El viatge de "La Tarara"

El viatge de la TARARA

Obro un ull, obro l’altre i intueixo que la llum comença a escolar-se per la finestra. Tot està en calma encara i es barreja el somni amb la vida... i torno a tancar-ho tot per seguir on era. Fins avui no sóc conscient que tant el viatge, l’esgotament com la malaltia no m’han deixat ordenar tanta vivència.

ECCIT ha fet el seu primer viatge sociocultural després del COVID. Tots i totes ens moríem de ganes de retrobar un Marroc ple de persones amigues i acollidores, la nostra gent, els nostres amics, aquella alegria de tornar a compartir i a conèixer, el que ens defineix. I més, molt més. Cada viatge d’ECCIT és nou i diferent i aquest estava destinat per a ser únic també, esbojarrat i trencador d’estereotips, amb la gent d’aquí i d’allà. Ha sigut una festa d’alegria de set dies.

Tot va començar ben programat. Moltes reunions i moltes trucades de l’equip d’ECCIT, gestionant l’impossible. Sabíem que mai és suficient i que deixar-se caure en la fluïdesa de l’atzar no és fàcil per a ningú que vingui del nostre món occidental.

L’endemà de Sant Joan un grup divers de persones catalanes i valencianes, la majoria que no es coneixien entre elles, sortíem de l’aeroport de Barcelona per anar a Rabat. Però no va poder ser. Ens vam quedar a la porta d’embarcament. La vaga de Ryan Air va ensorrar totes les esperances de cadascuna de nosaltres: les vacances, els muntatges familiars per venir, els diners estalviats, les ganes de viatjar per fi...

D'entrada no ens ho crèiem i la nostra desesperació va començar quan vam topar-nos amb la llarga cua de reclamacions a l’aeroport... Era un formiguer de drames personals i de famílies desesperades, nosaltres també en formàvem part. Vam negar-nos a seguir allí, no ens crèiem que ens estigués passant també a nosaltres. Ens vam posar a buscar alternatives creatives, altres vols amb connexions impossibles passant per Itàlia o França, vaixells des de Barcelona o Màlaga, corredisses per agafar un altre vol a l’últim minut... res. Recordo la cara de la Carol, l'encantadora instagramer plena d’energia i alegria, ara transformada en frustració i incredulitat. Recordo tot el grup, sense voler marxar de l’aeroport, allí plantats, sense plantejar-se abandonar el projecte de viure un experiència única. I recordo els mòbils, uns acompanyants ben presents en aquest viatge, traient fum en búsqueda d'alternatives.. fins a la més esbojarrada. I la vam trobar! Jo no m’ho creia. Tothom va dir endavant, a l’alternativa més cohesionadora que mai ens haguéssim plantejat.

Au! Lloguem tres cotxes des de Barcelona per fer 1000 km fins a Sevilla en una nit. Res ...aquí al costat, un passeig. Des d'allà,  agafaríem 12 places de vol fins a Tànger. Un pim pam!  No m’ho podia creure però el grup tenia la força per fer-ho.  Totes estaven disposadíssimes i animades amb la solució més possible de totes...A conduir tothom per les Espanyes! Som-hi!

Barcelona, Castelldefels, Sitges, Calafell, Tarragona, Cambrils, L’Ametlla de Mar, L’Ampolla, Amposta, Vinaròs, Peníscola, Alcossebre... sopem uns burguers i carnaca i...Castelló, Borriana, Sagonte, València, Buñol, Requena, Utiel, Minglanilla, Motilla del Palancar, Tébar, San Clemente, Villarobledo, Tomelloso, Manzanares, Valdepeñas, Santa Cruz de Mudela, Almuradiel, La Carolina (aquí, ella ja dormia per fi), Guarromán, Bailén, Andújar, Montoro i Córdoba. Parem a esmorzar al casal d’avis i visitem la Mezquita esgotats i feliços d’haver aconseguit arribar a Al-Andalus. Ja som a prop... i després de tantes hores compartides ja som un grup disposat a tot. Uns pocs quilòmetres més de discoteca, cantares, xerrameques de coneixença i dormides i arribem a Sevilla on, sense creure’ns que pugem a un avió, dormim fins a Tànger, la ciutat promesa.

Torno a despertar-me i veig que no és un somni, Marhabá diuen pels altaveus. Recomença el viatge!

I els viatges socioculturals d’ECCIT són llocs sí, però sobretot persones, conèixer i compartir. El nostre estimat boyscout, president d’ECCIT Marroc, el Doctor Jamal Mesbah, ja m’ho deia entremig dels desafinaments de "La Tarara" i les palmes valencianes de l’autobús de l’Abdul: «Un viaje es un fenómeno social». I un cop més, la màgia d’ECCIT ha renascut.

Molts llocs, petits, de renom i... persones, grans persones. TOT sencer és una gran història d’amor amb l’entorn i nosaltres. Aquí ve el TOT, sense empatxos: l’Hotel Dar Diafa Boussid amb el gegant Mustafà, el Mohamed i en Bilal, "La Tarara sí", el nostre temple de terrassa amb vistes a les banyes de les muntanyes i sucs de taronja, te, formatge, mel, pa, crepes, olives i melmelades...La no visitada Mezquita Loca, el castell de la Princesa de Xauen, foto de grup. La Paloma amb el cuiner del bigoti, la tenda dels sabons o les espècies, el Hammam ple d’intimitats femenines que allí es queden, "La Tarara no". La casa blava i posta de sol de l’Abdulasis, foto de grup. El restaurant de carretera amb la primera Harira, els PECADORES amb la birra per l’ànima de flamenquillo i de la festa de Castelló, "la Tarara sí". L’Ajuntament amb la regidora i la porta de Xauen, foto de grup. La nostra discoteca reconvertida en autobús, l’escola de persones amb capacitats de Joan Petit, les dones cuineres de pastissos excel.lents que encara ens hi cabien a la panxa plena, la Loubna amb la seva feina incansable fins al sopar amb l’Asis dins un apartament ple de quadres antiYoussef, "la Tarara no" i foto de grup. L’exposició blava d’artista barrejada amb el quadre de la Carmen, els milers de racons rebonics blaus i blancs instagramejats per models amb trenetes i per gats de carrer, el bosc de fades de les cascades d’Akchour amb parasols i xiringuitos d’aigua dolça on el Jesús pot o no ressuscitar, "La Tarara sí".  La cooperativa de dones de Bab Taza on totes ens vam tornar boges comprant al mercadillo per efectes de la marihuana plantada, la casa de la senyora energètica del vestit vermell, "la Tarara no".  El petit te amb pastetes a casa de la dona de l’estimadíssim fundador d’ECCIT plena de plantes i de sabates a la porta, el restaurant de boda a peu de carretera amb mil plats inacabables, "la Tarara sí". El mar de Targa amb les seves barquetes i aigües transparents sense peixos, la buida cooperativa de Targa plena de gent per fer-se fotos de grup, i una altra foto de grup. El xiringuito amb mojito sense alcohol al peu de la muntanya d’escalada per veure l’horitzó del mar, "la Tarara no". El deliciós restaurant de peixet al passeig marítim d'Oued Lao on un encantador desdentegat ens canta "La Tarara" a ritme halahali, foto de grup. El safareig del riu sota Ras el Ma on les dones renten catifes i els fills perden el cap buscant or, el cuscús cuinat amb amor a l’Hotel de l’escola del jardí botànic, "la Tarara sí" i chocolate también. Un Tetuoan amb una medina exuberant, una església sense mossèn i un palau reial sense rei, foto de grup amb l’adéu d’en Jesús i la Pepa a la francesa i amb els millors desitjos que el viatge continuï portant-vos somriures, "la Tarara no".  L’enamoradissa Tànger amunt i avall davant el mar i les espanyes i amb artistes de la henna que fan perdurar el viatge més enllà de les fronteres, foto de grup, "la Tarara sí, la Tarara no".

TOT molt intens. I ben segur que hi ha racons i llocs vostres sense tararas ni fotos de grup que guardeu també amb un somriure. Però en aquets viatge res s’explica sense el nosaltres, perquè nosaltres hem fet el viatge, l’hem construït, li hem posat veu i festa i alegria i bogeria i halahali!

Nosaltres

La Carmen, desbordant alegria, coneixeu algú amb tanta alegria i agraïment de compartir aquesta experiència? Una artista en potència capaç de riure’s de tots els seus defectes i convertir-los en virtuts... un àngel.
La Rebeca, cada dia il·luminant Xauen amb els seus modelitos i els seus pentinats i el seu bon humor, un regal de persona.
La Dolors, tots volem ser com tu, la joventut es desparrama pels seu poros i el fum del tabac també, amb una sensibilitat per la vida com poques, un plaer ser amb tu un cop més.
L’Ana Cecilia, la Mejicana, construint ponts entre cultures transoceàniques, feliç d’experimentar exotismes i de trobar similituds impossibles, fent-nos sempre recordar la importància de fer un pipí abans d’arrencar.
L’Adrián, gaudint de ser jove sempre, repartint alegria i apuntant-se a la bogeria col.lectiva, una empenta constant de riures i intimitats d’una habitació plena de dones de Càlig.
La Conxa, una dona amb túniques àrabs i balls d'en Joan Petit, quina energia més bonica té, sempre disposada, sempre preparada per donar el millor als altres, un amor.
La Idoia, la infermera dels paracetamols que ens han salvat a mitja expedició, la Shakira de Marroc entregada a fer-nos-ho passar bé, ha gaudit molt i amb una setmana més ja hauria enamorat a l’altre mig Xauen, 'modelazo' també.
L’Íngrid, vámonossssssss!!! Pura energia positiva, liant a tothom amb la finalitat de gaudir a tope, una dinamitzadora extraordinària i que cada viatge el viu com el primer i t’encomana la seva il.lusió. Un amor.
La Pepa i en Jesús que sí, van en pack, la parella del grup. Formen una parella envejable i plena d’amor, s’estimen, i compartir això també ha sigut una experiència... encara que de tant en tant desapareguessin enmig de les muntanyes o fessin bombes de fum pròpies d’en Jamal.
En Jamal. GRÀCIES. Ens ha cuidat i acollit a casa seva, amb la seva gent.  S’ha desviscut per fer d’aquest viatge un passeig ple de benestar, i en silenci ha sabut resoldre molts entrebancs que ens han aplanat el camí.
La Carol, la bomba, 'l’alegria de la huerta'. En tot el viatge mai vaig tornar a veure aquella cara de l’aeroport de Barcelona, sorprenent-se a cada moment i alçant la veu per damunt de la Mezquita per dir-ne una encara de més grossa, un desparrame de bonrotllo i una 'modelazo' també.
L’Alba, amb mirada fotogràfica, viva, atenta, gaudidora i amb un sentit de l’humor propi de les persones amb saviesa humil... sobretot per l’encert del tato del gat guerxo. Una catacrack, benvinguda al club.
La Laura, la Laura... enamorat d’ella, sort d’haver-te conegut habibi, la musa d’ECCIT que et pot muntar una festa d’habitació amb l’Íngrid, anar al gimnàs, guanyar-te a birres, despentinar-se i continuar estant estupenda i dir-te wapo fins a creure-t’ho. Gràcies.
El Habibi, indescriptible. L’ànima d’aquest viatge! Amic, ets únic!  Pesat i únic. La teva persona forma part de l’exotisme de cada viatge. Fas de cada moment una boja alegria, surrealista i esclatant. Gràcies.
I jo, qui es va atrevir a posar en dubte l’expedició i que la força del grup va poder arrossegar-me. Us en dono les gràcies. Intentant posar ordre al meravellós caos i amb una guitarra enganxada a l’esquena, he gaudit un cop més de ser-hi.

I desperto ja recuperat de tant. Una setmana després, ja obro els ulls i em queda el somni encara a l’aire, el miro i somric pensant-vos. Els viatges d’ECCIT el fan persones, conèixer i compartir, la màgia sou vosaltres. GRÀCIES