El procés sobiranista, oportunitat de canvi?
«Si el procés sobiranista no va acompanyat d'un canvi social que reforci el poder judicial, que retalli el poder de les classes elitistes, que faci que el principi d'igualtat sigui una realitat, que ens condueixi a un estat social molt més just...si el destí no és aquest, llavors no val la pena». Així de contundent va acabar la intervenció del magistrat, Santiago Vidal, després de declarar-se «molt optimista» amb el procés que estem vivint. Vidal va ser un dels participants a la Jornada Anual de l'entitat Justícia i Pau, que es va celebrar aquest dissabte a l'Espai Marfà de Santa Eugènia, a Girona, i que va tenir com a punt de partida el dret a l'autodeterminació i els drets humans.
La Jornada va començar amb un sentit record per Eduard Soler, desaparegut fa gairebé un any, i amb l'emotiva intervenció epistolar del pacifista i exdiputat Joan Surroca, que no hi va ser present per motius personals, però que va arrencar els aplaudiments del públic amb una assenyada sentència: «val més decidir i equivocar-se, que no decidir».
I per si algú encara no ho tenia clar, tant el jutge de l'Audiència de Barcelona, Santiago Vidal, com el filòsof i director de la Càtedra Ferrater-Mora de la UdG, Josep Maria Terricabras, van mostrar desacomplexadament les seves preferències per l'opció sobiranista. Començava així, la primera sessió de la jornada.
A l'advertència de Vidal que «les lleis estan fetes perquè els ciutadans no les entenguin», va seguir una classe per a no iniciats, sobre els ets i uts jurídics que envolten el camí cap a una futura consulta i, en últim terme, cap a una Catalunya independent. Segons Vidal, cal fer totes les passes necessàries: demanar que es canviï la Constitució espanyola perquè reconegui el dret a decidir, demanar al govern central que es cedeixin les competències per convocar el referèndum, fer la consulta, etc. I fer-ho, sabent que aquest camí està condemnat al fracàs per l'aclaparadora majoria del PP i per la connivència del PSOE. És l'única manera, segons diu, de poder fer una declaració unilateral d'independència que compti, finalment, amb el vist-i-plau europeu.
Provocatiu com sempre, Josep Maria Terricabras va començar la seva intervenció etzibant que els Drets Humans «no són universals» perquè per ser-ho, haurien de ser naturals i no ho són. «Els Drets són una conquesta històrica, com els Drets dels Infants, que abans no els reconeixíem.", va reblar. El catedràtic creu que els drets es van construint i només poden ser drets si són col·lectius. «El que alguns anomenen 'drets individuals', són privilegis» va puntualitzar. Terricabras va animar el públic assistent a rebutjar ser una «còpia de..». La Catalunya que vol Terricabras és un país sense ambaixades, sense exèrcit («ens costaria més el farcit que el gall», va dir amb sornegueria), però amb seguretat («no m'agradaria que robessin el moneder a la iaia»). «Un país bonic que donés suport a l'art i a la recerca». En el disseny de la nova Catalunya, Terricabras no hi inclouria les llistes obertes però sí els districtes electorals més petits. I va reivindicar el dret a «desvotar»; és a dir, el dret a retirar el poder atorgat als representants polítics escollits, si aquests no donen la talla i incompleixen el seu programa electoral.
Ingredients per a una Catalunya més social
A la taula rodona posterior al diàleg, van anar apareixent més ingredients per conformar una nova Catalunya que, independent o no, ha de poder decidir el seu futur com a poble.
Des de l'àmbit pacifista, Alfons Banda va advertir que un dels sentits de treballar per a un nou Estat, hauria de ser la implantació d'unes bases sobre els fonaments de la cultura de pau: la cooperació, el respecte, el diàleg i la noviolència. En aquesta línia es va crear, mesos enrere, el grup Pau i Treva, tal i com va explicar Banda, amb la voluntat d'articular el discurs pacifista dintre d'aquest procés de construcció nacional i social endegat. Actualment, el grup ha crescut i no tothom està per la sobirania, però sí pel dret a decidir. Pau i Treva treballa en el disseny d'un model de seguretat i intel·ligència basat en un nou paradigma que vigili més «que els veïns siguin més feliços» en comptes de continuar aixecant murs.
Una de les més esperades era la intervenció del president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, convertit ja en un dels referents imprescindibles de la Catalunya més social i compromesa. Per a Oliveres, necessitem repartir el treball existent, fomentar el cooperativisme empresarial, estructurar un sistema financer pensat per a les persones i, sobretot, tenir mitjans de comunicació lliures. Oliveres creu en una Catalunya republicana, en la que tampoc governi La Caixa. Una Catalunya, diu l'economista, molt solidària: amb les poblacions més desfavorides -siguin d'Extremadura o de Burkina Fasso-, i amb les futures generacions –mitjançant el respecte al medi ambient i el foment del decreixement-.
Arcadi Oliveres va carregar durament contra la Unió Europea de qui, va dir, és un cúmul de desavantatges: institucions que no són del tot democràtiques, inexistència de polítiques socials, amb una moneda que als espanyols els ha fet perdre el 40-50% del seu poder adquisitiu, 100% militarista, sense respecte cap a les nacions sense estat, que no compta amb el català com a llengua oficial...A més, va afegir Oliveres, és inacceptable que Europa reconegui la pena de mort.
Per a Quim Brugué, director de l'IGOB i catedràtic en Ciència Política, el procés de canvi nacional i social que estem vivint és una «enorme oportunitat per millorar la qualitat democràtica» tot i que correm el risc que els debats interns i partidistes hi interfereixin. Brugué creu que s'han de canviar les formes de governar i d'administrar, si volem un enfortiment real de la democràcia. En aquest sentit, va demanar que el dret a decidir no es vinculi només a l'opció sobiranista i que, per contra, es posin totes les alternatives sobre la taula.
Des del Programa Habitage de Càritas-Diocesana de Girona, Flora Ridaura va lamentar que les manifestacions contra la reforma laboral no haguessin aplegat tanta gent com la multitudinària manifestació de l'11-S. Per a Ridaura, «no tots els nostres mals s'arreglen amb la independència» i va demanar que es posi el focus a lluitar contra la riquesa, amb urgència, en comptes de criminalitzar els moviments socials i lluitar contra els més febles. Segons Ridaura, creure's o no creure's els dos primers articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, és el que ens dibuixarà una societat o una altra. Per a Ridaura hem de lluitar per una societat cohesionada i, això, diu Ridaura «només es pot basar en la justícia social.»
