Josué Alemán, de l’Agenda Llatinoamericana: «Sense organització no hi ha transformació»

L’educació és una eina de transformació massiva?

Sempre ho ha estat. L'educació sempre marcarà la forma de pensar de cada ésser humà, per a qualsevol àmbit de la vida.  

I l’Agenda, a més d’educar es pot considerar un mitjà de comunicació alternatiu?

Sí, i tant. Va néixer perquè durant el Vè Centenari a don Pedro (Es refereix a Pere Casaldàliga) i també a José María Vigil, els va semblar que no se’ns estava educant de manera completa en què significaven aquests cinc cents anys tant per Amèrica com per a la gent d'aquestes contrades d’Europa, perquè la història es va fer conjuntament. L’Agenda no és només una eina d’educació popular sinó també un mitjà de comunicació que permet fer arribar notícies i events que potser no són del dia, però que històricament han marcat la història dels pobles. Compleix una de les funcions dels mitjans de comunicació: la de mantenir-nos informats del que passa a altres latituds. Amb els articles de l’Agenda, a més, facilitem l’ intercanvi.

Gràcies a l’Agenda Llatinoamericana, El Salvador i Girona mantenen des de fa un parell d’anys una connexió molt especial, me l’explica?

La Comissió de Girona sempre ha estat molt pendent de que, tot i els problemes que hi hagi pogut haver, des d’El Salvador es pogués continuar treballant per l’Agenda Llatinoamericana, des del voluntariat. Des de la Comissió de Girona se’ns dona un suport econòmic, a més, per poder tirar endavant una edició impresa, per fer la campanya de difusió. Aquest suport respon també a que s’hi ha involucrat la UCA, la Universidad Centroamericana José Simeón Cañas, una institució que s'ocupa de la part econòmica. Girona també ens acompanya en la campanya de l’Anada i la Tornada i  per part nostra, des d’El Salvador, es coordina l’edició internacional.

Però la xarxa internacional amb la que es treballa és encara més gran oi?

Des de la coordinació i la xarxa internacional portem tot el procés del qual s’encarregava en José María Vigil fins al 2020, i en el seu moment, abans que emmaltís seriosament, en Pere Casaldàliga. A la xarxa hi ha persones que estan a institucions, però també persones que s’han unit a títol personal. Al Brasil tenim en Mauro Cano, que al seu darrera compta amb una estructura més gran...Al Brasil tenen força públic i s'han editat uns 5.000 exemplars de l’Agenda del 2022. I també tenim gent a l’Uruguai, Argentina, Colòmbia, recentment s’han incorporat un grup de Veneçuela, i també un capellà del Paraguai. També tenim gent a Costa Rica, a Hondures, Nicaragua i a Guatemala, on hi ha els germans que fan la revisió del treball gràfic o de la revisió d’efemèrides, entre d'altres tasques.

Quins canvis s’han introduït en l’edició de l’Agenda i en la campanya, a partir de la mort de Casaldàliga, l’agost del 2020, i la retirada de Vigil?

L’Agenda Llatinoamericana ha anat evolucionant i canviant al llarg del temps. Si agafes la del 92 i la del 2020, que és l’última que va editar en José Maria Vigil, té els seus canvis. Va néixer en un context molt específic i a la xarxa creiem que cal seguir adequant la nova proposta al context actual. Un dels debats que tenim ara a la xarxa internacional, per exemple, és si tot i tenir una versió descarregable, hem d’impulsar o no una versió digital, més pensada per als joves, més fàcil d’usar per a les persones que tenen accés a internet en el mòbil. També debatem si cal implementar aplicacions com un recordatori de les efemèrides, o les fases de la lluna per a les persones que viuen del camp...Gràcies a la comissió de Girona, un dels canvis que ja hem introduït és la renovació del web de tota la part internacional (https://agendalatinoamericana.red). Un altre debat és sobre la reorganització de l’interior de l’agenda. Pensem en que potser seria bo que pogués ser llegida com un llibre un cop acaba l’any, independentment de la part planificadora, que fos més pràctica. I un altre canvi, ja en marxa és l’obertura d’un concurs per a la portada i la contraportada, pel qual ja hem rebut algunes propostes.

La causa indígena, la dels pobres, la del compromís polític, o la del decreixement, han estat algunes de les grans causes de Pere Casaldàliga. La democràcia no està passant per un bon moment a El Salvador o d’altres països de Llatinoamèrica, i aquí vivim un creixement de l’extrema dreta. L’organització popular és una bona eina per plantar-hi cara?

Sí, sempre ho ha sigut perquè si ens permetem dividir i caure en l’individualisme, tractar de tirar endavant cadascú pel seu compte, això no funciona. De fet, l’organització popular funciona en dues vies. M’explico. Si tots aquests populismes d’extrema dreta estan creixent és justament perquè han millorat la seva organització i han calat en espais on no tenien tanta presència, han canviat la ment d’altres col·lectius. L’organització, ja sigui en una direcció o en l’altra, sempre és necessària per provocar la transformació de la societat. Sense organització no hi ha transformació. Don Pedro no hauria pogut fer la seva obra si no hagués conquerit el cor de tota aquella gent que va aconseguir organitzar-se. L’organització és indispensable per fer front a moments com els que estem vivint. Però fan falta eines com l’Agenda Llatinoamericana per tenir pistes de quina configuració ha de tenir aquesta organització. No és tant una recepta sinó més aviat una sèrie de suggerències a tenir en compte a l’hora d’organitzar-nos i de fer efectius els nostres objectius. I aquests objectius han de respondre a la voluntat de reduir les desigualtats, a construir una realitat més sostenible i col·lectiva. 

