Bru Pellissa: «La participació en la vida política i social ha de ser igual per a tothom.»(octubre 2013)

Bru Pellissa, director tècnic de la Fundació Ser.gi. Contacte. 

En l’acte de celebració dels 25 anys hi havia gent de molts diferents àmbits, i polítics gironins de quasi tots els colors. Això seria un indicador de la “gironeïtat” de l’entitat però també del reconeixement a la vostra tasca?

Sí, sí. Vol dir que hi ha una acceptació i un reconeixement de la feina feta. Som una entitat que el que volem és arrelar-nos molt al teixit local. Treballem amb diverses línies: una d’intervenció directa, amb les famílies, joves, etc.; una altra més de denúncia, i una tercera, de modificació d’estructures. Això implica entrar en contacte amb les administracions locals, amb els polítics, i vincular-nos bé amb el teixit polític i social.

25 anys són molts. Si haguessis de definir la trajectòria de Ser.gi, què en diries?

Aquest 25è aniversari, al qual caldria sumar 10 anys més de quan érem associació, ens ha permès constatar que s’ha mantingut molt l’objectiu de la Fundació de treballar per millorar la qualitat de vida d’aquells col·lectius en risc d’exclusió social, tot i que el col·lectiu hagi anat variant. I malgrat que no m’agrada massa la paraula, diria que hem estat pioners, avançant-nos amb actuacions que abans no es feien. Per exemple, en el cas dels infants orfes, fa 35 anys, vam implementar una metodologia que s’estava duent a terme a França, que és el que després han estat els centres residencials d’acció educativa i que suposava trencar amb la línia d’asil i iniciar un treball amb petites comunitats de vida quotidiana. Als 80, amb les drogodependències, comencem a treballar no tan sols el tractament, sinó la prevenció i la incorporació de les famílies. Al 84, ja comencem a parlar d’interculturalitat i 5 anys més tard, es posa en marxa la primera Escola d’Estiu d’Interculturalitat. Entre el 2000 i 2010, que creix notablement la població que ve dels països empobrits, ja feia temps que hi estàvem treballant. I la línia d’habitatge, quan esclata amb la bombolla immobiliària, ja s’havia començat a treballar. Un altre element que defineix la nostra trajectòria és la voluntat de fer un treball comunitari en un sentit ampli. És a dir, que abasti la població afectada i el grup de professionals que hi estan treballant i implicant, també, entitats, grups i administracions. El que hem canviat des de l’any 2000 és que ara fem també intervenció directa. Quan vam començar a ser Fundació, el plantejament era el de ser una entitat de segon nivell, que no fes intervenció directa sinó que donés suport als professionals implicats en aquesta intervenció, mitjançant la formació, la creació de materials, l’edició de textos, donant suport a entitats. Ara fem les dues coses.

Estàs d’acord en què pensar en Ser.gi és pensar en Interculturalitat?

Parcialment. La interculturalitat a Ser.gi entra de la mà del pedagog Francesc Carbonell. Són conceptes que a mitjans dels 80 ja se’n parlava a França. L’escola d’Interculturalitat és la primera que es fa a Catalunya. Hi venia gent del País Basc, de Madrid, de les Illes, de València...Era un punt neuràlgic de formació i innovació entorn aquesta temàtica. És un tema molt potent perquè la interculturalitat no només afecta l’atenció dels immigrants sinó que és un paradigma social que afecta el conjunt de la societat. Però hem fet moltes altres coses, com l’Escola d’Educadors Especialitzats, que en cap cas es va centrar en la interculturalitat.

En el seu moment l’Escola d’Estiu d’Interculturalitat va ser pionera i copiada arreu. Se’n van fer 20 edicions. Per què es fa el canvi cap al Fòrum sobre Inclusió Social i Ciutadania?

