Jan Millastre: «El col·lectiu discapacitat és molt potent» (gener 2019)

Què és per a tu la discapacitat?

Per a mi la discapacitat no deixa de ser que t’has trobat en un punt on la societat et diu que ets diferent dels altres, del que es considera normal. Però això mateix, i per instint de supervivència, fa que desenvolupis altres capacitats...La discapacitat és un potencial per a crear grans persones.

Les sigles de GERD signifiquen Grup Editor de la Revista del Discapacitat. Però de fet, ara ja fa temps que no editeu cap revista...

Sí, el GERD neix com a editor de la revista L’Atípic, que fèiem fa anys. I l’evolució de passar a l’àmbit de la cooperació, neix de veure com estava el món del discapacitat en d’altres països. L’equip tenia la inquietud de posar en marxa un projecte de cooperació. Vam començar un projecte de fabricació de cadires de rodes a Cuba el qual, després de 16 anys, ja està prou madur per anar sol i l’hem implementat a Guatemala, gràcies a l’agermanament de Sarrià de Ter, d’on és el GERD, amb Aguacatán.

Quins projectes hi teniu actualment, a Guatemala?

Hi tenim una escola d’educació especial que fa 14 anys que funciona: amb fisioteràpia, llenguatge de signes...una petita escoleta que de cares al futur volem ampliar. Ara hem començat un nou projecte que és la construcció d’una escola més àmplia per poder arribar a més mainada. Per a nosaltres és el projecte “nineta dels nostres ulls”... Aguacatán ja és el nostre segon poble. Està situat al nordoest de Guatemala, a prop de la frontera amb Mèxic.

I també hi tenim un altre projecte de fabricació de cadires de rodes, com als orígens de la nostra entitat, que desenvolupem amb una altra associació guatemalenca: Transiciones. Els nanos i nanes de Transiciones són els que fabriquen les cadires de rodes. Un 80% d’ells ja són usuaris d’aquestes cadires. En un futur, volem ampliar el projecte cap a una xarxa de distribució de cadires de rodes a tot Amèrica Central.

Quanta gent sou ara al GERD?

Som un nucli d’unes 4-5 persones actives. I a vegades tenim voluntariat puntual. Per exemple, en el projecte de construcció de l’escola, l’aparelladora de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ens ha assessorat amb tot el que són els plànols, la gestió del terreny...

El GERD va néixer fa 20 anys. Tu hi ets des de gairebé el principi, no?

Jo em vaig incorporar a GERD amb la inquietud de muntar una associació de cremats. No sabia com ho havia de fer i em van ajudar amb la paperassa. La gent del GERD marxava a Cuba al cap d’una setmana a veure un projecte que estaven fent d’enviament de cadires de rodes. Al cap d’una setmana, jo estava viatjant amb ells cap a Cuba!

A part de la revista que ja no s’edita, quins canvis has vist al llarg d’aquests 20 anys?

Sempre hem aplicat la mateixa dinàmica i hem estat molt tossuts amb els projectes de les cadires de rodes perquè creiem que els discapacitats d’altres països es mereixen tenir una vida més digna de la que tenen. Però sí que he vist que en el món de la cooperació la gent està més sensibilitzada vers la discapacitat. Tot i així, la discapacitat com a objectiu, encara no es té en compte en el món de la cooperació. Crec que caldria incorporar-la, de cares al futur. Quan ets discapacitat entres dins d’un col·lectiu obligadament. Però com que hi ets també per interès personal i perquè lluites pels teus drets, buscant alguna millora, això fa que sigui un col·lectiu molt motivat, molt potent...

O sigui que com a deures al món de la cooperació, hi hauria l’aplicació de la perspectiva del discapacitat

Sí, fins i tot jo faria que fos avaluable i puntuable dins les convocatòries. És a dir, si es fa una escola a un país del Sud, que es faci també amb criteris d’adaptació a la discapacitat i que per exemple, es posi una rampa. Aquí ja ho fem! Per què no es fa si marxem fora a construir una escola? Jo he après molt de les nostres contraparts als països del Sud. Sempre han estat associacions de discapacitats i no tindria cap dubte a tornar-ne a agafar una altra perquè la gestió, la transparència i la seguretat és molt bona. Potser és perquè no pots sortir del col·lectiu i a més, n’obtens un benefici directe.

Quanta mainada atén l’Escuelita de Guatemala?

