Diaris personals a:
VIATGE A EL SALVADOR. PETIT HOMENATGE A LA
COMUNIDAD DE SEGUNDO MONTES. "PLATICANT" PER TERRES CÀLIDES. JULIOL
DE 1998.
Informació
general per al possible viatger a la Comunidad Segundo Montes (Salvador)
Components del viatge: Dolors Figueras, Carme Llop, Rosa Bartrolí
i Carme Gubert. La Dolors i les dues Carmes som mestres a l'Escola l'Entorn de
Porqueres. La Rosa és mestra i treballa com a tècnica a l'Ajuntament de Pineda.
Ve la Dolors i em diu:
-Ostres, Carme, per què no anem a El Salvador?
-Ah, bé, doncs sí, anem-hi. Però hauríem de trobar una altra persona.
-Mira, diu que hi ha una noia que es diu Carme, que segur que li interessa.
-Molt bé, però fuma? Si no haurem de buscar-ne una altra per tenir companyia a
la part de fumadors de l'avió.
-Fantàstic!
No exactament d'aquesta manera tan banal, però el dia 2 de juliol de 1998, la
Dolors Figueras, la Carme Llop, la Rosa Bartolí i la Carme Gubert ens
disposàvem a emprendre una gran aventura. MARXÀVEM CAP A EL SALVADOR!
Amb els ulls enteranyinats (de son), el cor encongit (d'enyorança) i l'ànim ben
aixecat ens acomiadem dels nostres i agafem l'avió. Què ens espera a l'altre
costar de mar?
Qui ens espera?
Ens
esperen la Mercedes Ventura, en Francisco Pereira i l'Antonio Castillo, que ja
coneixíem del desembre de 1997. Ens esperen la Daisy i en Medardo, que havien
estat amb nosaltres l'abril - maig de 1998. No ens fa falta res més. Sabem que
allà hi ha aquestes persones, que ens rebran amb els braços oberts.
El desembre de 1997 es va signar l'agermanament de l'Ajuntament de Meanguera
amb el de Porqueres. També es van signar els protocols de l'agermanament de
l'escola L'Entorn (Mata) amb l'escola d'El Barrial (de la Comunidad Segundo
Montes). Aquell dia, a part de les autoritats d'aquí, hi havia la Mercedes
(presidenta del SILEM, en Francisco (alcalde de Meanguera) i l'Antonio (alcalde
de Jocoaitique). Va ser allò el començament d'una gran amistat.
A l'abril van venir la Daisy (mestra popular i diputada a l'Assemblea Nacional)
i en Medardo (mestre popular). Ja veieu, l'amistat anava
creixent. El camí per anar cap a El Salvador era fàcil.
El 3 de juliol de 1998 som a l'aeroport d' El Salvador. Ens esperen uns amics
del país i en Quim Pèlach! Ha hagut de viatjar urgentment ja que hi ha
problemes amb els títols de mestres que ha tramitat la Universitat de Girona.
L'endemà s'ha de reunir amb la ministra d'educació. Durant
tot el mes que hem estat a la Comunidad Segundo Montes,
els hem vist sempre lluitant per una
causa o una altra. Els primers quinze dies han estat els títols de mestres, més
tard han sigut els problemes per tirar endavant una possible candidatura en el
si del FMLN,...
Bé, podria explicar moltes anècdotes i històries viscudes durant el mes en
aquell petit país tropical, on sempre mengen "frijoles" (mongetes
negres) i "tortilles" (pa de blat de moro) i beuen només cafè, però
ara em ve més de gust pensar, recordar i escriure sobre les persones que hem
conegut a El Salvador. Un país el fa bonic la seva gent, un país el fa gran les
actituds i treballs de la seva gent. Així doncs, deixeu-me parlar de la gent
que ens hem anat trobant pels camins d' El Salvador.
Marina
És una noieta de dinou anys que està acabant el batxillerat. Li ha costat molt.