És un canvi amb molts matisos. No és que no hi estiguéssim d’acord sinó que s’associa interculturalitat amb immigració, que vindria a dir: l’esforç d’integració l’han de fer les persones immigrades. En canvi, la interculturalitat planteja un model molt més social, molt més comunitari, que implica a tots els estaments de la societat. I per tant, l’acollida de l’altre implica a tothom. I és en aquest punt quan comencem a parlar d’inclusió social. Si en un moment determinat sí que el col·lectiu immigrat és el que pateix més retallades de drets socials, l’any 2011, que és quan fem el primer Fòrum d’Inclusió Social, el col·lectiu social que pateix més retallades dels drets socials és molt més ampli. Però el canvi més important va ser passar de ser un espai de formació, com era l’escola d’estiu, a ser un espai d’intercanvi. El Consell Assessor de l’Escola d’Estiu es plantejava si el format d’Escola no era una mica caduc. Després de 20 anys, vam pensar que seria més ric un debat més obert, més que no un format de l’expert cap al que s'ha de formar. El Fòrum s’està constituint com a espai on intercanviar alternatives a un sistema que retalla i que separa els uns dels altres.

Abans en parlaves. Un altre dels llegats de Ser.gi és l’Escola d’Educadors, que acabaria desembocant en la Diplomatura d’Educació Social a la UdG.

Aquesta escola arrenca dels professionals que treballaven amb mainada òrfena i també amb col·lectius que necessitaven atenció especialitzada. Eren atesos per educadors que hi posaven molt bona voluntat però que venien de carreres molt dispars. Es va veure la necessitat que hi hagués una formació professionalitzadora per a una gent que estava atenent aquestes persones. I es va fer un primer embrió, un seminari sobre marginacions, que agrupava diferents experiències similars a nivell de Catalunya. L’Escola d’Educadors és una experiència molt interessant perquè eren persones que estaven treballant al mateix temps que s’estaven formant, intentant dur, doncs, la reflexió des de la pràctica.

L’any 2002, abans que esclatés del tot la bombolla immobiliària, comenceu a treballar el tema de l’habitatge. Com han canviat les necessitats d’habitatge en aquests 10 anys?

L’any 96-97, Ser.gi ja fa un primer estudi sobre temes d’habitatge lligat al tema de la immigració. Perquè en aquells moments, les persones immigrades que volien comprar o llogar un pis ja tenien problemes de racisme. L’estudi ho denunciava a la vegada que justificava la necessitat d’un habitatge per l’arrelament social d’aquest col·lectiu. En canvi ara, tenim el problema dels col·lectius amb dificultats pel pagament de la hipoteca. Actualment tenim tres línies de treball vinculades a habitatge: les borses de mediació social, que requereixen que les famílies tinguin certs ingressos; la Xarxa d’Habitatges d’Inclusió social creada per la Generalitat, per a gent sense cap tipus d’ ingressos; i llavors hi ha la masoveria urbana, una de les accions que hem pogut desenvolupar gràcies a la Marató de TV3 dedicada a la pobresa. La masoveria urbana implica abaratir el cost del lloguer a canvi que el llogater faci una sèrie de millores en l’habitatge, calendaritzades i quantificades. Això dóna com a resultat lloguers molt barats, de 100-150 euros. Però, encara hi ha pocs propietaris que s’hi avinguin. És una experiència que ha despertat cert interès mediàtic i això ha fet que molta gent de fora de les comarques gironines ens truquin per implementar-ho a d’altres llocs. Hem aconseguit fer veure que és possible.

L’Educació i el Treball Comunitari són molt presents en els programes adreçats a joves.

Bàsicament tots el projectes d’educació de la fundació, que són molts, es podrien agrupar en els itineraris d’èxit escolar com el projecte Pigmalió de la Fundació Príncep de Girona, que concedeix beques en activitats esportives per motivar l’èxit escolar o l’ Altricis, que reforça la vinculació de les famílies amb l’institut i/o l’escola dels seus fills, en els itineraris d’èxit a la vida, com el Porta d’accés, adreçats a joves que han acabat l’ESO i que no es graduaran, i en els de participació social dels joves, que inclouria projectes com el de reforç d’alguns líders juvenils.

I d’entre els projectes més nous hi ha el Futbol.net, en el què col·laboreu amb el Barça.

De fet, és un projecte de la Fundació del FC Barcelona d’educació en valors. Nosaltres som gestors i ajudem a definir les metodologies i a implementar el projecte.

El treball en xarxa us defineix com a entitat?

Sí, exacte, forma part del nostre ADN. Això té a veure amb l’arrelament que busquem i amb què acostumem a treballar amb fenòmens complexos i que per tant, precisen de més d’un punt de vista. En la mesura del possible, sempre ens enxarxem: som a les Taules Locals d’Habitatge de Figueres, de Girona i Lloret, formem part de la Comissió permanent de la Taula de Ciutadania i Immigració de la Generalitat de Catalunya, som impulsors de la PEI’ Jove...i també hem fet convenis de col•laboració amb entitats com el Col·legi d’Educadors, per millorar o reforçar el treball conjunt.

