Dolors Serra: «Volem que els nens i nenes tinguin la capacitat de decidir què volen fer amb el seu futur»

Dolors Serra, presidenta de l'entitat Xangara. Contacte.

Què vol dir Xangara?
És un poble de Moçambic, que es diu així. La llegenda de Changara parla d’un ocell que busca un lloc. Són històries i relats que explica la gent gran d’allà. El que passa és que s’escriu amb “ch”. Però nosaltres ho vam catalanitzar, per fer-ho arribar a tot arreu.

Com va néixer l’entitat?
L’entitat va néixer arran de dues companyes de l’associació que va anar a Moçambic l’any 2000 pel tema de les inundacions. Van anar-hi com a col·laboradores. En aquell moment, jo coneixia una persona de Bordils que vivia allà des de feia 53 anys, un capellà que es diu Albert Font. Vaig donar el seu contacte a les meves companyes i van anar-hi a parlar. Van estudiar a problemàtica, sobretot en relació amb la mainada, i van descobrir els problemes que tenien per accedir a l’escola. Com que els nens i nenes d’allà solen viure en poblacions allunyades, els és molt difícil arribar a l’escola.

Quan les dues noies van tornar, vam començar a treballar i, finalment, vam veure que si no fèiem una associació, no podríem aconseguir mai una ajuda important. Ja teníem gent que col·laborava amb nosaltres, només ens faltava constituir-nos. L’associació es va muntar el 2004, però ja portàvem des del 2001 fent feina.

Quins objectius us vau marcar als inicis?
El que volíem era treballar molt en l’escolarització de la mainada, veure com podíem aconseguir-ho. Vam constatar que l’escolarització mínima era molt precària. Llavors, amb el contacte del capellà, vam construir un orfenat per tal que les nenes que viuen en poblacions llunyanes del centre, poguessin estar durant la setmana aquí i el cap de setmana tornar a casa. Es va començar amb aquesta idea. El projecte realment gran va tenir lloc a Maputo, on hi ha un internat que acull la mainada que no té ningú. Aquí vam començar a veure de quina manera podríem engegar un projecte atractiu i, a banda de poder ajudar amb el tema de l’escola, matrícula i material, vam construir també un galliner: es tracta del projecte ‘Ous i gallines’. N'estem molt contentes perquè realment ha donat el seu fruit. Vàrem construir aquest espai i vàrem comprar alguns pollets. Això ha significat que la mainada pot menjar carn i ous com a mínim un cop per setmana i, el sobrant, es pot vendre. La gràcia és que ho gestionen absolutament tot ells.

Aquest internat és molt gran, ho porten les monges Madre María Clara, i hi ha una dona molt trempada, amb molta empenta, que va engegar-ho tot. Junts, hem anat fent coses. Després, aquesta senyora va marxar d’allà a una altra població que està a una hora de Moçambic, que es dic Gurué, un lloc molt marginal. Allà el que va fer és començar una mica el que havia creat a Maputo.

Exactament, en què consisteix el projecte Maputo 2010?
El que fem aquí és matricular les nenes en instituts i col·legis, els paguem el desplaçament per poder anar a estudiar i també la manutenció. A més, en fem el seguiment. Hi ha nenes que quan han acabat els estudis secundaris tenen ganes d’estudiar un grau superior i n’hi ha que no. Però per nosaltres, el més important és que, com a mínim, tinguin els estudis secundaris. Volem que sàpiguen llegir i escriure. En definitiva, volem que tots els nens i nenes tinguin la capacitat de veure què volen fer amb el seu futur.

Quina és la relació amb la família?
Allà, la mentalitat és molt diferent. Quan la nena ja té una edat, el primer que cerquen és poder-la casar. No totes les seves famílies deixen que les seves filles vagin a estudiar un grau superior. Hi ha famílies que sí, i d’altres que no, com a tot arreu.

Com definiries el sistema educatiu de Moçambic?
És bastant precari. Hi ha poques escoles que puguin tenir un projecte potent per a la mainada, i si el tenen, solen ser escoles privades d’altres països que s’estableixen aquí, però a les què només s'hi pot accedir si es té molts diners. Els col·legis públics són precaris tant en material escolar com en professorat.

Des de Xangara, hem anat fent diferents coses. Per exemple, a Inhambane vam estar restaurant una escola, a Boane també vàrem començar un projecte que finalment vam deixar perquè no el veiem clar. És una qüestió sagrada nostra: si no ho veiem clar, no ens hi posem més. A Changara, vam arreglar un espai que teníem per una cort de porcs.

Us heu especialitzat en l’educació femenina?
Al Songo, és cert que només hi ha nenes. Això és perquè és molt petit, només hi ha capacitat per a 30 infants. Però, si tinguéssim més places, estic segura que s’ompliria. A Gurué, en canvi, són nens i nenes, perquè és un internat molt més gran i ho gestiona més gent. Fem una mica de tot per poder sobreviure, però estem especialitzats en temes educatius. El que sempre ens ha cridat l’atenció és potenciar el tema de l’escolarització.