Als quinze anys els seus pares van decidir marxar de la Comunidad Segundo
Montes i anar-se'n força més lluny. Ella es va plantar i va dir que es quedava
a la Comunidad perquè volia seguir estudiant. Viu sola en una barraca de fusta,
sense aigua, sense llum,... Sovint no menja per poder estalviar per als seus
estudis. Té la gràcia d'enganxar-se fàcilment amb tots els cooperants i així,
amb ells, pot menjar (fort, eh?). Ens explica coses, els seus projectes i cada
matí: Como vamos, Marina? Poco bien. (Que, per ells, vol dir molt bé). Ens fa
els braçalets de fil de cotó per poder-los vendre i així fer algun caleró. I a més a més pateix artrosi. La Marina –amb una carta molt sincera- va
demanar ajuda a les Associacions de Pares de les Escoles per poder continuar
estudiant. I, evidentment, aquestes han respost. Gràcies a tots en nom d'ella.
Mercedes
Dirigent del SILEM. Profundament reflexiva, crítica i amb un gran carisma. -Ho
hem de comunicar a la Mercedes, això!
-Hem de demanar a la Mercedes què li sembla.
-Parlem-ne primer amb la Mercedes.
Molt dialogant i molt transparent. T'inspira un no sé què, unes bones vibres.
SILEM. Sistema Local de Educación de la Comunidad Segundo Montes.
Des del refugi d'Honduras (del 1980 al 1990) una de les prioritats que es va
marcar la Comunidad va ser l'educació. Quan van arribar al refugi hi havia un
85% d'analfabets. Quan en van tornar eren només un 15%. Això només va ser
possible perquè van esmerçar-hi molts esforços. Noiets de tretze o catorze anys
ja feien de mestres, fins i tot, a gent adulta. Seguien el mètode d'educació
d'adults de Paulo Freire, l'educació popular. Ara,
a uns quants d'aquests nois, la Universitat de Girona els ha tramès el Títol de
Mestre.
Daisy. Orfilia
Una dona molt activa. Durant la setmana era a la capital perquè és membre del
Parlament. Els dissabtes al matí: capacitació de líders (li cal?). Dissabtes a
la tarda: reunió amb ADIM. Dissabtes al vespre: Coordinació de pre-campanya.
Diumenge al matí: Un petó als fills i reunió amb la Directiva de FMLN a
qualsevol poble del voltant. Diumenge a la tarda: jo ja no ho sé. No podíem pas
seguir-la a tot arreu.
Total, que per estar amb ella, per poder-hi parlar, havíem d'anar amb ella a
les reunions. Hem estat amb coordinadores del FMLN a diferents llocs, a
"eventos" amb dirigents del Frente,...
Hem recorregut el Morazán Norte amb ella.
ADIM. Asociación para el Desarrollo Integral de la Mujer.
És una associació que vetlla per la valoració de la dona. Treballa
aspectes tant per sensibilitzar les mateixes dones com per moure la societat
per al respecte a la dona. Una de les grans preocupacions en aquests
moments era la lluita per aconseguir la "paternidad responsable", que
els homes es fessin càrrec de les despeses que generen els seus fills, encara
que no visquin junts.
FMLN. Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional.
És un conjunt de diferents partits polítics d'esquerra que es van constituir
com a Frente per contrarestar la política feta pels partits de dretes. En el
departaments de Morazán hi van trobar bona acollida i resposta. És per això que l'exèrcit va atacar molt els pobles i els habitants
d'aquestes terres.
Morazán
1
Component del grup Morazán. El primer cop que el vam veure, anava una mica
col·locat i ens va explicar quinze vegades que havia estat a Castelldefels en
tres gires. No ens ho crèiem. Però sí. En Morazán 1, és un tio tímid, molt
tímid, molt cordial i amb un cert aire de misteri al seu voltant. Canta i toca
molt, molt bé. Segur.
