Àlex Estebanell (Fundació Talibés): «A quatre hores d'avió de les nostres cases, hi ha nens esclaus»

Àlex Estebanell, president de Fundació Talibés. Contacte. 

Què són els nens talibés?

Els nen talibés són nens d’entre 5 i 10 anys sotmesos a condicions d’esclavitud, que són explotats pels seus “falsos” mestres alcorànics. Els trobem en països de cultura musulmana. On cooperem nosaltres, són al mateix Senegal, a Mauritània -que és al Nord-, i a Mali -que és al costat-. Però també n’hi ha a Burkina Fasso i en d’altres països africans. El nen talibés és un nen estudiant de l'Alcorà, que ha de memoritzar-lo. Abans de la colonització, l’any 1700, ja es feia. En la majoria de casos, aquest nen és enviat per les seves famílies a un mestre alcorànic perquè assoleixi la base de la seva cultura religiosa. Per entendre’ns, seria com la nostra comunió. Però a les grans ciutats, hi ha molts d’aquests marabús o falsos mestres alcorànics que s’han adonat que és molt més rentable explotar els nens, en comptes d’ensenyar-los i els tenen pidolant tot el dia en condicions infrahumanes.

De quants nens talibés estem parlant?

L’últim informe de l’Observatori sobre els Drets Humans de les Nacions Unides els xifra en 50.000 nens, només al Senegal. Si d’una població de 12 milions d’habitants, un terç és gent jove, veiem com una part important de la població jove del país està hipotecada amb aquest tema.

El fet que s’hi barregi el tema religiós, ho fa més difícil?

Bé, és que cal dir que hi ha una pràctica correcta, que és la tradicional. Aquests nens durant dos o tres anys són enviats a casa del vicari –alguns van a l’escola però dormen a casa seva- i van a classes d'Alcorà, a canvi d’ajudar-lo en l’hort, a buscar menjar, a ajudar-lo a subsistir...Aquesta pràctica es manté sobretot a les zones rurals i més apartades del país. Però on s’han creat nuclis urbans, hi ha gent que sap quatre paraules en àrab i que han pensat que, fent-se passar per marabú, podien lucrar-se explotant els nens. Aquests personatges tenen grups de 30-40 nens i els fan viure en xaboles sense aigua ni llum, sense accés a ni un sol dels deu Drets de l’Infant. No els ensenyen i els sotmeten a tot tipus de maltractaments. Cada dia han de dur unes 500 cefes, que és una mica menys d'un euro, o un quilo d’arròs o de sucre...i si no ho fan, els castiguen amb un pal o fuet, però fort, molt durament. El fet que no s’hagi eradicat té a veure que en aquest països qui governa són més els líders religiosos que els polítics. De fet, molts líders polítics abans de prendre una decisió consulten el seu marabú perquè et diuen els auguris. Com que en la majoria de casos és una pràctica tradicional lligada a la cultura del país, el govern no s’hi posa pel mig. Molts governs han intentat desencallar el tema talibés sense èxit.

Amb aquest panorama, quines són les prioritats a treballar per part de la Fundació Talibés?

Treballem sobre tres eixos que vertebren la nostra activitat fundacional: infància, educació i sanitat. I és clar, la sensibilització tant aquí com al Senegal. I com treballem? Per exemple, tenim un projecte pilot a Kaolack que arriba a 152 nens talibés. I pretenem que aquest projecte sigui autosuficient a finals del 2015. Si ho aconseguim, reproduirem aquest model a les ciutats més necessitades del país. En aquest centre tenim 152 nens, d’entre 5 i 10 anys, en règim d’internat, amb la majoria de les seves necessitats cobertes: vesteixen bé, aprenen francès (llengua vehicular) i àrab (la llengua culta del Senegal), fan 4 menjars al dia, i l’any que ve començaran a formar-se amb el mètode Montessori, en matemàtiques, gramàtica, etc. I pel que fa al tema salut, estem enllestint un centre mèdic. Mentre l’acabem, tenim un conveni amb un hospital i cada setmana pediatra ve fins a l’internat a visitar-los.

Com vau conèixer aquesta problemàtica?