A banda de Moçambic, també teniu algun projecte a Xile.
Allà hi viuen dues companyes de l’associació. Volíem engegar un projecte amb els maputxes. De fet, vam estar ajuntant-los una temporada, però com que no hi havia un enllaç molt clar, vam deixar-ho. A part d’això, hi ha un centre a Temuco, que és com un centre de dia en què hi va la gent gran que viu sola, al carrer o que no té família. Allà, fem un projecte que es diu ‘Got de Llet’, i els donem uns diners perquè puguin comprar menjar.

Parla’ns del projecte ‘Casa Nostra’.
És un projecte que ja hem deixat. Era una iniciativa molt interessant, perquè també és important fer feina aquí, a casa nostra. Als nostres municipis, tenim persones que ho estan passant realment molt malament. Per això, ens vam posar en contacte amb els serveis socials de Salt. A través d’ells, buscàvem una persona gran que visqués sola, sense família i amb pocs recursos, i li subvencionàvem les factures de llum, aigua i gas.

Per tant, volíeu fer front a la pobresa energètica.
Exacte! El vàrem començar amb molta il·lusió. Durant 3 o 4 anys va funcionar. Els serveis socials ens van dir que no hi anéssim directament, perquè les persones podien sentir-se violentes. Vam acceptar i van dir que ells seleccionarien les persones i ens passarien les factures. El que passa és que sempre havíem d’anar al darrere per demanar les factures, que necessitàvem per fer la justificació. Prou feines teníem amb tots els projectes que havíem obert que encara havíem d’anar-los al darrere. Per això, com que no funcionava amb l’altra part, vam decidir deixar-ho córrer. Ho hem aparcat, però això no vol dir que, si coneixem un cas puntual d’algú que reuneix aquestes condicions, puguem tornar-ho a iniciar

Xangara és una entitat petita amb molts petits projectes?
El nostre volum és molt petit. Si poguéssim tenir un capital molt important, ens dedicaríem a construir un orfenat com déu mana, amb capacitat per a 100 nenes com a mínim, amb coordinadors etc... Però el volum és el que és. Nosaltres anem sobre la marxa amb el que va sorgint. Si podem ajudar, nosaltres ens hi fiquem fins a dalt.

Us agradaria créixer? O preferiu ser una entitat petita?
Ser una entitat petita ens ajuda perquè tenim més bona comunicació, més credibilitat. Aquesta seria la part positiva. Però ens agradaria créixer per poder tenir més capacitat econòmica, per engegar el projecte aquest que estem. Però bé, és el que hi ha i som els que som.

També feu activitats de caràcter cultural com tallers, concerts solidaris, curses...
De quina manera podem aconseguir fonts? Som uns 38 socis, a part de col·laboracions espontànies i alguna subvenció. Això dóna el que dóna. Als tallers que fem, la gent dóna la voluntat i la gent que col·labora amb nosaltres, ho fa de manera altruïsta. Després, vàrem muntar la cursa, que l’hem feta dos anys seguits per aconseguir fonts, excepte aquest any.

Teniu al cap algun altre projecte?
La veritat és que no. Ja ens costa força portar els que tenim. Depenem de les subvencions per acabar els projectes, perquè, si no, ens hem d’inventar quaranta mil històries per intentar cercar els cèntims que ens falten. Potser, si veiem que hi ha una manera per aconseguir un capital determinat i amb això podem ampliar l’orfenat, ens dedicarem a això.

Consideres que les entitats petites esteu ofegades econòmicament?
Sí, i més, ara, amb la modificació de la Llei de l'Impost de Societats, encara estem més ofegades. És desmesurada i afavoreix les grans ONG que hi ha, i les petites no tenim la capacitat de portar tota la gestió requerida, com la doble comptabilitat. La paperassa i tot el que representa és desmesurat. Tan simple que és: intentes aconseguir uns cèntims per portar a terme un projecte i, si és viable i tens la confiança de la gent, es desenvolupa. Ara, en canvi, has de fer una muntanya de papers, que has de fer de manera voluntària i quan surts de la feina. Estic d’acord que s’ha de portar un control, però les entitats tan petites, que funcionen amb les aportacions voluntàries d’alguns, se senten impotents.

Es tracta d’una professionalització del món associatiu?
Totalment. Quan acaba l’exercici, mires els comptes i veus que les despeses nostres són assegurances pels tallers i així. Tota la resta ho paguem nosaltres de la butxaca: la tinta de la impressora, les fotocòpies de casa... El 97% del que recaptem va directe als projectes. En canvi, les grans ONG destinen un percentatge molt més alt a les gestions de logística.

No interessa que hi hagi petites entitats?
No interessa, no, realment. El que seria genial és que no hi haguéssim de ser. Llavors, voldria dir que el món estaria plantejat d’una manera diferent i que no caldria que els ajudéssim, perquè ja podrien sobreviure sols. Però com que el món està com està, per això sortim nosaltres.

Què heu après dels projectes que heu anat realitzant?
Ens quedem amb la gratitud de la gent que hem ajudat. He descobert un sentiment que no havia percebut aquí, d’agraïment profund. Quan hi vaig anar, el que em va emocionar més va ser el somriure de la mainada i la seva mirada. També m’ha sorprès la col·laboració de gent molt solidària que confia en els nostres projectes. És molt gratificant. Veure que la gent ajuda és molt bonic. Són sensacions que t’arriben molt i que aquí no es valoren tant.