GRUPO MORAZÁN
Grup musical format ja al refugi a Honduras. Canten cançons de les que es
cantaven en temps de guerra, d'altres sobre la guerra i sobre la Comunidad i la
història d' El Salvador.
Basilio
És una persona encantadora. El motorista (xofer) del Silem. Només tenen carros
els organismes una mica potents i algun particular. La nit que vam arribar a
l'aeroport en Basilio ens va recollir amb els nou paquetassos que dúiem, ens va
instal·lar en la pick-up, i cap a la Comunidad Segundo Montes (quatre hores de
trajecte). Pel camí ens van sorprendre deu mil llumenetes que es veien per les
vores de la "calle negra" (carretera asfaltada). Va ser una imatge
molt bonica, una bona arribada. Quan vam ser a lloc li vam preguntar: -"Y
esas lucecitas, ¿son luciérnagas?"
I ell que es posa a riure, no sé si fotent-se de mi o de la meva ignorància, i
encara m'ha de contestar.
L'endemà li va encantar fer-nos de ciceró i acompanyar-nos a les escoles per
presentar-nos. Sovint ens parlava dels seus fills, ja grans.
N'està
encantat.
Serà difícil oblidar aquella tarda a El Mozote. Mirant
el monument a tots els massacrats se'ns va posar a ploure tropicalment, com
tocava. Ens vam refugiar a l'església, que ja estan acabant de
reconstruir. I allà ens va explicar la seva vivència d'aquell dia fatídic. Ell
era molt a prop, amb un grup de guerrillers i ... la memòria em falla i seria
poc fidel a les seves paraules. Però no tenim ni apunts ni gravada la seva veu.
És una llàstima perquè la seva xerrada ens va fer posar la pell de gallina.
Quan el conegueu, pregunteu-li per El Mozote.
En Basilio és un "sempre a punt"! I per al que calgui.
El mozote
Poble, que l'11 i 12 de desembre de 1981 va ser arrasat per l'exèrcit. Només va
quedar, miraculosament, una supervivent.
Medardo
Un nen enjogassat. Molt responsable del seu treball. És el Coordinador del
Tercer Cicle. Hi va haver una festa a la Comunidad i el grup Morazán tocava
cançons de ball. Ell no balla, no en sap, diu. I a més a més, es va posar una
gorra per passar desapercebut dels seus alumnes. Ens va portar les seves
germanes al ball. Ell n'és el responsable, ja que els seus pares viuen en un
altre lloc, lluny de les escoles.
Pazita
Dolça com una pinya, feliç com una síndria. Administrativa del Silem.
Mª Eugenia
Seriosa, molt treballadora. Sempre amb la taula plena de papers. També és
administrativa del Silem.
Margarita
Preocupada per la seva feina. Fa poc que fa les socials al Tercer Cicle i vol
preparar-ho bé. Va escriure un examen (que jo no sabria resoldre) i l'havia
d'ensenyar a Don Fredi perquè l'hi aprovés.
Tercer cicle
L'ensenyament es divideix en "Kinder", "Parvularia" i
"Primaria". La "Primaria" es divideix en Primer Cicle, de
primera quart, Segon Cicle, cinquè i sisè i Tercer Cicle, setè, vuitè i novè.
Don Fredi
Director del Tercer Cicle. Un tio molt trempat i amb
ganes de fer les coses bé. I tenia bona relació amb els mestres populars.
(Una mica preocupat per la compostura. Què és això d'anar
les noies amb el cabell curt i pantalons?)
Benjamín
Com ballava de bé! I resulta que es vol passar a la Policia Nacional. Però és
que quan érem allà els mestres duien tres mesos sense cobrar.
Juan de la Cruz
No el recordo físicament. Però gràcies a ell – i que em perdoni - vam poder
assistir a una celebració de la Paraula. Es va morir la seva mare (segur que és
al cel) i ens va convidar a la seva vetlla. En una casa molt humil, feta encara
de fusta, replena de veïns, al voltant del fèretre, es va resar amb molta
sinceritat. Duia la celebració el cap de la Comunidad Eclesial de Base de
Quebrachos (un caseriu de la Comunidad Segundo Montes i del municipi de
Jocoaitique) i va ser molt participativa.
A en Juan de la Cruz li queden ara germans petits per fer créixer.
Dolores
Canària- catalana- salvadorenca. Ha viscut amb la Comunidad des del temps del
Refugi a Honduras. Una dona molt eficient que els ha ajudat molt i encara els
és molt útil. La seva gran capacitat organitzativa els impulsa a tirar
endavant. Gràcies, Dolors.
Refugi a Honduras
Dins el municipi de Colomoncagua. Hi van estar des de desembre del 80 dins a
primers del 90. Estaven en "una presó sense parets", vigilats per la
policia d'Honduras i recolzats per ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides
per als Refugiats). Aquest organisme els proporcionava matèria primera per
poder elaborar productes.
Allí va ser on es van organitzar en diferents comitès: Educació, Salut, Dones,
... i van posar en pràctica l'Assemblea i la Democràcia.
Francisco. Chico
El noi madur, maduríssim, alcalde de Meanguera. Tot i la seva joventut, amb la
gran experiència que porta a sobre per culpa o gràcies a la guerra. Tira molts projectes endavant. És alegre i carinyós, cordial.
Franc
No es pot parlar d'en Francisco sense anomenar en Franc. És el seu motorista.
Amb el camió de les escombraries ens duia amunt i avall. Confessa que té una
filla i que passa "pisto" a la mare de la seva filla (pare responsable),
cosa molt rara per aquells llocs. Que la paternitat sigui declarada i
responsable és una de les lluites que tenen engegades les dones de l'ADIM.
Roque
Si voltes pel Morazán Norte segur que tard o d'hora coneixeràs en Roque, el
General. És una persona magnífica. És un dinamitzador de la vida política dels
seus pobles. No necessita res. A cada colònia hi té amics. Tothom li obre les portes. Viu la política intensament i ens il·lustra amb
tota la història recentment soferta al seus país.
És un home prim, nerviós, belluguet, un home savi. Té molta experiència i la
transmet amb tot el sentiment.
Té mil projectes al cap. Creu en les cooperatives, en el treball en equip, en
la participació i en les persones.
El Senyor d'Antel (la telefònica d'El Salvador)
-"Las españolas sois muy guapas!"
Encara que hi ha una cosa que no és certa, fa il·lusió que algú, tan lluny de
casa, ens tiri alguna floreta.
Les noies de la Comunidad són molt guapes. I com que les mestres van amb
uniforme com d'hostesses, estan encara més guapíssimes.
Celia i Isabel
Les mestres de Barrial. Viuen tres germanes amb el
pare i els set fills (tres d'una i quatre de l'altra). Treballen dos torns, de
dos quarts de vuit a les dotze i d'una a cinc. Són senzilles, treballadores i
ara que estan fent els cursos que els manquen han d'anar cada dia San Luis.
Això vol dir que han de caminar una hora per anar i una altra per tornar. Tant
de bo que el Silem els ho hagi pogut solucionar facilitant-los el motorista!
Alberto
Coordinador de Barrial. Els dies que vam pujar-hi ell aprofitava el viatge amb
en Basilio ja que viu a San Luis.
Un migdia els va fer il·lusió a tots els mestres de Barrial de fer-nos pujar a
Cerro Pajarito. Ell era el més entusiasta. Vam pujar-hi una bona colla i les
classes de la tarda, evidentment, van començar més tard.
És espavilat, l'Alberto. Té quasi vint anys i ja és
pare de dues criatures. El dia del sopar de comiat va ballar com un
boig. S'ho va passar molt bé.
Mia
Belga - salvadorenca. Entusiasta. Porta l'Escola de Música i Dansa i li encanta
la seva feina.
Rudi
Alemany - salvadorenc. No l'hem vist. Però hem vist la seva obra a la
Biblioteca de Quebrachos. L'ha organitzada molt bé i
és exigent amb les noies que hi treballen.
Pare Rogelio
Tampoc l'hem pogut conèixer. És a Perquin (municipi de més al nord). Però la
gent de la Comunidad se l'estima molt. Durant el refugi va estar amb ells i va
ser un gran puntal.
Pilar i Isidra
Les nostres cuineres. Pencones. Netes. I sempre amb el somriure i la riallada a
punt. Excel·lents cuineres. Quin plàtan fregit més deliciós! I aquella truita
espanyola, què?
Luisa
Ens rentava la roba. D'una gran senzillesa, tant, que et feia pensar que les
nostres ximpleries ho són encara més. Gràcies pel teu treball.
Sixto
Un noi callat. Però va ser el primer que se'ns va oferir per acompanyar-nos per
la capital quan hi anéssim. I ho vam acceptar. Treballa a San
Salvador, a la Fundación Segundo Montes.
Recordarem molt de temps les "pupuserías", on ens va dur i aquella
vista impressionant de la ciutat (tan caòtica).
Lisset
Que guapa és la Lisset! No m'estranya que hagi trencat el cor a l'Augusto.
Viu a la capital i la coneix molt bé. Ens va acompanyar per tots els racons i
s'ho va passar malament perquè tenia ordres de no perdre'ns de vista. Anava
tota l'estona controlant que no ens passés res i a tot arreu veia
"mares" (colla de delinqüents organitzats). San Salvador és la
capital amb més casos de delinqüència en relació al nombre d'habitants. Hi ha
una taxa d'atur del 50% i hi veus molta misèria. També és on es concentra la
millor riquesa del país. Quina llàstima!
Mabel
La "noia lila". La dona de l'ADIM. La seva ex - presidenta. Molt
preocupada per la situació de la dona a la Comunidad. Té
moltes ganes de fer canviar les coses.
Lilian
Promotora de salut. Una noia amb uns plantejaments molt clars.
Helmer
Un batxiller que ha guanyat una beca per anar a estudiar als EEUU. Estava
emocionadíssim però preocupat de com enyoraria el seu poble durant els dos anys
d'absència. Però tornarà i podrà treballar per millorar les condiciones de vida
de la seva gent.
Ventura Hernández i Jorge Villatoro
L'Augusto va insistir molt perquè anéssim a conèixer altres comunitats d' El
Salvador. I un cap de setmana vam anar a la zona del Bajo Lempa. Són terres
fàcilment inundables i bastant pobres però els seus habitants s'han començat a
organitzar en cooperatives i comencen a veure el fruit del seu treball en
equip. Aquesta gent provenen dels camps de refugiats de Mèxic i Panamà. Han format
assemblees i funcionen democràticament i amb comissions. Existeix també una
coordinadora de Comunitats per estalviar esforços.
Vam conèixer allí en Ventura i en Jorge, líders de les comunitats 28 de enero
(referència al dia que van tornar al seu país. Era el 28 de gener de 1992,
l'any dels Acords de Pau) i Romero (en memòria de Monsenyor Romero, assassinat
el 24 de març de 1980), respectivament.
Les últimes paraules de Monsenyor Romero van ser celebrant l'eucaristia, en el
moment de la consagració:
"Que este cuerpo immolado y esta sangre sacrificada por los hombres nos
alimente también para dar nuestro cuerpo y nuestra sangre, al sufrimiento y al
dolor, como Cristo, no para sí, sino para dar conceptos de justicia y de paz a
nuestro pueblo. Unámonos, pues, íntimamente en fe y esperanza a este momento de
oración por doña Sarita y por nosotros. (En este momento sonó el disparo)"
Del llibre Monseñor Romero. El pueblo es mi profeta Equipo Maiz. 1994.
Pau i Justícia, igual com volia Monsenyor Romero, és el que persegueixen les
Comunidades del Bajo Lempa.