Doncs a partir de la consultoria que tenim, fa 7 o 8 anys vam muntar tres empreses al Senegal i tres al Marroc. L’ambaixador del Senegal es va involucrar moltíssim en aquests projectes. Al final, una d’aquestes empreses, que era d’explotació de mangos, la vam comprar nosaltres, la vam explotar 3 o 4 anys, i la vam acabar donant al nostre soci senegalès. En aquella època, li vam dir a l’ambaixador, que un dels nostres valors com a empresaris era la contribució: “No venim al teu país a exhaurir els recursos sinó que venim a fer negocis, a generar riquesa, però també volem ser agraïts i deixar una part de la riquesa aquí, al país.” I li vam dir, “Quines prioritats teniu?” L’ambaixador ens va dir que els talibés. Ens deia que fins al moment ningú se n’havia sortit perquè tothom havia vingut amb l’arrogància dels blancs i a dir què s’havia de fer. Llavors vam decidir investigar, fer estudis de camp per verificar-ho in situ, i fins i tot, jo vaig estar vivint en daares (escoles alcoràniques). Llavors vam decidir tirar endavant la Fundació. Per tant, ve d’una demanda de l’ambaixador del Senegal que ens va dir que un dels problemes principals del seu país era tenir hipotecada una part de la seva joventut.

Quina és la vostra contrapart?

Com que ens van dir que el problema havia estat l’aproximació occidental al problema senegalès, vam plantejar la figura del rector a les tres ciutats que volíem actuar, que actuen de contrapart. És a dir, una persona d’allà que regula tota la part social i que ens diu quins nens han de ser beneficiaris. En tenim a M’bour, Dakar i Kaolack. Els nostres rectors són tres líders sufís religiosos molt importants. A Kaolack, on centrem tot el projecte de moment, el rector que hi tenim és un dels 26 musulmans més influents del món. És doctor en diverses universitats, una persona seriosa i potent.

A Kaolack hi teniu l’internat per a nens talibés.

Hi tenim un internat de més de 600 metres quadrats, amb aules i dormitoris. I hi estan començant a venir també nenes, però en règim extern. No hi ha nenes talibés però com que ens centrem en l’educació, per un tema d’equitat, hem insistit que el centre estigués obert a les nenes. En aquest internat, hi ha també una granja que fa que tot el projecte sigui sostenible. Ara mateix estem en la tercera fase que és la creació del centre mèdic que s’enllestirà el 2015. A més, hem comprat una casa al costat per fer-hi un centre de voluntariat, i atendre la gran demanda de gent d’aquí, de Catalunya, que hi vol anar a col·laborar. Gent molt qualificada: mestres, metges, periodistes, etc.

Quin bestiar teniu a la granja?

Vaques de llet, xais i aviat posarem en marxa una granja d’aviram, amb més de mil pollastres i gallines. D’aquesta manera aconseguim que els nanos tinguin accés a la proteïna, que en aquest país és molt cara i podem vendre els excedents. Les vaquen tenen vedells i donen llet. S’ha fet un pla, per saber quants vedells i quants excedents de llet s’han de vendre per cobrir les despeses. I es fa el mateix amb els xais, i es farà el mateix amb l’aviram. I amb els diners, es compra arròs, mill, fruita i verdures.

Voleu incorporar el sistema d’aprenentatge Montessori al projecte de Kaolack. D’entrada, sona curiós per a un projecte de cooperació...

