Les lluites per un territori sostenible

Per a Adrià Compte, de la veterana Associació de Naturalistes de Girona, la partida pel que fa a sostenibilitat a Girona es juga en un taulell en el que no hi falta la transició energètica, la mobilitat sostenible, el tractament i reducció dels residus i la conservació de la biodiversitat. Des dels Natus, Compte considera que tot i que s’han de fer coses a nivell local, les polítiques mediambientals a la demarcació haurien de ser més ambicioses i coordinades. Un cas clar seria en la necessària transició energètica: “Veiem com van sorgint macroprojectes a l’Empordà, i nosaltres demanem que en lloc de recórrer a les grans empreses de sempre, que treballen amb el benefici econòmic com a horitzó, s’implementin projectes des de baix, en els que la gent pugui decidir.” I posa un exemple: “Es podria plantejar mancomunar diversos pobles i que siguin ells mateixos qui decideixin on posen el camp de plaques solars.”

La gestió de residus a les comarques gironines és una qüestió polèmica des de fa anys, per la construcció i gestió il·legal de diversos abocadors com el de Solius o el de Vacamorta. Hi ha però, experiències positives com el porta a porta que a finals d'any s’implementarà tots els municipis del Gironès. Per als Natus, aquest sistema s’està expandint “en part per assolir els objectius de recollida selectiva que posa la UE, que al 2020 havia de ser del 50%”. I afegeixen: “bona part de la solució passa per la reducció de la quantitat de materials que emprem i llencem en el nostre dia a dia, i això requereix un consum més responsable i una política reguladora estricta que penalitzi o prohibeixi l'ús de materials poc o gens reutilitzables.”

Però aconseguir que Girona sigui un territori sostenible implica molts altres reptes. Per a Jordi Mateu, d’Extinció o Rebel·lió (XR), la resposta ha de ser multidisciplinar i transversal, tant en l’àmbit local, com en el regional. Això no ha impedit a l’entitat, implicar-se en l’elaboració d’un Pla de Transició Ecosocial per a la ciutat de Girona, juntament a les entitats que conformen la plataforma Girona pel Clima: “Amb la participació en  l’elaboració d’aquest Pla de Transició Ecosocial hem intentat que les accions no es limitessin a una regidoria concreta. S’ha enfocat el Pla cap a uns horitzons dirigits a la reducció d’emissions per arribar a la neutralitat de carboni l’any 2050 i, tot plegat, amb accions que no deixin ningú enrere, vigilant que es faci des d’una perspectiva de justícia global”, diu Mateu.

Una altra de les lluites al territori l’encapçala Aigua és Vida, que treballa en la salut dels ecosistemes fluvials, principalment de la conca del Ter, i també en el servei urbà de subministrament d’aigua. Com a entitat, va ser impulsora de la Taula del Ter on va coincidir amb d’altres entitats, a partir del transvasament d’una part desproporcionada d’aigua que alimenta el sistema Ter-Llobregat i que proporciona aigua a més de 3 milions de persones. I en l’àmbit urbà, Edurne Bagué, recorda la denúncia que va fer Aigua és Vida sobre la gestió feta per l’empresa mixta que portava el servei a Salt, Girona i Sarrià de Ter, amb els comptes opacs, i que ha acabat desencadenant un procés de remunicipalització del servei amb el qual els ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià, en recuperen el control. “Això obre la porta a una major transparència i a canvis importants en la prestació del servei, amb millor qualitat democràtica, incorporació de la mirada sistèmica de l’aigua urbana i, per tant, a vetllar i promoure la incorporació d’elements vitals, i més encara, davant el canvi climàtic».