Salvador
Un estudiant de vuitè de Primària de El Barrial. Té
ja vint-i-un anys. I té moltes ganes d'aprendre. A El Barrial s'estudiava
fins a sisè (Primer i Segon Cicle). Des del curs passat fan el Tercer Cicle
(setè, vuitè i novè). I d'aquesta manera els estudiants que es van quedar fins
a sisè poden ara continuar els seus estudis. En Salvador ja treballa i a les
tardes pot estudiar. Està molt preocupat per l'ortografia i em va demanar que
els fes classes d'aquesta matèria. (Si sabés que jo també tinc problemes amb
les "j" i les "g").
Ernesto
Un altre alumne de El Barrial. Un nen de nou anys, que fa tercer. Va a escola a
les tardes. A El Barrial són quatre mestres. Al matí es fa primer i segon i a
les tardes, de tercer a vuitè. Els mestres són els mateixos. Ens va fer gràcia
veure com els matins, que el Coordinador, l'Alberto, queda lliure de classes,
es dedica a atendre alumnes per solucionar-los problemes particulars.
Bé, però, parlem de l'Ernesto. Tenia classes a la
tarda. Però el matí també se'l passava a l'escola. O amb els nens de
Parvularia, o escoltant les classes de primer i segon des de la porta o la
finestra o amb els de la guarderia. Un encant de nen. Els dies que vam ser a El
Barrial (tres dies, només) ens acompanyava a tot arreu.
Augusto
Un home encantador. Ens va acompanyar per tot arreu. És mexicà, però fa anys
que viu a El Salvador i concretament a Segundo Montes.
Fotògraf de professió. Té una foto de Monsenyor Romero, que es va utilitzar per
fer-ne un pòster.
Ell es confessa ateu, però molt respectuós amb tots els
pensaments progressistes. Ens va comentar que havia conegut Monsenyor
Romero i que el va impactar profundament.
Quan la Comunidad Segundo Montes va tornar d'Honduras per assentar-se de nou al
seu país, ell tenia ordres del FMLN per acollir la població i fer-los ocupar
els terrenys que els havien assignat.
Vam mirar un vídeo, un 30 minuts de TV3, on es veu com l'Augusto, amb barba i
vestit de guerriller, acull els refugiats i els dóna la benvinguda a El
Salvador. Va estar un temps amb l'organització de la Comunidad per realitzar-ne
el desenvolupament urbà.
És un intel·lectual i un formador. Els dissabtes fa capacitacions per a la gent
de la Comunidad sobre Formació de líders.
Ens va ser d'una gran ajuda perquè, en no ser directament de la Comunidad, li
podíem comentar sense embuts coses que a nosaltres ens costaven d'entendre. Hi
vam dipositar tota la nostra confiança.
Quan vam ser a la capital va obligar la seva companya, la Lisset, que ens
acompanyés sempre a tot arreu, que tingués cura de nosaltres. I la pobra Lisset
va anar ben enfeinada amb nosaltres.
Augusto, moltes gràcies perla teva amistat!
Ana
No es deia només Ana, sinó que el seu nom era molt llarg però començava amb
Ana. I nosaltres, amb tants noms diferents, ja en fèiem prou.
Responsable de la Biblioteca. Però la feina se li escapava una mica de les
mans.
El nostre treball a la Biblioteca primer em sembla que la va molestar un xic,
però, poc a poc, com que nosaltres li demanàvem on volia que anessin tals
llibres i tals altres, s'hi va anar implicant fins que ella va redactar unes
normes per al bon funcionament de la Biblioteca. Va escriure unes frases molt
clares i fetes amb una redacció molt polida. Ens va agradar molt. Amb ella vam
obrir quatre o cinc capses que tenien de molt de temps, plenes de llibres i els
vam anar col·locant als prestatges corresponents. També amb ella vam aixafar
més d'un "alacran" (escorpit).
L'Ana era una dona senzilla. Quant que ens han ensenyat aquesta gent!
Els nens del carrer: Tonino, Victoria, José Valerio, Herminia, ....