Ara hi ha uns 35 nens i nenes de les zones rurals. Alguns han de fer tres hores de camí per arribar a l’escola. Uns el fan a peu, d’altres amb burro... El nostre objectiu és, si podem, doblar-ho i passar a les 70 places. Però anem per fases. L’objectiu final és incorporar la mainada a l’escola normalitzada, però hi ha nens i nenes que per la seva discapacitat no podran incorporar-s’hi mai...Ara, que ja fa 14 anys que som allà, alguns d’aquests nens i nenes s’han fet grans, i no poden seguir a l’escola però tampoc tenen feina. Així que paral·lelament hem començat a engegar un projecte d’inserció laboral. Inicialment, aquest projecte ha estat comprar un carret de menjar per fer xurros, tamales... i els hem ensenyat a fer difusió, a coure’ls, a vendre’ls... Tenim també un projecte futur, en el terreny que hem adquirit per construir la nova escola, de fer-hi un petit restaurant on aquests joves amb discapacitat i sense sortida laboral, hi puguin treballar... a la cuina, al menjador...A més, també hi volem aixecar una àrea de fisioteràpia perquè hi ha molts nens i nenes amb paràlisi i volem que les mares aprenguin a fer petits exercicis de rehabilitació. Perquè si agafes la mainada quan és petita, es pot millorar molt la seva mobilitat.

Tu insisteixes molt en la importància de “sortir al carrer” i és que un nen discapacitat català no té res a veure amb un de discapacitat a Guatemala, no? Quines vulneracions afegides pateix la persona discapacitada a Guatemala?

Allà moltes persones discapacitades no disposen dels medicaments que haurien de prendre. Per exemple, hi ha nens i nenes que tenen convulsions i que haurien de prendre medicaments per frenar-les, o tractar-ho perquè quedi estable... Però no en tenen! Tampoc disposen d’ajudes tècniques com cadires de rodes o caminadors, que els podria facilitar la mobilitat. D’entrada sembla que a un infant que viu a la muntanya no li facilitaràs massa la mobilitat amb una cadira de rodes. Però l’estàs ajudant a que pugui aixecar-se del llit, que pugui sortir al carrer i jugar amb la mainada que és a fora. El treus d’una habitació de la qual no podria sortir gairebé mai, sense una cadira de rodes. I això fa que se senti capaç de fer més coses: d’anar a l’escola, per exemple.

El fet que sigui tant complicada la mobilitat, tampoc garanteix una assistència habitual a l’escola, no?

Alguns poden venir tres cops a la setmana només. El que ens assegurem, a més, és que quan vinguin a l’escola –a vegades acompanyats de la mare o del pare- que tinguin un àpat. A vegades són 7 i 8 germans i a Guatemala encara hi ha gent que passa gana. El fet que vinguin a l’escola, t’assegures que tinguin dos o tres àpats que potser acabaran beneficiant al nen discapacitat, la mare i al fill petit que sol acompanyar la mare. L’Escuelita que tenim allà és diferent de les que tenim aquí. Nosaltres en diem que l’escola és màgica perquè acull totes les discapacitats: el nen que és sord i mut, la nena que té paràlisi cerebral...i juntament amb les dues professores, han creat com una mena de família...és una mica com GERD, on cadascú té la seva patologia. Han creat la seva colla i no tenen en compte les seves discapacitats. Els uns i els altres, s’ajuden.

I els projectes que teníeu a Cuba?

Estem pensant de fer-hi un nou enviament de cadires de rodes. Però el que passa a Cuba és una mica surrealista. Hi ha una fàbrica muntada i el projecte ja funcionava sol. Però la fàbrica depenia del ministeri de salut pública que és un ministeri assistencial i que és qui distribueix les cadires a qui ho necessita. Però com que a Cuba li falta matèria primera per fabricar, calia que una part fos donació i nosaltres volíem garantir la sostenibilitat del projecte. Així que volíem un projecte empresarial i que, per tant, una part de les cadires fabricades fos per a la venda. Fins i tot ja teníem alguna oferta, com la del govern d’Uruguai, que volia comprar una part de les cadires per distribuir-les al seu país. I és en aquest punt que vam deixar el projecte. Només calia una firma del ministeri de sanitat pública per fer un traspàs al ministeri d’indústria, i que es poguessin vendre les cadires, per després comprar matèria primera i seguir amb la inserció laboral de les persones que fan les cadires. Però es va quedar allà. Ara, al projecte germà que tenim a Guatemala, ja duu un enfoc més comercial, amb l’objectiu que la persona que necessiti la cadira només hagi de pagar un 2 o un 3 per cent del cost. Perquè també hem descobert, que si es paga una part de la cadira, durarà més, perquè es cuida molt més. Petites coses que hem anat incorporant gràcies a l’experiència i al pla d’empresa que ja tenim des de fa 8 anys, amb la Universitat de Girona, que ens va assessorar molt bé.

Què més féu amb la UdG?

Sempre hi hem estat vinculats. Amb el pla d’empresa però també en el disseny de les cadires. Vam partir d’una cadira estàndard d’aquí, i s’ha mirat d’adaptar per a les característiques de Cuba.

Què més teniu entre mans?

Vam editar el conte de la Lupita, que ens serveix de presentació dels nostres projectes i que ara hem fet en format vídeo per arribar a les escoles. I a l’octubre segurament vindran tres o quatre persones de Guatemala a unes jornades que es faran entre Mataró i Girona, a explicar el vincle entre Nicaragua i Guatemala del projecte de cadires de rodes. Perquè volem intentar lligar una xarxa de distribució de cadires de rodes a Amèrica Central.