Habby Sabaly i Loubna El Hassani (Amunt i Crits): “A la dona migrant se li posen molts obstacles”

Tot i que Amunt i Crits es va constituir l’any passat, de fet l’embrió el trobem dos anys abans al programa Dones Referents Comunitàries de l’Alt Empordà. Què hi fèieu allà?

Loubna El Hassani: Hi vam fer 200 hores de formació, repartides en 6 mesos, amb 12 dones de diversos municipis de l’Alt Empordà. I en els altres 6 mesos, el programa era anual, vam fer acció comunitària amb dones migrades a diversos municipis de la comarca.

Quin tipus de formació?

LH: D’acció comunitària, gènere, interseccionalitat i violències, diversitat intercultural, igualtat de drets i ciutadania, prejudicis i estereotips, salut comunitària, acompanyament social...De molts diversos àmbits.

A banda de la diversitat d’orígens, el perfil de les dones de l’entitat també és ben divers oi?

HABBY SABALY: Ara totes estem especialitzades, cadascuna en una branca.

LH: Totes les dones que vam participar a la formació de Dones Referents, prèviament ja fèiem mediació de manera voluntària, ajudant la comunitat. Abans ho fèiem des de l’experiència personal i de manera voluntària. Volíem que les dones que arribaven, no patissin el mateix que havíem patit nosaltres en arribar.

Si mirem els índexs de desigualtat dona-home, les dones migrants són les que s’emporten la pitjor part. Quines desigualtats pateixen les dones migrants de l’Alt Empordà?

LH: Totes. Al treball, en la salut, en formació... no entendre l’idioma dificulta el fet d’anar al centre de salut, dur el vel dificulta el fet d’entrar en una borsa de treball...A la dona migrant se li posen molts obstacles, moltes barreres: pel color, per la manera de vestir, per l’idioma... Fan falta moltes més mediadores que puguin acompanyar les dones migrants en espais com el centre de salut o l’escola.

HS: S’aprofiten del desconeixement que tenen moltes dones. És molt més fàcil aprofitar-se d’algú que saben que no compta amb tota la informació, és més fàcil ignorar-la. Saben que si no s’atén aquesta persona com es mereixeria, no passarà res perquè també desconeixen els mecanismes per fer una reclamació o queixar-se...Moltes dones acaben quedant descobertes en molts àmbits perquè no volen problemes.

Una de les vostres línies d’acció és la cohesió social. Què cal millorar a l’Alt Empordà perquè sigui un territori més cohesionat socialment?

LH: És important millorar l’acollida a les persones nouvingudes. L’acollida que es fa actualment no facilita tota la informació necessària que cal per orientar-se en el nou país. La informació que es dona és del tot insuficient.

HS: Cal millorar moltes coses. Per exemple, tenir més en compte les entitats de dones, donar-hi suport i treballar amb elles. Però que no siguin projectes puntuals, sinó que cal fer-ne un seguiment... D’altra banda, la lluita pels drets de les dones ha de ser una lluita més inclusiva que inclogui els drets de les dones migrants, també. La dona és l’única que pot canviar la societat. I qualsevol de nosaltres, entengui l’idioma o no, també està lluitant per canviar realitats injustes per a les dones.

Falta també millorar l’educació dels infants de les famílies migrants perquè moltes mares no tenen la formació necessària per ajudar-los ni la capacitat econòmica per reforçar la seva formació. Falten, doncs, més recursos per millorar l’alfabetització de les mares que volen aprendre la llengua per poder donar suport als seus fills i filles... I fer més difusió dels serveis de mediació, perquè hi ha molts fronts oberts: MGF, matrimoni forçat, salut... I cal abordar seriosament el tema del racisme. Existeix i no es pot fer veure que no està passant encara que a tu no t’afecti. Cal canviar la mirada discriminatòria que hi ha cap al migrant.

LH: La veritat és que falta molta més formació, i sobretot per a les dones migrants. I dissenyar aquest pla de formació des d’una mirada intercultural. És a dir, si tens un grup de dones, primer has de veure quines són les seves necessitats i llavors crear el projecte. I mai fer-ho sense conèixer el perfil del grup. I si parlem d’idiomes, a vegades es diu que són les dones les que no volen aprendre la llengua...però cal conèixer quina és la seva realitat i quins obstacles es troben en el seu dia a dia. N’hi ha que tenen fills molt petits i ningú a qui deixar-los per poder estudiar. Fa uns quinze anys, hi havia classes de català amb monitores on es podien deixar les criatures mentre la mare estudiava.

Trobeu a faltar més espais de trobada?

LH: No n’hi ha. I per la meva experiència amb els grups de dones, sé que necessiten espais on se sentin escoltades. Espais de confiança on poder explicar tot lo seu i que algú se les escolti. A vegades, amb una sola mirada es diuen moltíssimes coses. Amb l’excusa d’espais per parlar de l’educació, van sorgint molts altres temes i inquietuds  Fem ajuda mútua.

HS: Per a nosaltres són espais vitals i molt necessaris.

I espais de trobada entre les dones migrants i les autòctones?

