Roba de somni...o de malson (Setmana del Consum Responsable)
Unes bambes com les d'en Pau Gasol, uns texans com els de la Shakira, una samarreta ben llampant amb el 10 d'en Ronaldinho, llenceria fina per a fer somniar... Molts joves, i altres de més granadets, estan desitjant que alguns d'aquests productes els apareguin sota la manta del tió, al mitjó del pare Noel o a la sabata dels Tres Reis. Sense voler aixafar la gaita a ningú, caldria saber que el que per a molts de nosaltres serà un motiu d'alegria, per a moltes dones i nens d'algun país en vies de desenvolupament (el 90% de les persones que treballen en el tèxtil a Bangladesh són dones, per exemple) pot arribar a ser un malson: jornades interminables de 48 hores seguides, salaris de misèria, absència de qualsevol dret laboral...
Una enquesta de la Generalitat, indica que els joves consumidors d'entre 12 i 18 anys destinen el 28,4% dels seus diners a roba, complements i calçat. Per aquest target tan desitjat pels departaments de màrqueting, el preu és el principal condicionant a l'hora de comprar, deixant de banda, on s'ha fabricat, en quines condicions, i amb quins salaris. Si sabessin que per unes bambes Nike, per les quals han pagat més de 100 euros, la dona del sud-est asiàtic que les ha fabricat en cobrarà poc més d'1 i, en el cas que les hagi fet un nen, la meitat, potser s'ho pensarien dues vegades abans de comprar-les. En voleu un altre exemple? Uns texans Lee Cooper que aquí valen uns 50 euros, tenen un cost de fabricació de 7,96 euros, si hi afegim el transport des de Tunísia fins aquí, 0,16 euros, i el salari de les cosidores, de 0,93 euros per dia (sí, ho heu llegit bé), en total menys de 10 euros.
Les empreses del sector tèxtil espanyol no són alienes a la deslocalització que, buscant mà d'obra barata, ha portat els grans centres de producció als països en vies de desenvolupament on s'acostumen a incomplir els drets humans fonamentals. Així, més del 40% de la roba d'empreses d'origen espanyol es confecciona en països on no existeixen garanties de respecte als drets laborals bàsics ni del mínim respecte al medi ambient. En el cas de Zara, la producció a l'estranger arriba al 50%. A la resta del planeta, se segueix la mateixa tònica: el 70% de les peces de vestir que es consumeixen al món es fabriquen a països en vies de desenvolupament.
La producció tèxtil no solament s'ha traslladat als països empobrits sinó que, moltes vegades, s'instal·len filials en zones franques. És a dir, demarcacions industrials creades per governs d'estats del tercer món que veuen amb bons ulls atraure inversions a canvi de donar tota mena de facilitats a les grans marques (per exemple l'exempció d'impostos durant 10 anys), encara que això suposi tancar els ulls davant les injustícies laborals i la contaminació ambiental. En aquests casos, és molt difícil saber on s'ha produit la peça de roba, ja que hi apareix el país d'origen de l'empresa, i no el lloc de fabricació.
Des de fa anys, la campanya Roba Neta, coordinada a l'Estat espanyol per Setem, pressiona les empreses tèxtils perquè es responsabilitzin i s'assegurin que els seus productes es fabriquen en condicions laborals dignes, sigui on sigui que es tintin els cotons, es tallin els patrons de les peces o es cusin els botons. Aquesta campanya, a més, treballa per conscienciar els consumidors. Darrerament, Intermón Oxfam també ha posat en marxa la campanya "Estira el fil!" per exigir a la patronal del tèxtil que garanteixi una deslocalització responsable.
Tenir cura de la roba per allargar-ne la vida, donar els jerseis que fa temps que no ens posem i que dormen oblidats en algun calaix de l'armari, reutilitzar la roba infantil quan hi ha altres germans més petits, o comprar roba de segona mà, a més d'ajudar-nos a estalviar, contribuirà a no malmetre més el medi ambient ni aquí ni als països empobrits on s'acumula la producció tèxtil.
Més informació:
