Candy Chévez: “Néixer dona en un barri marginal t’aboca a les ‘maras’ i la presó”

Després d’una dècada de governs autoritaris, violacions de drets humans i massacres, el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional es va aixecar. La guerra civil va fer uns 75.000 morts a El Salvador en 12 anys de conflicte armat que va acabar amb els acords de pau del gener de 1992. Quina valoració fa d’aquests acords de pau?

L’acord de pau tenia com a punt fort l’alto al foc, el desarmament i també la incorporació dels guerrillers del Frente Farabundo Martí de Liberación nacional (FMLN) a la participació política. En aquest sentit l’acord va ser molt exitós. Contemplava el sorgiment de noves institucions i la depuració d’altres com les forces armades, la creació de la policia nacional civil per fer-se càrrec dels temes de seguretat... l’acord de pau també abordava per escrit els problemes més estructurals de tipus econòmic i social. Però a la pràctica, es van descuidar dos temes importants: les condicions de la població que continuaven sent en bona mesura igual de dures, econòmica i socialment que en el temps de la guerra, i que després de 12 anys de conflicte armat s’havia generat i implantat molt fort tota una cultura de la violència. Es van centrar els esforços en la incorporació democràtica, via concurrència electoral, dels que havien participat en la guerra.

A més, els primers 10 anys després dels acords, la dreta neoliberal va seguir governant i va aprofundir en l’augment de la marginalitat i la violència. Ni la justícia social ni l’educació per la pau formaven part de la seva agenda.

Així és com s’arriba a les ‘maras’?

La seva aparició està vinculada a l’acord de pau inacabat en els aspectes socials. En aquells anys de fort impacte de polítiques neoliberals van tornar a El Salvador persones que durant la guerra havien emigrat als EUA -molt ex militar, molt ex combatent-. Era gent que havia entrat en contacte amb la cultura de les pandillas i que van haver d’ anar a viure a les perifèries de les ciutats, on van coincidir amb altres joves que sortien de la guerra. No es va fer res ni per als uns ni per als altres perquè s’incorporessin a la societat. De manera que una part important de la població va veure frustrats els seus drets a l’habitatge, a l’educació, al treball. I així va ser que moltes persones que durant 12 anys només havien conegut la guerra com a forma de viure, tampoc van trobar una altra sortida i com que no tenien recursos, els va tocar anar a viure a aquests nous territoris d’exclusió, totalment estigmatitzats, en què la dreta va practicar mesures de seguretat basades en la duresa, l’empresonament i l’extermini de joves.

L’extermini?

Sí, estic parlant de neteja social, de detencions extrajudicials, de tortures, d’assassinats, de desaparicions. A aquests joves, se’ls elimina físicament o se’ls tanca a la presó. A El Salvador tenim una de les taxes més altes d’homicidis i el 55% dels morts són joves d’entre 12 i 18 anys.

Això també passa amb els governs d’esquerres que són al poder des del 2009?

El 2009 guanya per primera vegada el partit d’esquerres i les expectatives són molt grans. No obstant això, pel que fa al tema de drets humans i especialment el tema de seguretat, les polítiques no canvien. Es continua aplicant una política molt repressiva en la que els militars assumeixen la seguretat pública. Precisament aquest desplegament dels militars ocupant-se de la seguretat pública fa que s’incrementi les violacions dels drets humans, i especialment contra els joves que viuen en aquests contextos perifèrics. El 2012 es va fer una crida a la treva a tot el país. El govern va crear una taula de diàleg que pretenia posar fi a la violència, que volia que les maras entreguessin les armes i que el joves tinguessin una oportunitat en el sentit educatiu i laboral. Però la dreta va atacar amb un discurs molt alarmista, la gent es va posar en contra del diàleg i el govern va recular. Avui no hi ha cap pla per rescatar aquests joves del pou on viuen. Resten atrapats entre les pandillas i la repressió policial i els que poden, emigren.

La desigualtat i la violència no és l’únic rostre d’El Salvador. Però és cert que hi ha molt joves que no estan aconseguint tirar endavant, que només els queda la possibilitat d’emigrar, d’apuntar-se a la pandilla o d’intentar sobre viure en precari, amb moltes dificultats. Són joves que si viuen en una zona controlada per les maras no disposen de gaires més opcions.

I en quina part del país passa això?

En tot el territori nacional, en tots els departaments. A El Salvador cada ciutat està dividida en zones tranquil·les i amb accés a serveis bàsics de salut i educació, on es pot desplaçar sense risc, i d’altres que, en canvi, és molt perillós viure-hi, on els joves abandonen aviat l’escola perquè arribar-hi potser implica travessar un territori perillós....El primer que li pregunten a un jove salvadoreny quan va a buscar feina, és on viu. Si menciona un barri estigmatizat on hi ha pandilles, no li donen feina.

Llavors la solució és emigrar...

Exactament, és l’única possibilitat d’intentar tenir una vida diferent... i això passa per arribar als EUA tot i que coneixen els perills del camí i el futur incert...

Quedar-se a Mèxic ja és un gran pas?

Per a alguns sí, Mèxic ha tingut una política molt forta amb Centramèrica. Alguns es queden tot i que no necessàriament això suposi tenir una vida millor.

I què passa amb les dones joves a El Salvador?