El sistema Montessori és un sistema autosuficient en el qual els nens es formen a través de l’experiència i que en el seu procés de desenvolupament, no només mentoritzen i tutoritzen altres nens, sinó que netegen les classes, les ordenen, s’ho fan tots ells ... Fa uns anys vaig contactar amb el Montessori Girona, i els vaig ensenyar el projecte. Volíem fer una consulta sobre recursos educacionals, perquè nosaltres som consultors, no professors. Al cap d’un any, ens van dir que els interessava treballar en el nostre projecte perquè parlava d’educació, perquè estava adreçat a nens i perquè al perfil del nen/a del Montessori Girona li va molt bé conèixer altres realitats que tenen a 4 hores d’aquí i que no formen part del seu dia a dia. En aquesta fase, l’objectiu és formar tres monitors del Senegal a Portland o a Bérgamo, que és on hi ha els dos grans centres de formació en mètode Montessori. D’aquí dos anys, també serà possible fer la formació a Girona. A més d’aquests monitors, cal anar introduint a poc a poc tota la metodologia Montessori adaptada al Senegal, que ja ho estem treballant. Fins que això arribi, estem preparant materials en anglès i formacions perquè els professors senegalesos entrin en contacte amb la metodologia i perquè l’organització d’allà es vagi impregnant de la filosofia Montessori. Perquè després, quan entrem a implantar-ho, es pugui desenvolupar ràpidament. A mig termini, està previst que es pugui fer intercanvi de nanos. És a dir, que per Setmana Santa, hi puguin viatjar 10-15 nanos gironins que ja hagin treballat en projectes: des de projectes relacionats amb al granja, fins a projectes educatius com organitzar casals d’estiu o la setmana de l’anglès o el que sigui.

Quines activitats de sensibilització féu?

Al Senegal fem sobretot entrevistes de ràdio i televisió. Allà la gent és molt més solidària que aquí i la gent està acostumada a donar menjar als nens talibés que estan pidolant. Tothom ha tingut algun talibés a la família, però això no vol dir que hagin estat explotats. El que fem és explicar que hi ha marabús bons i marabús dolents o falsos marabús. Fem activisme contra els explotadors, contra els torturadors...Cal que els nostres rectors, vagin explicant-ho a la societat, a les mesquites però també a les televisions. I aquí, fem xerrades a pobles i ciutats per donar a conèixer que, a poques hores d’avió de les seves cases, hi ha nens que són esclaus. Al desembre comencem a rodar un documental sobre la problemàtica talibés que ens ajudarà en la difusió.

He mirat els partners que té aquesta entitat i es nota que al capdavant hi ha dos empresaris.

Nosaltres pensem com a consultors, com a empresaris... A vegades ens han dit “es nota que teniu calers”. La veritat és que no. En tenim pocs, i moltes coses no les podem fer perquè no en tenim prou. Però nosaltres quan plantegem projectes empresarials ho fem dient: “Pensa en gran i seràs gran, pensa en petit i seràs petit”. Quan vam planificar aquesta Fundació, ja la vam planificar amb vocació internacional. Quan vam treballar tota la part de fonts de finançament i màrqueting, vam treballar per tenir diverses fonts de finançament. Per maximitzar els esforços, has d’invertir molt en màrqueting, xarxes socials, captació de socis....Al principi vam tenir molt d’èxit, però hem notat la crisi. Sí que hem intentat, també, estructurar tot el tema de la difusió perquè amb dos o tres clics tothom tingui una visió clara de l’organització.

Sí, també es nota en la part de comunicació.

Bé, ho tenim treballat. Tenim un pla de fidelització de socis molt ben estructurat. Són socis privats que aconseguim invertint en captació de socis, que captem al carrer. En una Fundació és molt important tenir un pla de fidelització potent. Si poses diners en una organització que no té una marca...malament. Per això, tenim 4 línies de comunicació diferents: newsletter mensual, xarxes socials, correu postal trimestral i trucada personal trimestral, des d’un call center , per saber si reben bé la informació, conèixer què en pensen del projecte, què creuen que s’ha de millorar, etc.. Això ens dóna una informació molt valuosa i acabem veient, de manera molt exacta, quin tipus de soci tenim. En el nostre cas, el 95% dels nostres socis són dones majors de 45 anys.

Quants socis teniu?

Uns 500. Però a finals del 2016, tenim previst tenir-ne uns 3.000. No és fàcil, perquè cada setmana hi ha un degoteig de baixes de socis. Amb 3.000 socis estables podrem començar a reproduir el model de Kaolack a d’altres ciutats i podrem començar a créixer en estructura a França, Anglaterra i els Estats Units. És la nostra visió. Al final hem vist que a moltes ONG s’hi posa un 90% d’il·lusió, de bona voluntat i de passió, però un 5% de tècnica. I això es converteix en un malviure i en falta de finançament.