Dialla Diarra: “Si no hi ha igualtat de drets, no hi ha sentiment de pertinença”

Legki Yakaru va néixer a Banyoles ara fa 12 anys. Per què la poseu en marxa?

En aquella època començaven a arribar moltes persones sudsaharianes. Les dones no sortien al carrer soles, sense permís dels seus marits. I això no era així a l’Àfrica. Allà, la primera persona que s’aixeca al matí és la dona. En canvi, quan arribàvem aquí, ens deien que ens havíem de quedar a casa, cuinar, parir, i tenir cura del matrimoni. Amb l’objectiu de millorar aquesta situació i empoderar les dones, vam decidir crear una entitat de dones sudsaharianes. A més, en constituir-nos com a entitat, podíem accedir a un local on celebrar festes i trobar-nos, que als africans també ens agrada divertir-nos! Però l’objectiu principal era l’empoderament, guanyar autonomia i el treball dels drets de les dones.

Quins van ser, doncs, els primers projectes de l’entitat?

Havíem de trobar un projecte que fes sortir la dona de casa. I amb la singularitat que totes som africanes però de països, ètnies i llengües diferents. Així que vam posar en marxa uns cursos de català i castellà, que ens permetia trobar-nos i parlar entre nosaltres. D’aquí, va sorgir la idea de fer un curs d’informàtica i més endavant, ja es va conformar un grup de dones que ens vam organitzar per anar a buscar a feina. Des de Benestar Social ens van ajudar a trobar empreses on formar-nos com ajudants de cuina, dones de neteja i cuidadores, i avui en dia, moltes d’aquestes dones estan treballant i porten un sou a casa i tiren la família endavant, econòmicament.

En què creus que ha canviat la situació de la dona africana que viu a Banyoles, des de que vas arribar al 1993?

Crec que la crisi i la creació de la nostra entitat ha contribuït a una millora de la seva situació. L’entitat va ajudar les dones a sortir al carrer i a augmentar la seva autonomia. I la crisi va contribuir a que les dones arribessin a la conclusió que volien incorporar-se al mercat laboral, que és el que ha canviat, definitivament, la situació de la dona sudsahariana aquí. Abans, qui prenia les decisions i qui portava el sou a casa era l’home. Però quan les dones comencem a entrar al mercat laboral, se’ns comença a tenir en compte en la presa de decisions. Això ha canviat força.

A més del treball d’empoderament de les dones, Legki Yakaru treballa també amb infants i joves.

Per incorporar els joves a l’entitat, al 2013 vam organitzar la desfilada de roba tradicional africana i després el projecte “ Àfrica en dansa”, que és un projecte educatiu i cultural, que avui té molta demanda. La dansa i el teatre són dues eines que ens permeten transmetre la cultura africana a la societat catalana. Ara mateix hi ha 26 nens i nenes, i no tots són de pares africans! A més d’assajar setmanalment, fem actuacions pel territori.

Un altre projecte que fem a l’estiu és “Vine a la plaça”. Quan s’acaba l’escola, molta mainada es quedava al carrer. El nostre projecte implica sortir a la plaça de la Pau i hi fem activitats lúdiques pertò també que els involucrin en la millora de l'entorn, i ho fem en família. Però també tenim un altre projecte fora del barri de La Farga, en el que anem a altres espais de Banyoles, amb monitors, joguines, catifes, berenars...és un projecte per a mares i fills, a l’aire lliure, i que té com a objectiu, el reforç del vincle familiar, ja que aprofitem per compartir espai i activitats entre els mares i fills. Des de fa 3 anys, i gràcies al director del Club de Natació de Banyoles i a l’ajuntament, a més, anem tots a la piscina.

La primera generació africana que va venir a Catalunya buscant una vida millor, no ho vau tenir gens fàcil. Però el jovent nascut aquí, de pares d’origen immigrant, troba també dificultats en l’encaix entre la cultura del país on han nascut i la del país on van néixer els seus pares. Aquest també és un tema que preocupa molt a Legki Yakaru, no?

Sí. A Banyoles tenim una entitat de jovent d’origen sudsaharià - nascuts aquí o que hi han arribat de ben petits-, que treballa la identitat. Són joves que no acaben d’encaixar i a la família això porta alguns xocs...Cal treballar la seva identitat, parlar de la seva preocupació de pertànyer a dues cultures... Tenim algun jove que no vol casar-se ni fer-se càrrec de la família, sinó que vol seguir estudiant i arribar on no han pogut arribar els seus pares. I això, d’entrada, xoca de ple amb la família. Doncs aquest jove necessita un espai on expressar els seus dubtes, les seves pors i inquietuds, i intentar resoldre aquesta problemàtica. És bo que escoltem els joves i animem aquests adolescents que estimin les seves dues cultures. El jovent afrobanyolí fa molt bona feina, i està molt implicat socialment!

Sobre el tema de reforç escolar, també teniu el projecte “La meva educació” oi?

Sí, des de fa dos anys. Ens venien moltes mares angoixades al centre cívic perquè els seus fills havien suspès alguna assignatura i no sabien com ajudar-los. El Casal Popular Independentista de Banyoles ens va ajudar, cendint-nos el local. D’entrada van ser una vintena de nens i nenes de primària i secundària...avui ja són 57! Tot i que en algun moment hem comptat amb el suport de la Generalitat, actualment, com en els inicis, el projecte funciona amb voluntariat. És un projecte que ha anat creixent i ara, amb les mares que acompanyen les criatures a les classes, ens trobem i fem converses de català, però també sortides i expressió corporal. Aquesta part del projecte també és molt important perquè hem pogut connectar la dona marroquina, la sudsahariana i la catalana. Conèixer’ns, compartir problemes...

