Susanna Gómez, de Children of Africa: «On hi ha educació, hi ha gent lliure.»(març 2020)

-A Kènia la coneixem sobretot com a destí turístic. Amb què et quedes tu d’aquest país?

Susanna Gómez: Amb la seva gent, que és molt hospitalària i molt resilient. Trobes històries de vida, situacions personals, que segurament a nosaltres ens farien enfonsar. Com el cas de quatre germanes que viuen sense pares a causa de la SIDA i s’espavilen, tiren endavant…tenen molt d’enginy. El que no tenen, ho creen.

També m’encanta el valor que té allà la família. No trobaràs mares grans que visquin soles! Al revés, quan els pares són grans, els germans fan pinya perquè no els falti res. Aquesta fortalesa familiar l’he traslladat a la meva pròpia família, aquí. Hi ha un valor hospitalari molt potent i es posa plat a taula, vingui qui vingui.

Una altra cosa que em té el cor robat és la manera com es viu la religió. El respecte amb el que conviuen religions tan diferents com la musulmana i la cristiana. Tot i que Kènia és cristiana en un 80%, nosaltres treballem en una zona majoritàriament musulmana. Però t’hi pots trobar famílies on el pare és cristià, la mare musulmana i els fills, el que escullin, sense problema. Es viu la religió de manera no excloent.

-Les últimes notícies que arriben de Kènia no són massa bones. Parlen d’una plaga de llagostes –un fenomen agreujat pel canvi climàtic- que està fent malbé les collites de cereals. Quines altres conseqüències són artribuïbles al canvi climàtic, en aquest país?

SG: La plaga no afecta la zona on estem treballant nosaltres. No te’n puc dir massa res. Però sí que et puc parlar de les conseqüències que té el canvi climàtic a la zona on treballem. Som a la costa est, al sud, en una província petita que es diu Kinango. Fa 10 anys vam començar en un poblat i ens hem anat estenent a altres, però sempre dins d’aquesta regió-província. És una zona rural que depèn de l’agricultura i la pesca. Si a Catalunya hem vist un Glòria que ens afecta de manera puntual, allà ja és una constant que afecta a tot el país. Quan nosaltres hi vam començar a anar, veies unes plantacions de blat de moro enormes, que és el seu principal aliment. Al cap de dos o tres anys, les plantes verdes i maques que hi havia hagut, eren ben seques. L’època de pluges ha canviat totalment. A kènia no hi ha estacions però sí que hi havia una època de pluges molt marcada: d’abril a maig, pluges; al juny, petites ràfegues; i al novembre, una altra època de pluges curta. La resta, era ben sec. Aquest Nadal hi ha hagut dos mesos de pluges torrencials totalment inesperats. Molta gent que abans conreava ha hagut de canviar l’activitat perquè no cullen res.

-Quins projectes teniu en marxa?

SG: Participem en projectes que ja hi són i ho fem de la mà de la contrapart Codak Community Development Aid Kinango. Al principi sí que vam cometre algun error de principiants com creure que “això els aniria bé, aquí o allà”. Però vam veure que quan iniciàvem nosaltres els projectes, fracassaven tots. No se’ls feien seus. Llavors vam fer el tomb. Ajudem a organitzar festivals, ajudem a fer tallers i seminaris formatius sobre business, noves tecnologies... Però sobretot, el que fem ara és ajudar en projectes ja existents com les escoles i centres mèdics de Kinango. Vam deixar que les escoles s’expressessin i que ens diguessin quines eren les seves necessitats: aules, aigua i banys, sobretot. Vam avaluar les que estaven pitjor i les que tenien comunitats educatives més implicades, i ens vam bolcar en aquestes últimes. La de Mbandi ja gairebé està finalitzada perquè té un grup de pares molt involucrats. I a la de Mkilo, amb un equip de mestres molt motivat, els nens i nenes han millorat molt les notes.

En el procés de selecció dels voluntaris, la contrapart també hi participa. Els passem el perfil, i ens diuen quin és el que millor els aniria. Però no sempre és possible trobar el perfil més adequat perquè la gran majoria de voluntaris són estudiants.