Els únics nens de tota la Comunidad que no assistien a escola. El SILEM ha
parlat amb la família diverses vegades i no hi ha maneres de fer-los entrar en
raó. Cal tenir present que a l'escola se'ls serveixen a tots
els nens dos àpats. Aquests nens estan tot el dia pel carrer i pidolant a tot el
personal que circula per San Luis. A l'hora d'esmorzar i dinar són sempre als
bars esperant que algú els convidi o que la gent acabi per veure què queda al
plat.
Algun dia els vam convidar però abans els exigíem que s'anessin a rentar.
Hauríeu d'haver vist el somriure d'orella a orella que van posar quan la Dolors
i la Rosa els van vestir amb roba nova que dúiem per regalar a la Comunidad.
La Rosa de Pineda es va passar un mes, abans de marxar, demanant a les empreses
tèxtils del Maresme col·laboració amb espècies. Va recollir molta roba
(samarretes, roba interior, xandalls, banyadors, pantalons curts, ...) . Tot
aquest material el vam lliurar al Benestar Social de la Comunidad perquè el
repartissin a qui més falta fes. Però vam separar dues mudes per aquests nens
de carrer.
Dúiem també molts mitjons, i ens vam tronxar de riure
quan vam veure que allà els nens anaven descalços. Però no sempre! Per anar
a escola els exigeixen l'uniforme (blau i blanc) i mitjons i sabates. Sort!
El vigilante
No sabem pas com es deia. Passejava amunt i avall per davant dels nostres
barracons (l'Hotel) per procurar que tinguéssim una nit ben dolça. Cada dia
apareixia a la mateixa hora (a les set del vespre) i començava a fer la ronda.
Duia un "machete" quasi més llarg que ell. Quin respecte! Sempre
somreia.
Darío
Membre de Productores Corporados i dirigent de del FLMN. Segur que és una
persona excepcional. Gran lluitador i gran coneixedor dels misteris de la
cususa ( licor típic, fet amb blat de moro, és clar!)
Productores corporados
Organisme de la Comunidad que aglutina a totes les empreses. Nosaltres vam
visitar la fàbrica tèxtil, on s'han fabricat els uniformes de tota la Policia
Nacional, la Metal Metálica, que fabrica les taules i cadires de les escoles, i
la d'embotit.
Hilario
Motorista de Productores Corporados. Ens va portar, junt amb la Dolores
Benítez, de punta a punta del país en un sol dia. Va ser un dia esgotador. Però
podem dir ara que vam anar de l'extrem N.E. del país al S.O., d'Honduras a
Guatemala, travessant tot El Salvador.
L'astronauta
Un treballador d'un organisme del país que treballava per al repartiment de
terres als ex-refugiats. No entenia com nosaltres podíem estar allà cooperant i
a més a més que hi anéssim a "títol particular", i sense que ningú
ens hagués pagat el viatge.
Una mica fantasma. Però ens va recomanar un local de la capital, "La
Luna", on certament, vam estar molt bé.
L'universitari Mario Ernesto
Estudiant de la Universitat Nacional. Líder d'una organització d'estudiants,
l'AGEUS (Asociación General de Estudiantes Universitarios de El Salvador). El
vam veure cada dia dels quatre que vam estar a la capital. Teníem la Universitat ben a prop i ens agradava l'ambient.
Estaven
celebrant una assemblea per aprovar els estatuts de l'AGEUS. I van fer una
manifestació commemorativa pels estudiants caiguts en el conflicte (trenta de
juliol). Se'ns va enamorar de la Rosa i va ser un noi ben galant. (Però no ens
el trèiem de sobre).
El nen que em va fregar les albarques
A la capital, com a totes les capitals, es veu molta misèria. Quan ens
desplaçàvem amb bus, a cada parada pujava algú demanant. A vegades era algun
predicador, algú que venia pastilles miraculoses, algú que oferia postaletes o
pòsters ...
