Recurs del mes de desembre 2020
El mes de desembre, a part d'anunciar que s'acaba l'any, també ens porta moltes efemèrides que avui, en el recurs del mes, us volem assenyalar.
Dia mundial de la lluita contra la SIDA (1 de desembre):
Trapicheos en la Segunda Avenida. De Joyce Brabner i Mark Zingarelli
Basada en fets reals, explica la història d'un grup molt unit d'artistes i activistes que van viure a Nova York a principis dels anys vuitanta i que es van col·locar en primera línia en la lluita contra la sida. En la seva batalla per entendre la malaltia i trobar una manera d'ajudar, van arribar a un tracte amb uns veritables mafiosos, es van disfressar per a maquillar la seva identitat, van pujar a una furgoneta digna de l'Equip A i van marxar cap a la frontera mexicana decidits a salvar als seus amics mitjançant el contraban d'un medicament experimental il·legal als Estats Units.
3 agujas. Un film de Thom Fitzgerald
La pel·lícula narra tres històries unides, i situades en diferents continents, sobre la lluita contra la SIDA. A Xina, Jing Ping instal·la un banc de sang mòbil en un àrea rural remota; quan la gent comença a emmalaltir, un jove granger intenta descobrir-ne la causa. A Sud-àfrica, un grup de monges intenten salvar ànimes, però descobreixen que la dura realitat quotidiana genera múltiples problemes. I finalment la història del Canadà, on un jove actor porno, en Denys, s'enfronta a una sèrie de successos que canviaran la seva vida.
Dia Internacional de la discapacitat (3 de desembre):
No te preocupes, no llegará lejos a pié. Un film deGus Van Sant
En John Callahan va patir un accident de cotxe a l'edat de 21 anys. Fruit d'aquell succés va quedar paralític, fet que el va portar a dibuixar com a part de la seva teràpia. "Don't Worry, He Won't Get Far on Foot" explica la seva història, prenent com a base el seu llibre autobiogràfic.
Una història d'Aguacatán. De l'ONG Gerd
Conte infantil que explica els projectes de cooperació amb i per les persones amb discapacitat que es duen a terma a Aguacatán, Guatemala, a través del partenariat amb una enittat gironia també formada per persones amb discapacitat. Una història que alhora, pot servir d'eina educativa per donar i posar en valor a les persones que pateixen alguna discapacitat. Una donació al CeDRe de GERD
Dia internacional dels Drets Humans (10 desembre):
Un llibre sobre el dret a l'educació, vist però des d'una perspectiva poc comuna, l'educació que reben els i les nostres joves a través dels videoclips, les cançons top ten i els programes televisius, ara que a casa nostra l'educació dels infants torna a ser notícia per la nova llei que es vol implantar:
Com es pot avançar en igualtat quan el teu cantant de moda presumeix de riquesa o emmordassa a la seva ex-xicota en el maleter d'un cotxe en videoclips vists per milions d'adolescents? Com conscienciar als menors del perill de les drogues quan moltes cançons fan apologia d'elles? Com valorar la cultura i l'educació si no fa falta estudiar per a "triomfar" i els famosos fan gala de no haver-se llegit un llibre en la seva vida? Com fomentar el respecte, la pau i la convivència cívica si es difon l'ordinari, el lladronicis, l'explotació, el narcotràfic, l'agressivitat i la violència? Cada vegada més, infants i adolescents s'eduquen davant de les pantalles i menys amb les seves famílies i professors. Jon E. lllescas, docent i autor del celebrat La Dictadura del Videoclip, analitza com el que els joves aprenen a través de les pantalles, sovint és contrari a una educació respectuosa amb els drets humans. Amb especial èmfasi en la música dominant, però atesos altres productes culturals, en aquest sorprenent i il·lustratiu treball es mostren les raons per les quals la cultura popular està repleta de toxicitat pedagògica.
Una lectura fàcil i amena per a recuperar la convivència i els drets de ciutadania. Un crit contra el discurs de l'odi que s'intenta imposar als carrers de casa nostra, mostrant el nostre igual, com al nostre enemic:
Mira'm als ulls. No és tan difícil entendre'ns. De Míriam Hatibi
«Vull per als meus fills un món que aposti per la convivència, la diversitat, la pluralitat i el diàleg, sense que ningú hagi de donar explicacions pels seus cognoms o les seves creences.» Míriam Hatibi a partir de la seva pròpia experiència, relata, en primera persona, el descobriment de «ser diferent» i la construcció d'una identitat plural. En un to proper, amb enorme intel·ligència i agudesa, desmunta tòpics i estereotips sobre la diversitat, i reflexiona sobre els conceptes d'integració, assimilació, tolerància i convivència. En un moment en què les identitats han estat sacsejades per una profunda crisi, la crida de l'autora a obrir els ulls i a descobrir a l'altre -i alhora a nosaltres mateixos- és més necessària que mai. «Tan sols quan saps qui ets i com et defineixes pots començar a construir cap a on vas, a diferenciar el que està bé i el que està malament, el que acceptes i el que rebutges.» Es diu que "som el mirall en què ens mirem". Si em miro en el meu mirall, soc Míriam Hatibi, soc de Barcelona, ilerdenca, espanyola, catalana, marroquina i musulmana. Si em miro en el mirall de molta altra gent, soc Míriam, immigrant de segona generació, com si la condició d'immigrant es pogués heretar.» Els nostres pares van venir a guanyar-se la vida, sense fer soroll. En canvi, els fills d'immigrants som actius i reivindicatius.
Dia internacional del migrant (18 desembre):
Una donació al CeDRe de l'entitat gironina que vetlla pels drets de les persones migrants que hi ha a casa nostra. I que en els darrers anys, ha treballat de valent per a tots aquests nois i noies que sobreviuen als carrers dels nostres barris. Girona Acull
Tan sols viure. De Sara Montesinos i Martí Albesa
“I ja està, tan sols viure i ajudar la família”, deia l’Aziz en una entrevista. Possiblement, aquestes tres paraules, tan sols viure, siguin la resposta més clara i sincera. Malgrat tot, rere la incòmoda pregunta hi ha un dret sovint invisible. Tan sols viure és un crit de valentia i esperança, és un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’arreu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exercint el seu dret a la vida. El llibre ha estat treballat de la mà d’una sèrie documental titulada 18+1: deu capítols a Youtube que narren situacions dels joves que migren sols. Ha estat escrit a partir d’entrevistes realitzades a Catalunya, l’Estat espanyol, Melilla i el Marroc, recollint 10 històries de joves que han migrat sols durant la infància o l’adolescència, explicant amb diverses tècniques narratives. La primera eina pedagògica per treballar a escoles i instituts el fenomen dels joves que migren sols durant la infància, per acostar els alumnes a una realitat tan propera i invisible.
El Llindar. De Càtedra UNESCO d'Habitatge
El Llindar” és una activitat en format de joc de rol per a conscienciar sobre la problemàtica social del sensellarisme. Amb una durada d’entre una hora i una hora i mitja, està dissenyada per a un grup d’entre 10 i 30 participants joves de més de 15 anys. L’objectiu és que els participants coneguin la problemàtica de les persones sense llar o en risc de ser-ho, i de les institucions públiques i privades que intenten pal·liar aquestes situacions. L’activitat té com a fonament científic l’informe “Promoting protection of the right to housing – Homelessness prevention in the context of evictions”, l’investigador principal del qual és el Dr. Padraic Kenna (NUI) i que investigadors de la Càtedra van co-coordinar. Una donació al CeDRe de l'entitat gironina Ser.GI