-Quants voluntaris han passat per la vostra entitat des que vau començar ara fa 10 anys?

SG: Cap a 200, com a mínim! Perquè cada any n’hi passen entre 20 i 25.

-En el vídeo de celebració del vostre desè aniversari dius que vas arribar a l’entitat carregada de prejudicis sobre què significa la cooperació. Continua passant amb la gent que s’apunta a fer voluntariat?

SG: Sí, encara sentim allò de “Ostres, tenen mòbils!” o “aquest porta camisa, deu tenir diners”. Des de la televisió ens ha arribat una visió molt distorsionada de l’Àfrica i s’ha de trepitjar la realitat d’aquests països per apreciar-ho. Aquests 10 anys han servit per trencar molts clixés!

-Però els hi féu fomació abans de marxar, no?

SG: Sí, fem tres mesos de formació. En una primera part, preparem tota la logística per al viatge (bitllets, maletes, etc) i després ja comencem a treballar, tant en línea com de manera presencial, el tema de la cooperació i el voluntariat responsable, que també treballem a les escoles d’aquí mitjançant tallers. Sobretot els fem reflexionar sobre fins a quin punt són útils allà, sobre el nefast concepte del blanc salvador que necessita negrets a qui ajudar i intentem trencar amb l’antiga idea de “No els doneu peix, ensenyeu-los a pescar”. No, no els hem de ensenyar res! Hi ha molts voluntaris i voluntàries que quan omplen el formulari posen que creuen que seran útils “fent formació”. Però la realitat és que només podran donar un cop de mà perquè qui realment en sap de solucionar els seus problemes és la gent d’allà. Nosaltres, quan hi som, no aguantem ni 10 minuts sota el sol equatorial. En canvi, veus les mares i pares cavant i ens donen mil voltes. Útils sí que seran els voluntaris, però de moltes altres maneres, i rebran molt més del que puguin aportar. Jo he après molt d’en William… Al principi, hi anava carregada de joguines, de roba…Pensava. “no tinc res a oferir però puc jugar amb els nens, tinc molta energia”. Però tot això no es menja!

COA VIDEO 10TH BIRTHDAY from Children of Africa on Vimeo.

 -Aquests voluntaris s’acaben implicant en l’entitat?

SG: Sí, és un dels requisits a l’hora de seleccionar-los. Som una entitat petita, molt familiar, no hi ha assalariats ni oficines….Tots fem de tot. El grup motor de l’entitat som unes 10 persones, a Navarra i Figueres, que ens repartim la feina – aconseguir subvencions, dissenyar calendaris, coordinar els projectes i voluntariats, etc-. Després hi ha com un segon cercle de voluntaris que donen un cop de mà amb tasques més secundàries quan els hi demanes.

Com neix la delegació de Navarra?

S G: L’any 2012 vam tenir un voluntari navarrès, en Pablo, que es va enamorar dels projectes. Ell és mestre i fa que tingui molt present el valor de l’ensenyament, de l’esforç… Va ser ell qui, al treballar en una escola privada de Navarra, l’escola San Cernín, va aconseguir involucrar tot l’equip docent, pares i alumnes i, des del 2016 l’escola està agermanada amb la Mbandi primary school de Kènia. Un agermanament que ha aconseguit molta implicació de tota la comunitat educativa aquí i allà. Fins i tot aquest Nadal, pares i mares de l’alumnat de Navarra van viatjar a Kènia a ajudar a construir la cuina escolar, colze a colze amb la gent d’allà. I, a més a més, cada mes de juny, alguns alumnes de batxillerat s’hi desplacen dues setmanes en un viatge de fi de curs molt marcat per l’intercanvi cultural.

Heu crescut molt, com us financeu actualment?

SG: Els primers anys fèiem moltes activitats a Figueres per recaptar fons: una masterclass d’afrodance, dinars solidaris, carnavals, concerts… però, amb la crisi, només ha quedat el Sant Jordi, la venda de material dels grup de dones de Kènia, i el calendaris. Actualment, el gruix important ve de donatius d’empreses privades o de voluntaris que aconsegueixen que per RSC, les seves empreses facin donacions. Molts donatius venen de Navarra, on hi tenim el 70% dels voluntaris. Allà han fet xarxa, tenen un local cedit per l’ajuntament i organitzen moltes activitats com spinnings o la carrera solidària, amb molt d’èxit.

