Líbia: calia intervenir militarment?

Les paraules de Zaragoza al seu blog obren el mosaic d'opinions sobre la intervenció militar a Líbia que hem elaborat des de la Coordinadora d'ONGD i aMS de Lleida. Just després que el Congrés hagi donat llum verda a la participació de l'Estat Espanyol en la missió a Líbia amb 3 únics vots en contra (IU i BNG), apostem per estimular la reflexió a partir de punts de vista variats.

Quan farem les coses bé?

És la pregunta que es fa la Fundació per la Pau en el seu posicionament, i conclou: "No cal muntar intervencions militars sinó començar a prioritzar, de forma seriosa i responsable, una política activa de foment de la cultura de pau, la justícia, el respecte als drets humans i l'aprofundiment democràtic". Al seu blog, el director d'aquesta organització, Jordi Armadans, apunta alguns motius de fons: "Europa i els Estats Units han quedat retratats amb les revoltes àrabs i, ara, s'afanyen a voler canviar d'imatge. Però això no vol dir que el que fan estigui bé i que ho facin moguts per nobles sentiments".

I què passa amb Birmania, Bahrein, Iemen,...

Gonzalo Fanjul explica al seu blog que la responsabilitat de protegir no s'aplica a tots els estats per igual: "El 2010 es van produir 28 conflictes importants i 'altament violents', que van deixar centenars de milers de víctimes civils. La major part d'ells són conflictes oblidats on la protecció internacional ni hi és ni se l'espera".

També es queixa d'aquest doble raser Isaac Rosa, que al seu blog apunta que, abans d'arribar a la guerra, hauria estat convenient esgotar totes les vies de mediació internacional, alhora que creu que els més castigats per aquesta nova guerra "humanitària" seran els soldats, els mercenaris i els civils.

Robert Fisk, amb una acidesa carregada d'experiència, afirma "Per descomptat, si aquesta revolució fos suprimida amb violència a, diguem, Mauritània, no crec que exigíssim zones d'exclusió aèria. Ni a Costa d'Ivori, pensant-ho bé. Ni en cap altre lloc de l'Àfrica que no tingués dipòsits de petroli, gas o minerals o manqués d'importància en la nostra protecció d'Israel, la qual és la veritable raó de que Egipte ens importi tant".

També Ignacio Escolar creu que el petroli explica la ràpida intervenció occidental a Líbia, un argument, però, que considera del tot reversible: "És que els civils que estan sent massacrats per les tropes de Gaddafi mereixen l'oblit internacional pel fet que el país sigui clau en el mapa energètic?". Escolar es confessa carregat de dubtes sobre la intervenció, i, en la seua bateria de preguntes es planteja "Quina és l'alternativa a no fer res?"

Intervenció vs. contemplació: hi ha terme mig?

Plantejant una mena de terme mig, Jordi Calvo considera: "Si volguéssim una Líbia democràtica i en pau, hauríem de posar-nos mans a l'obra en tots els àmbits, excepte en els militars o violents (...) Sí a la intervenció de la comunitat internacional ara a Líbia i en tants altres llocs on hi ha dictadures perquè les seves poblacions puguin triar el seu propi futur en llibertat, però sense més hipocresia ni més violència".

La hipocresia dels governs occidentals també queda retratada en el blog de David Karvala: "Si els països occidentals realment volguessin ajudar els pobles del món àrab en la seva lluita per la democràcia, sortirien de manera immediata de l'Afganistan i l'Iraq, deixarien de donar suport a totes les dictadures de la regió (...) i als crims de guerra d'Israel". Karvala creu que la intervenció no s'explica només pel petroli sinó que hi ha de fons interessos estratègics dels EUA.

D'interessos no confessats també en parlen en aquest article de Global Research, on consideren que els EUA volen aplicar a Líbia la mateixa estratègia que van fer servir al Sudan: dividir el país en estats més petits i, per tant, més fàcils de controlar, per fer-se amb el control de la part més rica en recursos naturals.

Arguments obertament favorables a la intervenció

Lluís Bassets, després de criticar la llarga llista d'amics occidentals forjada per Gaddafi, escriu sobre la intervenció militar amb un punt de vista ben particular: "és filla directa i obligada de les revoltes àrabs, molt més que de la voluntat fins ara escassíssima d'europeus i americans. No té res a veure amb el terrorisme, la immigració i el petroli. Sí amb treure de les mans d'un dictador aquestes tres bases amb les que s'ha perpetuat en el poder i ha oprimit al seu poble".

Vicenç Fisas dóna suport a accions militars com la de Líbia argumentant que té "un component de suport humanitari". Amparant-se en la doctrina del mal menor, Fisas defensa que hi hagi "unes forces armades reduïdes, entrenades per operacions de manteniment de la pau, en coordinació amb Nacions Unides", deixant clar, però, que la intervenció en cap moment ha de servir per reforçar el militarisme existent. El suport polític, social i econòmic, remarca Fisas, ha d'anar dirigit a les revoltes populars dels països àrabs. La realitat, però, ens mostra obstinadament que governs com l'Espanyol han alimentat d'armes al govern libi. Rebelión dóna xifres: "L'embargament d'armes (a Gaddafi) resulta hilarant quan el govern de J.L. Zapatero li ha venut durant el període 2006-2010 l'import de 23 milions d'euros en armament".

El mosaic d'opinions el completem amb la pregunta de Kaosenlared: "Per què l'esquerra no surt al carrer en contra de Gaddafi i el segueix mirant amb certa amistat? Ells mateixos es responen que el suport al tirà per part de països com Cuba i Veneçuela embelleix Gaddafi i sembra dubtes sobre les raons de la legítima revolució líbia. Interessant, parlant del paper de les esquerres, el post de Juanlu Sánchez on detalla que pensa cada partit d'esquerres sobre la intervenció. Si has arribat aquí, et convidem a que ens facis arribar el teu punt de vista a "Participa".

Article d'Oscar Sisteré (tècnic en comunicació de la Coordinadora d'ONGD i aMS de Lleida) sota llicència Creative Commons.