Allà on la majoria d’entitats ecologistes consultades coincideixen és a assenyalar la mobilitat com l’àmbit on es pot fer més feina. Només a Girona ciutat hi ha gairebé set vehicles de motor per cada 10 persones i la nostra, és la demarcació catalana on més s'utilitza el cotxe privat.“En el cas de Girona s’ha de tenir una visió d’àrea metropolitana i hi ha un munt de canvis possibles que no s’estan fent. Anem tard”, adverteix Jordi Mateu d’XR. L’activista demana, a més, coherència: “No es pot impulsar el transport públic alhora que se segueix incentivant el vehicle privat, i especialment, el cotxe.” “Calen més línies d’autobusos que arribin a tots els municipis i amb més freqüències de pas”, assegura Compte des dels Natus. En aquest sentit, tant a l’Alt Empordà com a la Garrotxa, hi ha dos fronts oberts vinculats al tren: d’una banda, IAEDEN-Salvem l’Empordà reivindica un canvi radical en la línia que arriba a Portbou, i a la Garrotxa, una plataforma ciutadana treballa per a l’estudi i implementació d’un Tren Tram Olot-Banyoles-Girona, a més de fer-ho per la millora del transport públic a la ciutat d’Olot.

En el cas de la línia ferroviària que passa per Girona, Figueres i Portbou fins arribar a França, la demanda la fa Pep Gou des de l’IAEDEN: “La combinació de les diverses formes de transport, ha d'estar garantida per una integració tarifària de tota la regió, que faciliti la vinculació del tren a una bona xarxa d'autobusos i als trens-tram, que és urgent recuperar. Si a tot això hi afegim una aposta ferma per potenciar l'ús de la bicicleta, que ha de tenir el paper clau que té en molts països d'Europa, tot plegat suposarà una autèntica revolució per a la mobilitat de la regió.” Des d’aquesta entitat, a més, l’aposta per un servei ferroviari transfronterer Catalunya-Occitània, és vista també com un nou atractiu turístic que pot beneficiar directament la regió i en aquest sentit demanen “un tercer raïl en el tram entre Figueres i Portbou, perquè la línia tingui l’ample ibèric i l’ample europeu.”

Bosco Plans, de la Plataforma Ciutadana pel Tren Tram Olot-Banyoles-Girona, és un dels ferms defensors d’un tren tram que vagi d'Olot fins a Girona i que redueixi significativament l’ús del vehicle privat. Plans també aposta per la pacificació dels centres de les ciutats i a l’entorn dels centres educatius, així com per la implementació d’autèntics corredors verds i carrils bicicleta que permetin travessar la comarca sobre dues rodes. I apunta un altre canvi a fer: «Cal racionalitzar els horaris de les indústries de tota la comarca per facilitar que es puguin oferir línies de bus eficients, ben dimensionades per a l'ús que se'ls vol donar i el menys contaminants possibles, que tinguin la capacitat de substituir el vehicle privat.» Per fer-ho possible, però, calen «estudis rigorosos dels gestors de mobilitat per valorar la millor manera d'accedir als polígons.»

La demarcació de Girona és eminentment turística i el model de turisme massificat actual, fa inevitable la crítica. Coincidint amb l’entrega del guardó a la Difusió del Decreixement a SOS Costa Brava, que atorga l’Agenda Llatinoamericana, fa pocs mesos en parlàvem amb el seu president, Sergi Nuss, que avisava de dos grans punts calents a nivell urbanístic que amenacen la façana litoral: la primera a Begur, l’únic municipi que ha presentat recurs contra el Pla Director de la Costa Brava (que redueix el potencial de creixement urbanístic), i el segon a Platja d’Aro, a la desembocadura del riu Ridaura, on encara queden 13 hectàrees de pineda i on s’està tramitant un projecte immobiliari i 272 nous amarradors. Precisament, la Costa Brava acull el 50% dels amarradors de tot Catalunya, tot i ocupar només un terç de la costa catalana. «Que durant els mesos d’estiu, en temporada alta, el 50% de les barques naveguin per aquest tram de costa que a més té tres parcs naturals, amb zones d’alt interès natural marines, és d’un impacte molt fort tant per la fauna i els ecosistemes marins, per a les praderies de posidònia, per a les cales...», deia Nuss.

Girona serà sostenible o no serà, però el que està en risc no són només grans espais com el Parc Natural del Cap de Creus o les Gavarres, sinó el futur de la nostra qualitat de vida. I l’emergència climàtica truca a la porta, i ens ho recorda cada cop més insistentment.

Foto: Pedalada reivindicativa Olot-Girona, en el marc del cicle Arcadi Oliveres.