Parlant de dona, explica’ns el projecte que féu en col·laboració amb Oxfam Intermón, el projecte Heal.

És un projecte sobre Mutilació Genital Femenina (MGF) i tot el que hi està relacionat: matrimoni forçat, matrimoni pactat, matrimoni infantil i poligàmia. Era un tema que ja treballàvem, però de manera molt discreta perquè no deixa de ser un tema tabú. A vegades, quan fem reunions amb les dones, surt el tema.

Al 2013 vaig participar en un projecte europeu, fent una petita investigació sobre MGF. I al 2016, Oxfam Intermón va contactar amb nosaltres perquè obria una convocatòria per treballar la violència de gènere. Ariane Arpa, la directora d’Oxfam Intermón en aquell moment, ens va animar a presentar-nos-hi. Ha suposat tot un canvi en la manera de treballar. Abans la nostra feina no arribava a la comunitat afectada. Però amb el HEAL, vam decidir treballar directament amb la comunitat afectada, sense deixar de banda el treball amb els professionals implicats de l’àmbit sanitari i escolar. Treballem amb mares i pares, adolescents i joves, per augmentar el coneixement que tenen sobre aquesta pràctica.

Una de les vostres premisses de Legki Yakaru és que cal entendre molt bé de què estem parlant per evitar afegir problemes de discriminació i estigmatització a les nenes catalanes que pateixen MGF . Com ho treballeu?

Jo sóc dona mutilada de tipus 1^* i sé que és molt necessari treballar amb la dona que ha passat per una ablació perquè no la faci a la seva filla. Moltes dones sudsaharianes no en saben res. A Catalunya, t’obliguen a signar un paper si marxes al teu país d’origen, però no s’explica per què es prohibeix. L’africana a vegades es pensa que els europeus ens volen canviar les tradicions i no pensa en les conseqüències de la MGF. Aquí, doncs, s’ha frenat la MGF per llei. Però al país d’origen dels pares, se segueix fent. Si no conscienciem la dona mutilada, no deixarà de fer-ho. L’home també, però a la tradició africana qui acaba decidint sobre aquest tema sol ser la dona. A les meves xerrades mostro fotografies i explico clarament quines complicacions hi ha després d’aquesta pràctica. Molts pares i mares després em diuen “Si jo hagués sabut això, no ho hagués permès”. Fa dues setmanes en una xerrada hi havia una mare que tenia tres nenes que havien estat mutilades a Gàmbia. Va explicar que la sogra s’havia endut una de les filles i li havien fet una MGF tipus 3*, que és una extirpació total dels genitals. A aquesta nena caldrà reobrir-li la vagina quan es casi. Cal conscienciar perquè no es caigui en la idea que mutilada, la dona estarà purificada, serà bona esposa, bona musulmana... Si estàs apoderada saps que no necessites estar mutilada per ser una bona musulmana!

Fem molt de treball en xarxa amb d'altres entitats de dones sudsaharianes que són a Catalunya. I en la nostra feina de sensibilització, també estem en contacte amb entitats de Mali, Senegal, i Gàmbia. Cada mes els enviem informació sobre tot el que anem fent aquí. Ahir mateix va arribar un àudio de Gàmbia, on ens explicaven que a partir del canvi de presidència a l'entitat, s'ha experimentat un retrocés pel que fa a la MGF i que es torna a fer en molt poblets petits.

Creus que actualment els professionals de l’àmbit escolar i el sanitari, estan ben informats sobre la MGF?

Encara no. Quan vaig anar a fer una formació a la Universitat, davant de 87 alumnes de pedagogia, infermeria i psicologia, alguns alumnes van sortir plorant perquè no en tenien coneixement...S’ha de seguir treballant perquè se sàpiga gestionar.

Aviat hi haurà eleccions municipals. Tu que fa 26 anys que ets aquí, podràs votaràs?

No, no tinc la nacionalitat.

I què et sembla, el fet de no poder votar?

Bé, no és tan sols un tema de nacionalitat. Tenim força desconeixement del tema polític. Caldria treballar-ho abans. Si no es fa aquest treball conjunt, llavors la comunitat afrobanyolina, per desconeixement, no participa. És el cas també de la votació de l’1 d’octubre. Molts joves no hi van participar. Jo els preguntava als joves si votarien i em deien: “No, mama Dialla, facin el que facin, nosaltres seguim sense ser d’aquí”. Per tant, tampoc es van acabar implicant amb el procés independentista. Són paraules que a mi em van xocar moltíssim. Que nosaltres, els pares i mares que hem nascut fora, no ens sentim d’aquí, d’acord. Però que ells i elles que han nascut aquí tampoc s’hi sentin, és molt preocupant. Som igual de cares als deures, però encara no som iguals en drets. Això genera desconfiança, desconeixement, separació entre uns i altres. Si no hi ha igualtat de drets i deures, no participem als afers polítics perquè no ens sentim d’aquí. Se’ns hauria d’escoltar. El nostre dia a dia, s’hauria de tenir en compte.