En el cas de la Coordinadora d’ONG Solidàries, la vinculació de Ser.gi ve de lluny. I vau tenir un paper destacat en la plana solidària que es feia al Punt Diari.

Es va donar, sobretot, en el moment en què ens vam reforçar com a entitat de segon nivell. I una de les entitats a donar suport, era la Coordinadora d’ONG Solidàries. I sí, al tema de la plana solidària hi vam ser des del principis, sobretot per en Manel Mesquita.

Compteu amb voluntariat?

El que no tenim ara mateix són voluntaris per fer suport en activitats puntuals. Però en canvi, disposem d’una línia de voluntaris molt interessant que són els experts. Per exemple, en el tema habitatge , se’ns van oferir prejubilats de banca que havien treballat el tema d’hipoteques. O els experts que participen en el Consell assessor del Fòrum d’inclusió social, ho fan també de manera voluntària. I ara que començarem tota una línia de mecenatge, hi haurà tota una sèrie de persones, que no són de la Fundació, que ens assessoraran sobre quins contactes s’han de fer, etc.

Com us veieu d’aquí a 25 anys?

Tinc els meus dubtes...hi ha gent que diu que hem de tornar a ser associació. El pas d’associació a fundació va ser una mica forçat, en aquell moment, per la Generalitat...però a nivell de democràcia interna, baixa. Hi ha d’altra gent que pensa que hauríem d’anar més cap a cooperatives...A nivell formal, però, tendiríem cap a estructures més participatives, tot i jo crec que el nivell de participació a la Fundació és altíssim. Les entitats d’acció social molt sovint neixen de la pulsió, de les ganes de canviar alguna cosa. En els últims anys, amb tot el moviment 15-M, la PAH...penso que ens hem de replantejar alguna cosa i anar més cap al vessant comunitari però mantenint la professionalitat...cal reinventar-nos. De les temàtiques a tocar, en Francesc Carbonell diu que així com en el cas nacional la gent ha dit prou, la societat també hauria de dir prou en el cas social. I sí, a més d’estar molt d’acord amb en Carbonell, crec que cal reforçar comunitats en el qual el saber de les persones tinguin molta importància.

Com us ha afectat la crisi?

Quan jo vaig començar a Ser.gi, al 94, érem 4 persones. Coincidint amb el desenvolupament de polítiques socials molt lligades al govern d’esquerres vam passar de 16 a 25, i així en progressió brutal fins a la quarantena de persones. Ara tornem a ser 25, que no deixa de ser un capital humà important.

La immigració continua essent un dels sectors de la societat que pateix més vulnerabilitat. Què no hem après?

En general, no s'entén en la seva profunditat que les persones d'origen immigrat són persones. Encara se segueixen etiquetant com a immigrades. Quan deixem de fer-ho, potser estarem en una societat més rica. La participació del conjunt de la societat en la vida política, social, etc. ha de ser igualment possible per a tothom. Em rebenta, per exemple,que es continuï pensant en el concepte «immigrants de segona generació». És un concepte que no s’aguanta per enlloc! Són fills de persones que han fet un procés migratori, però són persones d’aquí i ja està. Hi ha persones que fa 40 anys que viuen aquí. Per què han de tenir menys drets que la que ha nascut aquí fa 2 anys? La llei d’Estrangeria és el clar exemple de llei que marca categories entre les persones, segons els drets que tenim. Nosaltres hem deixat de dir que són persones immigrants. Som persones.

Veiem que a Europa hi ha un augment de les actituds xenòfobes com les declaracions de Manuel Valls, a França, o el fet que un partit nazi sigui tercera força a Grècia, segons els últims sondejos. Com a societat, som racistes?

No diria que som racistes sinó que antropològicament som xenòfobs. Alguns sí, quan fan de la xenofòbia un discurs polític i ideològic que justifica les desigualtats. Continua havent el boc expiatori de les persones immigrades quan les coses van malament aquí. I hi ha també un sentiment de por: la por al futur, que serveix per a la gestió administrativa i política de la societat, cap a escenaris molt interessats.