meu home treballa en una empresa però també fa assessories, pel seu compte, a finques de cultius. I jo tenia un negoci d’agroserveis. Just en aquest moment, quan arribem al poble, ens trobem amb aquesta problemàtica i m’hi involucro. La veritat és que vivíem bé. Gaudíem d’ una bona situació econòmica. Sense luxes, però sense que ens faltés res. Teníem una vida normal fins que vam començar aquesta lluita i tot es va acabar.

-El preu d’aquesta lluita, doncs, no és massa alt?

Definitivament, sí. I al ser una dona, encara és pitjor perquè no es fa la mateixa crítica que si fos un home. Ho he viscut en la pròpia pell. Al principi creien que per ser dona era dèbil. Quan van veure que tenia coratge, llavors ja van començar a dir que era una incitadora. Després quan vaig patir l’atemptat, es va dir que era per un crim passional....Se m’ha vinculat amb la prostitució, amb el crim organitzat....És increïble com pel fet de ser dona es pensen que ens poden dir qualsevol cosa...Això en mi, per contra, m’ha fet empoderar i m’ha fet veure que la lluita de les dones té molta convicció perquè som donadores de vida. La mare terra produeix vida i les dones fem el que sigui pels nostres fills. Pel fet de ser dona no m’he escapat als atacs, ni als intents d’assassinat i de criminalització: tinc set demandes en contra!

-L’any 2012 va patir un atemptat. S’ho esperava?

Des que jo vaig començar a oposar-me a aquests projectes, van començar les amenaces. Primer em van pintar el meu negoci, la casa dels meus pares, em van llençar bombes pirotècniques a casa i vaig tenir sort que no li caiguessin al cap del meu fill... Vaig rebre trucades telefòniques amb amenaces...Però mai vaig pensar que aquest tema aniria a més. Jo sempre pensava que el gos lladrador no mossega. Però després de l’atemptat, vaig adonar-me que ells no tenen escrúpols. Jo venia d’una manifestació, del punt de resistència, quan va passar una moto i la persona que anava al darrera em va disparar. Des d’aquell moment i fins avui, la meva vida i la dels meus fills mai més ha estat normal.

-Abans apuntaves que tens 7 demandes del mateix govern, que és alhora qui t’ha de protegir. Curiós, no?

No ho han fet perquè es preocupessin per mi.Quan vaig començar a posar denúncies, el Ministeri Públic va sol·licitar al govern de Guatemala que em protegís i no ho va fer. Després de l’atemptat van començar a protegir-me perquè la Cort Interamericana els va obligar a fer-ho. Jo, de fet, crec que els enfada el fet que no vulgui marxar del país.

-El FRENAM- Resistència La Puya ha esdevingut un referent en el rol de les dones en el moviment de desobediència civil pacífica. Com s’ha aconseguit?

Al principi va ser difícil. Recordo que vaig ser la primera dona que arribava a les reunions. I jo preguntava: “i on són les dones?” I em contestaven: “Són a casa. Fent el menjar” o ” “elles s’han de cuidar dels fills”...I llavors vaig començar a insistir que les dones també havíem d’estar en la lluita. I va ser així com van començar a venir i van començar a empoderar-se. Llavors vam decidir posar-nos al capdavant. Si els homes reaccionaven de manera violenta a una provocació de la policia, nosaltres en canvi tením la capacitat de mantenir més la calma, l’equilibri. Així ens vam anar empoderant, vam començar a prendre decisions i a donar l’opinió.

-L’empresa EXMINGUA, empresa subsidiària a Guatemala d'aquestra transnacional, està dirigida per militars guatemalencs retirats. Això també és curiós, no?

Això també ho he vist a empreses d’Hondures, i d’El Salvador. És una estratègia de les multinacionals. Amb els conflictes armats que hi hagut als nostres països, quan es parla de militars i de coronels, la gent s’impacta, es quadra, i es paralitza. Quan vénen els coronels a implantar un projecte, la gent es desmobilitza. Ells són els amos de les empreses de seguretat privada que protegeixen les mines. Són els propietaris d’aquestes empreses que exploten els policies, pagant-los 1000 quetzales (uns 100 dòlars) mentre que ells se’n cobren 5000. Saben molt bé, com dividir les comunitats.

-El FRENAM-Resistencia La Puya ha aconseguit frenar durant tres anys el projecte miner tot i que se’ls ha concedit la llicència.

Sí, però l’any passat van aconseguir entrar-hi. L’empresa té un requeriment perquè aturi els treballs perquè no té la llicència de construcció. Però l’empresa no ha aturat les seves tasques sinó que a més el govern ha enviat policia per protegir que es puguin fer campaments en els terrenys de l’empresa. És increïble!

Has pensat en demanar asil a un altre país?

No, perquè els meus fills ja han patit molt. No trobo just arrencar-los del seu país perquè no som criminals. Sóc una dona de fe i sé que la meva lluita no és ni injusta ni criminal. Ara estic en un procés d’empoderar més gent, per si he de parar en algun moment. Tot i que no tinc cap intenció de fer-ho.