HS: Aquestes trobades d’"amistat" no existeixen. Per a la dona catalana o per a l’ espanyola, acostar-se a una dona negra o a una marroquina no és fàcil si no és per algun tema vinculat a la nostra entitat. Només cal veure quants números de telèfon de dones migrants hi ha al telèfon d’algú d’aquí...Et posaré un altre exemple: a Figueres hi ha una associació de dones que quan s’organitza la cursa de la dona, mai compta amb les associacions de dones migrants...Hi ha molt de desconeixement i les dones migrants som vistes com una amenaça per les altres dones perquè creuen que no estem al mateix nivell. Si hi hagués més espais de trobada, es veuria que compartim moltíssimes inquietuds. És un racisme que salta a la vista. Però com que la dona afectada no té prou veu per exposar-ho i queixar-se, no s'arregla, s’ignora...

Des d’Amunt i Crits féu acompanyament a mares de joves i adolescents respecte a com es viu la identitat i la pertinença cultural. Com treballeu aquest tema?

LH: Nosaltres sempre parlem d’acceptació de les dues cultures. Si només mires cap a una d’elles, la d’origen o la d’acollida, obligues el jove a viure una doble vida. I això el destrueix. A vegades la família veu la cultura d’aquí com a massa europea, i això obliga els nois i les noies a dur una doble vida per encaixar aquí, quan surten fora de casa. És un dilema que a l’adolescència es viu molt malament. Nosaltres sempre parlem amb les famílies i els diem que les dues cultures són bones i que s’han d’acceptar totes dues perquè tot i tenir una cultura pròpia, ara vivim aquí i no es pot arrencar els nostres fills i filles d'aquesta nova cultura, que també és la seva. Molts nois i noies senten que són d’aquí. Ho treballem primer amb les mares.

HS: No es tracta d’agafar una cosa i deixar l’altra. Una persona amb cultures diverses és una persona rica en coneixements. No n’hi ha una que sigui millor que l’altra. Podem parlar de la MGF com una cosa negativa de la cultura africana, però n’hi ha mil més que són boníssimes. I també cal tenir present que la societat també té el seu paper en aquesta educació i que, a vegades, confon els nens migrants que acaben no trobant el seu camí, pel rebuig que reben per ser diferents.  

Treballeu amb els joves a més de fer-ho amb les seves mares?

LH:  Hem fet algunes xerrades a instituts sobre matrimoni forçat i sobre MGF...T’he de dir que van quedar molt impressionats, la veritat.

Fa poc vau ser notícia per la creació del joc Nannido. La vida en joc®.

HS: És un joc pensat perquè aterri a les escoles i que explica, tot jugant, què implica qualsevol procés migratori.  Amb aquest joc volem trencar estereotips i combatre el racisme...Així, cada cop que algú pregunti “ Per què venen?” entendrà jugant quines són les dificultats que trobem quan migrem. El joc ensenya què hi ha darrera de la decisió de migrar, què implica. Jo que porto 30 anys aquí, no sé ni d’on sóc. Quan vaig allà, em diuen “l’espanyola” i aquí sóc una estrangera...te n’adones que no ets d’enlloc. És un sentiment que cal treballar perquè no t’afecti, i per a un jove, que busca la identificació amb el grup, és molt més difícil.

LH: El jove sempre s’ha d’estar justificant si és d’aquí o si és d’allà...

HS: I sovint ni tan sols coneixen la cultura d’origen....Molts tenen 15 anys i mai han estat al país d’origen dels seus pares i encara se’ls pregunta d’on són. I quan responen que d’aquí, se’ls diu “em refereixo als teus pares”, sempre confrontant-los amb aquest doble origen...Són petits gestos que fan molt mal. El joc ajudarà a treballar-ho a les aules però també als casals d’avis.

Una de les vostres tasques és la dinamització de grups de mares d’escoles dins les AMPES, per reforçar la diversitat intercultural. Està canviant la implicació de les famílies migrades a la comunitat educativa?

LH: Sí molt. L’any passat vam fer un acompanyament a Castelló d’Empúries amb mares més aviat tancades, sense cap espai on compartir i a les que costava molt arribar. Però l’experiència ha anat tan bé que aquest any volen repetir. Després de 3-4 sessions ja estaven encantades i volien crear un grup estable per ajudar-se entre elles. A part del projecte en sí, des d’Amunt i Crits som amb elles com a voluntàries, per ajudar-les a crear aquest grup.

HS: Són espais molt positius perquè la mare acaba implicada en l’educació dels seus fills i la mainada agraeix aquest interès. Moltes no sabien de què servia una AMPA. Només sabien que havien de pagar la quota i res més. Ara ja veuen la importància de ser-hi i poder decidir.

La salut sexual i reproductiva és un gran tema pendent, en la dona d’origen sudsaharià?

HS: Sí, bona part ho treballem vinculat a la prevenció del MGF. Aquí la MGF està prohibida i hi ha un protocol clar. Però no et donen informació de quines són les conseqüències en la salut de la dona quan es pateix aquesta mutilació. I cal desterrar mites com que està relacionada amb la religió. D’altra banda, i com que a diversos països de l’Àfrica Sudsahariana hi ha poligàmia, informem les dones de les conseqüències i de les malalties de transmissió sexual que poden agafar, de com evitar embarassos no desitjats i de que poden protegir-se sense que la parella ho sàpiga.

Aquest any heu estat les encarregades de llegir el manifest gironí del 25-N, per l’Eliminació de l violència masclista...

LH: Ha estat molt, molt emocionant. Una cosa única! Veure la Ikram allà llegint el manifest.... Són moments que dius, “ostres, la barrera aquella està desapareixent poc a poc. Sóc una dona, tingui el color que tingui, cregui el que cregui, vagi com vagi, però lluito igual pels meus drets”.