Ser dona d’entre 12 i 14 anys, si has nascut en un barri marginal, representa que pots escollir entre la protecció forçada de les pandillas sent la parella d’algú o marxar a una altra ciutat del país o de fora. Si no és possible la migració interna, s’intenta anar als EUA o algun país on hi hagi familiars emigrats. Les noies amb menys capacitat de decisió o possibilitats de sortir, acaben acceptant la protecció forçada dels pandillers.

I si ingressen a les ‘maras’ també acaben mortes o a la presó?

Sí, s’ha de dir que les dones no entren en les maras en les mateixes condicions que els nois. Ho fan de manera subordinada, per ser la parella de tal o qual... Per una banda tenen el rol tradicional de la cura del marit i fills, però també les utilitzen per passar la droga, per recollir els diners de les extorsions, per atreure a algú a qui es vol segrestar... I per tant, quan la policia fa batudes moltes d’elles cauen perquè els troben els diners de l’extorsió o la droga...Això comporta que hi hagi un important grup de dones menors de 18 anys detingudes i tancades en centres on poden estar complint d’ 1 a 15 anys de presó. És a dir, un grup de dones que estaran tancades durant tota l’etapa de la seva joventut.

I des de l’organització Tiempos Nuevos Teatro treballeu amb aquestes dones.

Sí, són joves que en algun moment van ser detingudes, vinculades amb les maras, algunes de les quals no han comès cap delicte i són condemnades sense possibilitat de defensar-se. Podrien ser innocents però no ho poden demostrar perquè carreguen aquesta estigmatització que s’afegeix a l’alarma social i a una societat que és partidària de la mà dura. A El Salvador la gent no creu en les segones oportunitats, no creu en la reinserció social... la gent demana pena de mort, el marc mental està molt contaminat per la violència.

Dins d’aquest context, les noies que ingressen a la presó estan abandonades, sense una política de reinserció que els permeti tenir un procés d’acompanyament ni prendre consciència de la seva història o de les causes que les han portat fins aquí. Quan aquestes noies van a judici, compten amb un advocat que ni tan sols coneix el seu nom ni la seva història i que a més no les defensarà perquè personalment no creu que s’hagin de defensar. En aquestes circumstàncies, acaben tenint condemnes molt fortes de fins a 15 anys, simplement perquè no han accedit a una defensa justa.

Quina feina féu a les presons?

Dintre dels centres penitenciaris desenvolupem un programa d’art que inclou música, amb instruments de corda, formació en drets humans i gènere, i algun programa complementari de dansa i pintura. Ja fa quatre anys que un equip de 15 persones multidisciplinar, amb psicòlegs, educadors, advocats, treballadors socials, estem treballant amb 55 joves, 40 de les quals encara estan tancades i 15 més, que ja van sortir. En un primer moment només treballàvem amb les internes, però hem vist que tot el procés ha estat molt exitós, especialment l’Orquestra de Cordes.

Quins canvis s’han aconseguit amb l’Orquestra de Cordes?

L’orquestra ha estat un gran encert: les representacions musicals permeten que la gent les conegui i les miri amb uns altres ulls i alguns empresaris han començat a cridar-les per treballar. Això és molt positiu: elles necessiten inserir-se laboralment i a la vegada es dona un missatge de confiança en una societat que no està gaire acostumada a les segones oportunitats.

Vam veure que després de 3 anys de treballar amb aquesta orquestra, les joves realment canviaven el seu projecte de vida i expressaven molt d’interès en sortir del centre, dedicar-se a estudiar, a formar-se, a treballar... Però també vam comprovar que quan sortien i començaven a trucar portes per trobar una feina, ningú els obria aquestes portes. Per això vam creure necessari fer també un acompanyament fora de la presó perquè aquestes il·lusions de canvi no es veiessin frustrades i acabessin tornant a una situació de total vulnerabilitat. A partir d’aquí vam reforçar la inserció i la sensibilització de la societat. Fem una tasca molt forta de sensibilització a la societat sobre la corresponsabilitat que té en el tema de la inserció tant a nivell empresarial, com d’escoles, universitats, centres de formació tècnica. ..

De les 15 noies que ja han sortit dels centres, en tenim 3 que van aconseguir entrar a la universitat i ja fan el segon curs, 5 que estan treballant i la resta que s’està incorporant al sistema educatiu...

On viuen quan surten? No deuen poder tornar ni a casa ni al barri...

Moltes d’elles sí que hi poden tornar i les que no, si no tenen una xarxa familiar de suport, es poden quedar en una casa de l’associació durant un temps, mentre no assoleixen la seva autonomia.

Aquestes joves realitzen també una tasca de sensibilització?

I tant, amb la seva història demostren que tothom pot canviar si se li obra una porta i que és fonamental una educació per a la pau, la igualtat i la justícia per plantar cara a la violència.

Com a ONG ens interessa mostrar l’ èxit del programa perquè això vol dir que les polítiques poden anar més enllà de la repressió, de la defensa amb armes... Vol dir que la cultura, com a eina de transformació, ofereix oportunitats, pacifica la societat, ajuda a canviar la mentalitat... Aquestes iniciatives reeixides també serveixen per emplaçar el govern a assumir més programes per a la inserció de la població.

Volem que la societat reconegui que la violència no és només responsabilitat dels joves exclosos, que hi ha una responsabilitat en tota l’estructura econòmica i social existent al país i que cal demandar canvis.