Víctimes de la impunitat
L'abril del 1994 moria assassinat a Ruanda, el missioner català Joaquim Vallmajó. El de Navata havia estat 26 anys vivint a Ruanda i no va voler ser evacuat quan es va desencadenar el conflicte ruandès que va desembocar en un dels genocidis més monstruosos dels últims anys. Vint-i-cinc anys després, el Grup d'Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat (GEES) va organitzar, ahir al vespre, un acte per fer memòria i recordar Quim Vallmajó, i per renovar i ampliar també, la implicació en la causa ruandesa.
L'acte d'homenatge a Vallmajó havia d'incloure una connexió en directe amb Victoire Ingabire, la líder ruandesa indultada l'estiu passat, després de passar 8 anys a la presó per haver gosat presentar-se a les eleccions presidencials de Ruanda i disputar-li el lideratge a Paul Kagame. Malauradament, la connexió amb Kigali no va ser possible perquè, precisament al matí, i d'imprevist, la brigada d'informació ruandesa l'havia citat a declarar i Ingabire no va poder comunicar-se amb l'exterior fins gairebé al final de l'acte. La bona notícia és que en principi, Ingabire va dormir a casa, sense més conseqüències.
En l'acte del GEES s'estrenava el documental de Jon Cuesta "Víctimas de la impunidad". Un àudiovisual amb moltes entrevistes que fa trontollar el relat oficial del genocidi tutsi de 1994 i mostra com centenars de milers de ruandesos hutus van haver de fugir per por a ser exterminats. Molts d'aquests -sobretot infants, dones i gent gran- van arribar a peu a l'actual República Democràtica del Congo (abans Zaire), on van mirar de sobreviure en condicions inhumanes en camps de refugiats o bé dins el perillós bosc. L'exèrcit tutsi del FPR va envair l'est del Congo i va matar indiscriminadament refugiats hutus, amb l'excusa que entre ells també hi havia assassins. Algunes de les persones que van sobreviure a les matances, expliquen a la càmera el relat del seu patiment. Un relat conciliador en la desgràcia perquè posa de manifest que la crueltat de militars i guerrilles i l'abandonament vergonyós de l'ACNUR i la comunitat internacional -amb l'honrosa excepció d'Emma Bonino quan era al capdavant de l'Agència de l'ONU- va ser patit a parts iguals per uns i altres.
L'acte va comptar amb les intervencions de l'advocat Jordi Palou-Loverdos que va explicar l'absència d'Ingabire i amb el testimoni de dos ruandesos: una dona tutsi i un home hutu que van explicar com la barbàrie va acabar amb les seves famílies, amistats i coneguts el 1994. Ambdós van coincidir en assenyalar que amb Kagame al capdavant i la complicitat dels principals líders mundials, que fan l'orni davant l'evidència dels seus crims de sang, no hi pot haver justícia, com tampoc n'hi pot haver si no es retorna a la democràcia i s'escolta totes les parts.
La periodista Gemma Parellada i l'activista, i també periodista, David Fernàndez, van cloure les intervencions parlant sobre la manipulació informativa i la impunitat. «Els conflictes ètnics no existeixen a Rwanda. És un conflicte de poder», va assegurar Parellada que des de fa 15 anys viu i treballa com a corresponsal a l'Àfrica i sap que per a entrevistar un hutu, s'ha de fer sempre d'amagat. Fernàndez, que va buscar exemples d'impunitat propers com el de les milers de tortures silenciades al País Basc o d'altres més coneguts com la desaparició dels nens i nenes argentines durant la dictadura de Videla, va assegurar que no volem creure el que ja sabem i això «és un crim qüotidià». Fernàndez, va tancar amb una cita de les Madres de la Plaza de Mayo: «L'única batalla que es perd és la que s'abandona».
El toc festiu de l'acte del GEES, que també celebren els seu 25è aniversari, el van posar les cançons africanes i els balls compartits per la platea de La Cate, del Cor Gospel Empordà. Un cant per a l'esperança.
