Escudella Solidària: empoderar o caritat? (1)
Escudella Solidària desenvolupa la seva activitat a Can Ninetes, a Santa Eugènia de Ter, a l’espera de poder traslladar-se aviat al seu nou local social, entre Santa Eugènia i Can Gibert del Pla. El seu objectiu: aconseguir a través del treball comunitari que les persones s’empoderin.
Quan hom pensa en conceptes com solidaritat, el sol confondre amb caritat. I molta gent ho relaciona amb la imatge d’un grup de voluntaris ajudant les persones necessitades o fent aportacions simbòliques a través d’una entitat que -en teoria- les fa servir per donar solucions a aquestes mateixes persones. Ara, però, amb la crisi, hi ha grups que posen en entredit el terme tradicional de solidaritat. Un exemple d’això és Escudella Solidària que desenvolupa la seva activitat a Can Ninetes, a , a l’espera de poder traslladar-se aviat al seu nou local social, entre i . El seu objectiu: aconseguir a través del treball comunitari que les persones s’empoderin. “Empoderar-se” és la paraula que han encunyat els membres d’Escudella Solidària per referir-se al fet que les persones descobreixin el seu propi potencial.
Escudella Solidària va fer la presentació en societat amb una arrossada popular al pati del Col·legi Montfalgars que va aplegar més de 300 persones. “El seu nom pot portar a equívocs”, com admet el seu portaveu Xavier Villarreal. Però considera que això és a causa de què en l’època actual els poders també ens “han robat el llenguatge”. En aquest cas, Escudella es refereix a “un conglomerat de persones i d’idees que es poden trobar dins un projecte” i “solidària” no vol dir caritat.” Una caritat que qualifiquen com administrativa, ja sigui perquè la fa l’Administració o perquè està excessivament subvencionada. Hi ha persones que són molt vàlides per fer coses , però no tenen una sortida. Precisament això és el que intenta aquesta organització.
Un somni fet realitat
Rosa Navarro, membre d’Escudella Solidària FOTO: JOEL MEDIR
Rosa Navarro és de les poques persones que ha viscut la caritat des dels dos punts de vista: com a treballadora i com a usuària. En llocs com La Sopa o el Banc d’Aliments, va observar que hi havia moltes persones amb potencial, però que per “circumstàncies x” havien acabat en menjadors socials. Finalment. va decidir fer el pas per a convertir la seva idea en una organització. Portava massa anys a l’atur i la seva situació personal començava a ser delicada. Llavors, al cap d’un any de tocar moltes portes i rebre moltes negatives, va aconseguir contactar amb la Mesa d’Entitats de Girona, cosa que va fer possible la implicació de Villarreal. A partir d’aquí, van poder començar realment a veure que allò que era un somni podia esdevenir realitat.
Una de les primeres activitats que es van proposar dur a terme va ser assegurar el menjar a les persones necessitades. Per això van engegar Cuinem juntes. Per fer-ho, van contactar amb persones que coneixien i a les que la crisi els estava passant una factura massa alta. L’activitat consisteix en el fet que un grup, una quinzena de famílies o una quarantena de persones, es dediquen a cuinar per al seu consum i per al d’altres en una situació similar. Tot això amb l’ajuda del comerç de proximitat que els facilita la matèria primera. Un comerç que reivindiquen en contraposició a “les grans superfícies impersonals.”
El perfil dels qui hi van són un retrat de les conseqüències de la situació econòmica actual. Segons Agustí Amela, un dels seus membres, hi participen dos tipus de família: la que ja ha perdut totes les prestacions socials, i l’altra en la qual només hi ha una persona que treballa i que no pot garantir el plat a taula cada dia. També noten molt la presència d’una classe mitjana que ha perdut bona part del què havien guanyat durant anys. En aquesta situació, la majoria de la gent sent vergonya de demanar caritat. Les activitats d’Escudella serveixen perquè els afectats puguin compartir la seva situació i adonar-se que no és tan diferent de la d’altra gent. De fet, tal com assenyala Xavier Vilarreal, l’individualisme actual ens ha fet perdre aquella escena tan típica: “si abans no tenies sucre, anaves al veí del costat a demanar-li”. Precisament, aquesta empatia perduda enmig de l’estrès modern és la què busca recuperar Escudella Solidària.
Però al llarg del seu breu camí no tothom ha entès aquesta filosofia. Un exemple d’això és Confiança Solidària, una entitat que col·laborava amb Escudella, però, que quan van veure que Escudella virava cap a una cooperativa social se’n van allunyar.
Un dels pròxims objectius que pretén aconseguir Escudella és obrir un restaurant social. Un restaurant diferent dels tradicionals i que funcionaria amb un sistema de punts, encara per acabar de definir. Uns punts que es podrien aconseguir de dues maneres: anant-hi a consumir i pagant la voluntat, cosa que significaria obtenir un nombre simbòlic de punts, o bé treballant-hi, cosa que significaria obtenir una xifra important de punts. Llavors aquests punts es podrien canviar per altres serveis. Això, segons els membres d’Escudella, seria una forma de crear autoocupació i fer baixar l’atur. Una forma de funcionar que resumeix molt bé la filosofia que Escudella Solidària pretén expandir.
El naixement i consolidació d’aquestes organitzacions ens obliga a fer-nos una sèrie de preguntes: quina és la millor manera d’ajudar les persones necessitades?, quines alternatives es poden plantejar a la caritat tradicional?, quin paper ha de jugar l’Administració a l’hora de donar suport a aquells que ja ho han perdut tot? I la pregunta clau: a les persones se’ls ha d’empoderar o donar-los caritat?
Article de Joel Medir per al www.eldimoni.com.
