Nosotros y terceros, como proveedores de servicios, utilizamos cookies y tecnologías similares (en adelante “cookies”) para proporcionar y proteger nuestros servicios, para comprender y mejorar su rendimiento y para publicar anuncios relevantes. Para más información, puede consultar nuestra Política de Cookies. Seleccione “Aceptar cookies” para dar su consentimiento o seleccione las cookies que desea autorizar. Puede cambiar las opciones de las cookies y retirar su consentimiento en cualquier momento desde nuestro sitio web.
Cookies autoritzades:
Més detalls
MENU
06/03/2013

A propòsit de la mort d'Hugo Chávez

El president de Veneçuela, Hugo Chávez, ha mort als 58 anys, víctima d'un càncer. Chávez és un personatge que no deixa indiferent i que acumula tants detractors com admiradors. Us hem preparat un recull d'articles d'opinió de Pascual Serrano, Jordi Armadans, Eduard Galeano, Olga Rodríguez i David Segarra, Sebas Parra i Rita Marzoa.

Pascual Serrano: «Els tretze anys de presidencia d'Hugo Chávez a Veneçuela i el desenvolupament de la revolució bolivariana passaran a la història com el major fenòmen polític mundial del que més han explicat els mitjans de comunicació per, paradoxalment, desinformar de la realitat. Comencem per les odioses comparacions.

Mentre a Espanya votàvem a governs que han dut a un 21,1% de la població per sota de l'umbral de la pobresa i disparaven el 45% la pobresa infantil, l'Hugo Chávez estigmatitzat en els nostres mitjans reduïa la pobresa de Veneçuela en un 44%, segons dades de la CEPAL, la qual cosa suposava que cinc milions de veneçolans van deixar de ser pobres.»

Llegir article sencer: «España y Chávez: la historia no nos absolverá»

Eduardo Galeano: «Hugo Chávez és un dimoni. Per què? Perquè va alfabetitzar a 2 milions de veneçolans que no sabien ni llegir ni escriure, tot i que vivien en un país que té la riquesa natural més important del món, que és el petroli. Jo vaig viure en aquell país alguns anys i vaig conèixer molt bé el que era. Li'n diuen la «Veneçuela Saudita» pel petroli. Tenien 2 milions de nens que no podien anar a les escoles perquè no tenien documents. En aquest punt, va arribar un govern, aquell govern diabòlic, demoníac, que fa coses elementals com dir «Els nens han de ser acceptats en les escoles amb o sense documents.» I aquí va caure el món: això és una prova que Chávez és un malvat dolentíssim. Ja que té aquesta riquesa, i gràcies a que per la guerra d'Iraq el petroli es cotitza molt alt, ell vol aprofitar això amb fins solidaris. Vol ajudar els països sudamericans, principalment Cuba. Cuba manda metges, ell paga amb petroli. Però aquests metges també van ser font d'escàndols. Estan dient que els metges veneçolans estaven furiosos per la presència d'aquests intrusos treballant en aquests barris pobres. En l'època en què jo vivia allà com a corresponsal de Prensa Latina, mai vaig veure un metge. Ara sí hi ha metges. La presència dels metges cubans és una altra evidència que Chávez està en la Terra de visita, perquè pertany a l'infern. Llavors, quan es llegeix les notícies, s'ha de traduir tot. El demonisme té aquest origen, per justificar la màquina diabòlica de la mort».

La demonización de Chávez, d'Eduardo Galeano. Extret de La manchaobera.es


Jordi Armadans: «Sí, porto malament els episodis de simplificació analítica i opinativa als quals, malauradament, estem massa acostumats.

La figura d'en Chávez n'és un exemple brutal. Per una banda, hi ha la demagògia estrafeta i exagerada de molta gent que, per exemple, s'hi refereix sistemàticament com si fos un dictador. I això, que deu ser el president en actiu que més vegades ha estat escollit democràticament per les urnes!! Per l'altra banda, hi ha la candidesa de qui el veu com un revolucionari integral i exemplar.

Com que bona part dels mitjans de comunicació i dels ‘opinadors' semblen militar en l'antichavisme militant, es fa necessari compensar-ho destacant-ne les virtuds. Però, si fem abstracció d'aquest context, tant costa d'admetre que -com tot altre personatge polític- Chávez té llums i ombres?»