Quin paper hi juga la gestió de la pandèmia en aquest creixement de l’extrema dreta i els populismes a Centreamèrica?

Si ens quedem a El Salvador, veiem com hi van coincidir una sèrie de factors. Al 2020, quan arriba la pandèmia, feia poc que hi havia un nou president, Nayib Bukele, que venia amb un discurs que fins i tot arribava a negar que els acords de pau haguessin servit d’alguna cosa. Un discurs populista que tracta d’esborrar tots els elements històrics que contrarien els seus arguments. És molt demagògic. Perquè independentment dels resultats, d’alguna cosa han servit els acords de pau...La població, cansada, busca algú que li resolgui els problemes. I aquest és precisament el problema: una població que no aprèn a solucionar els seus problemes, afavoreix que guanyi un president populista. A Europa també passa: la gent aconsegueix un bon nivell de benestar i ara és incapaç de solucionar els seus problemes. El populisme sempre calarà en una població que no sap solucionar els seus problemes. Això és un caldo de cultiu per a les extremes dretes...quan arriben les crisis, resulta que els governs no poden amb tot i és aquí on el populisme promet solucionar tot el que l’estat no fa...Qualsevol inconformista podrà ser convençut per un populista si no compta amb una visió crítica del món, si desconeix la història, si no sap com funcionen els processos polítics i socials...

Això tornaria a enllaçar amb la necessitat d’una educació crítica, no?

Sí, sens dubte.

En els seus 30 anys de recorregut i amb la seva visió crítica, l’Agenda ha sabut captar les inquietuds socials i aportar articles d’opinió i reflexió com a resposta. Quines inquietuds trobarem recollides en les agendes dels propers cinc anys?

De fet, ara a l’Agenda Llatinoamericana estem intentant dur una seqüencialitat: el 2021 vam reprendre “És la nostra hora” de Pere Casaldàliga i ara el 2022 continuem l'organització social, i el 2023, reprendrem el tema de la resiliència però també de la resposta que la població ha de donar als esforços de l’organització social.Costa preveure on estarem els propers cinc anys perquè tot canvia molt ràpid ... però malauradament sempre tocarà fer denúncia dels models econòmics que accentuen les desigualtats en alguns països, també tornarem a trobar el problema amb les minories, amb els pobles originaris al Sud Amèrica...o el problema de les migracions, tampoc s’haurà resolt en cinc anys. El que no sabem és si seguiran anant  cap al Nord perquè no sabem com estarà els EUA d’aquí a 5 anys...i hi ha el tema de les criptomonedes, que no és una qüestió que afecti a la llibertat de les persones no bancaritzades perquè els grans bancs, com Goldman Sachs, s'hi estan posant...això em fa dubtar que algunes coses canviin respecte a la llibertat financera i el control monetari dels diners il·lícits...Una cosa de la que que haurem de seguir parlant és el tema de l’aigua. A Amèrica no estem veient cap dismininució de les concessions mineres. I et poso l'exemple d'El Salvador. Hi ha una llei des de l’any passat que pràcticament obre les portes a la mineria, que estava prohibida fins ara per tota la contaminació d'aqüífers que implica. D’aquí a cinc anys, això segur, seguirem parlant del deteriorament del medi ambient i compte, perquè tenim sobre la taula les energies renovables vinculades al mateix temps a un munt de conflictes sobre recursos finits com el liti o la sorra, necessaris per a la seva fabricació.

Un tema en auge a Llatinoamèrica que ens desconcerta als d’aquí, és la força de la religió en l’àmbit social i també polític. Com ho veus?

És un tema greu. Per això a El Salvador el populisme és tan fort. Jo penso que si els nostres pobles no fossin tan dogmàtics a l’estil cristià, seria diferent. Perquè hi ha dogmes dels pobles originaris que no es deixen manipular pel populisme perquè estan dirigits a la protecció de la Mare Terra com a font de la vida. Però el nostre dogma, que ve del cristianisme, està basat en la fe en una vida eterna en un món que no està en aquest planeta i per tant, sense perill de malmetre...i això és un problema. Ens permet fer el que vulguem aquí perquè és nostre, i ho hem heretat de déu per al benestar dels nostres, no del bé comú...El dogma que ve del cristianisme ens convida  a viure de la prosperitat i explotació dels nostres recursos, a costa de les conseqüències que sigui i ens alerta que hi ha un nombre limitat d’escollits. Hi ha una sèrie de conformismes sobre la condició humana que neixen del pensament que construeix el dogma, no és que el dogma cristià sigui dolent...Per això capellans com don Pere Casaldàliga van treballar dogmàticament la Teoria de l'Alliberament i ho va explicar molt bé al Vaticà: no és una altra religió, això és viure el dogma cristià latinoamericanamente,  segons les condicions de vida de Llatinoamèrica. Instrumentalitzar la religió per dur a terme projectes polítics que prometen prosperitat a qui ho aculli i càstig a qui ho rebutgi, és nefast.