També teniu projectes de salut

SG: Sí. Un 70-80% llarg de projectes als quals Children of Africa dona suport són d’educació i l’altre 15-20%, de suport a dispensaris mèdics i prevenció de càncer i sida. Aquest any vam fer tallers per aprendre a detectar el càncer de pit. De 50 dones, vam identificar 5 casos on calia fer més proves.

William (que apareix un moment per la porta): A Kènia hi ha molt de càncer. La gent pensa que és una malaltia pròpia del món desenvolupat … Però aquí a Kènia, uns 60 diputats del Parlament, en tenen. El problema és que la gent no té el coneixement que cal per detectar-ho a temps. Si algú pateix aquesta malaltia, és gairebé segur que la detectaran massa tard… En un taller, la gent ens deia que molts creien que el seu mal era juju (màgia)…

SG: Sí, hi ha molta gent que no n’ha sentit a parlar mai, del càncer. I després de les xerrades, han après a identificar símptomes, a saber on cal anar… Abans es posaven ungüents o anaven amb metges que fan màgia perquè no sabien de què anava… Des de l’any passat, un dels nostres objectius és la difusió del tema càncer. A Kinango for life, un festival molt gran que fem a l’agost amb 6 o 7 escoles de la zona, s’hi fan formacions sobre embaràs precoç i SIDA… Ara això s’ha ampliat al càncer.

-La SIDA a Kènia, continua sent un tema important a l’agenda sanitària?

SG: Sí, A les zones rurals és on més n’hi ha, tot i que ha disminuït. Depenent de la zona, hi ha entre un 7-12% d’afectats.

-Parla’m de la dona keniana

SG: La dona Keniana és molt forta, juga un paper molt important a la família i no pateix el masclisme que hi ha aquí. Les dones d’allà es sorprenen quan els parlem de dones mortes per violència de gènere…Allà són molt respectades. Si el voluntari només es queda amb l’experiència dels primers dies, et dirà que hi ha masclisme. Però amb el temps, veus que la dona és molt respectada, únicament que es mantenen els rols tradicionals de cuina, cura de fills i aigua per la dona, i pesca i construcció de cases, per als homes.

-El nom de la vostra entitat respon a que treballeu sobretot temes d’educació amb mainada?

SG: Nosaltres no traduïm “Children” com a nens sinó com a fills de l’Àfrica. Sí que estem molt enfocats a l’educació perquè molts som mestres i creiem que l’educació és la base de tot…Si tenen educació, ja podran cobrir les seves necessitats sense haver de demanar res a gent de fora, seran més resilients. L’educació és la clau de tot. On hi ha educació, hi ha gent lliure. Hi ha pensament, creació, enginy… Vam triar “Children of Africa” perquè considerem que tots som fills d’Àfrica i que Àfrica és el bressol de la humanitat, on va començar tot. I tot i això, és la gran oblidada, el gran abocador del món tot i ser una de les zones del planeta que menys contamina. Allà la gent hi duu els ordinadors que no funcionen, les joguines trencades, la roba que no vol….És un dels continents amb més pobresa del món per l’espoli patit al llarg de segles.

-Com veus el futur de l’entitat?

SG: Nosaltres seguim tenint el mateix objectiu que al principi. Un cop identificat el districte com un dels més pobres de Kènia, la nostra intenció és que aquest districte deixi de ser-ho. Ens emmirallem molt amb la feina que va fer Vicente Ferrer a Anantapur…una zona molt castigada per les castes, per ser una zona molt àrida…i on hi van florir hospitals, universitats, on les zones àrides van començar a ser fèrtils…. En 40 anys Anantapur va fer un canvi total. Nosaltres només en portem 10. Som realistes i no volem abarcar massa per no perdre el control i la supervisió. Però ens agradaria veure que totes les escoles de la zona estiguin en condicions i que la gent tingui accés garantit a educació i sanitat, coses ben bàsiques que tots necessitem.