Llegir article sencer: «Senyores i senyors, una evidència: Chàvez té llums i ombres»

David Segarra: «Avui que Chávez s'ha mort, i s'ha mort en pau, cal fer memòria dels seus somnis. Somnis que són els nostres. Els desl qui vam perdre les batalles a la nostra terra, des del 1707 fins al 1939. Els dels qui van perdre les batalles des del 1492 fins fa ben poc, Els somnis de Basset, de Bolívar, de Companys i Macià, els somnis d'Allende, els somnis de GUillem. Avui germinem i són vius. Caminant per Amèrica, terra dels lliures. (....)

Contava Chávez que en les primeres recepcions del nou govern amb les forces econòmiques va viure una experiencia d'allò que és veritablement el poder. Es va reunir amb l'home més ric de Veneçuela i aquest el va felicitar per la nova presidencia i li va oferir tot el suport del seu imperi empresarial mediàtic i polític. Quan s'acomiadaven li lliurà una noteta. Quan Chávez la va llegir hi va veure una llista de noms. La llista de ministres que el poder volia. Aquesta nota va acabar la papelera. La guerra començava.»

Llegir l'article sencer: Els somnis de Chávez, els nostres somnis.

Olga Rodríguez: «Només amb dir  ‘president Chávez' ja sorgeixen reaccions a les xarxes socials d'internet: "President? Voldràs dir dictador", escrivia anit un internauta. O: "Hitler també va ser escollit a les urnes".

L'animadversió que Chávez provocava en alguns sectors de la societat espanyola només es pot explicar tenint en compte fins a quin punt grans mitjans de comunicació de masses han acostumat a jugar a la contra del president veneçolà, dimonitzant-lo i ridiculizant-lo mentre elogiaven les polítiques de governants com l'expresident colombià Álvaro Uribe, en el mandat del qual es van registrar de manera ‘sistemàtica i generalitzada' assassinats de civils, els anomenats ‘falsos positius'. O mentres callen davant pràctiques il·legals i fins i tot criminals d'altres governs aliats.»

Llegir l'article sencer: El presidente Chávez ¿presidente?

Vicenç Navarro: «Un dels indicadors de l'escassa qualitat de la democràcia espanyola és la limitadíssima diversitat ideològica en els mitjons de major difusió a Espanya. L'esbiaix conservador d'aquests mitjans -fins i tot d'aquells que es consideren de centre o centreesquerra- és molt accentuat a Espanya. Ni dir que aquest esbiaix és també característic d'un gran  nombre de països anomenats democràtics. Però el cas d'Espanya és extrem. Un exemple d'això és la cobertura de la política veneçolana pels cinc rotatius de major difusió en el país.»

Llegir article sencer: «La demonización de Chávez»

Sebas Parra: «(...) I pensant en Chávez, penso que a tots aquells que orienten els dispositius ideològics de la societat dita de la informació i la comunicació o del coneixement no només els interessa el "no saber" sinó que els interessa, sobretot, que qui sàpiga alguna cosa sigui mentida... Un exemple: la majoria dels grans mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) no estan fent periodisme sinó relats dictats per les grans corporacions capitalistes i els seus escolanets locals: la "pluralitat informativa" es tradueix en diferents formes de dir el mateix... de manera que a l'hora de tractar segons quins temes fer una mentida suficientment creïble sembla ser el paper fonamental del periodisme. Per això és tan important l'educació crítica, alliberadora, feta -en paraules d'un altre Mestre, Paulo Freire, que va morir caminant- pràctica de la llibertat.

Llegir article sencer: «Modest homenatge als Mestres»

Rita Marzoa: «(...)Chávez, com altres presidents i presidentes de l'ALBA, ha tingut tants defectes com molts presidents de països al món, a Orient i Occident. Però el que no es pot negar a Chávez és haver aconseguit trencar el monopoli de la riquesa a les mans d'oligarquies que afavorien al seu país la desigualtat extrema, amb l'aval interessat de grans multinacionals aprofitades de les nostres latituds.

Llegir article sencer: «Chávez»

Amb el suport de

Amb la col.laboració de