Però un dia va pujar un nen. Va pujar ajupit, amb un drap a la mà, i va
començar a fregar les sabates de la gent. Em va fregar les meves i vaig ser
incapaç de mirar-me'l a la cara. Vaig ser incapaç de sentir, ni tan sols,
caritat per aquell noiet. És un esnifapega? Li reclamen al final del dia una
quantitat? Té pares i família? No ho sé.
LA POBRESA DEL MÓN HI ÉS A CAUSA DE LA INJUSTÍCIA SOCIAL I DEL MAL REPARTIMENT
DE LA RIQUESA. TOTS EN SOM CULPABLES. I QUÈ FEM PER SOLUCIONAR-HO?
VIATGE A GÀMBIA.
KEREWAN
Durant
el mes d'agost de l'any 2001, cinc persones, dues d'elles membres de 
Banyoles Solidària, i tres acompanyants vàrem
anar a Kerewan amb la finalitat de continuar els nostres contactes amb la
comissió del poble—Kerewan Jiriwa Kafoo—i, en general, amb la gent d'allà . En
realitat, explicar un viatge i estada a Gàmbia pot ser tema gairebé per a un
llibre, però haurem de limitar les nostres explicacions,
El nostre objectiu era fer un seguiment dels petits projectes que s'havien
consensuat per a l'any 2001. Donada la nostra poca capacitat monetària i el
petit ajut que ens aportava l'Ajuntament de Banyoles per a la comunitat de
Kerewan—200.000 pts.—ens havíem proposat portar medicaments a Kerewan i a
Diabugu (destinats a la malària) i també als hospitals de Basse i Yerawaol, a
més de comprar i portar al poble un molí per tal que la comunitat pogués moldre
els cereals amb més comoditat.
PREPARANT ELS PROJECTES; OPTIMISME INICIAL.
Ens havien dit que era millor comprar el molí a Dakar, ja que aquí es fa
difícil trobar molins que molguin farina per deixar-la fina, i no sabíem que se'n
podien trobar de la mateixa marca a Gàmbia. (Sí
que se'n troben, més cars, però amb menys dificultats de transport). Així que
amb l'acompanyament i l'ajut de la Nené Djiallo (que té dos germans a Banyoles)
vàrem fer les gestions necessàries per comprar el molí. Primer problema
—solventat ràpidament per la Nené—:els bancs eren tancats i ens volien cobrar
una bona comissió per passar els francs francesos a francs sefes (sort que no
dúiem pessetes!!). Però la Nené sabia un lloc en el qual ens farien un canvi
millor. I ja ens tens a tots, amb la Dolors i en Sergi, en una petita habitació
darrera una botiga fent els pertinents canvis amb els canvistes. Tots suàvem
talment com si fóssim en una sauna!! I no sols per la calor, ja que dúiem a
sobre més de mig milió de pessetes i realment érem els únics estrangers no sols
a la botiga sinó també a tot el barri, i en aquells moments no érem ni tan sols
els únics blancs ja que més aviat érem dos vermells acalorats i xops. Però amb
el canvi hi vàrem guanyar 25.000pts. Va valer la pena.
El molí encara no estava muntat però ens varen dir que no hi havia cap
problema, que passats tres dies el deixarien en un poble de Senegal que es diu
Koussanar, per on passa la carretera principal, i que es troba a uns 50 Km
(passant pel bosc) de Kerewan. L'havien de deixar a casa de l'alcalde i,
teòricament, arribaria primer el molí que nosaltres. Però també havien
d'arribar primer les 12 caixes de medecines que ens havia donat l'Associació
Dr. Trueta de Vic. I ni la Sílvia ni en Sergi ni en Jordi no varen veure res de
res, i la Dolors i en Foday tan sols varen veure el molí, just la nit abans de
marxar de Gàmbia!!!.
DAKAR-BANJUL:LA MERAVELLA D'UN PAISATGE DIFERENT.
Sempre amb el suport de la Nené, aprofitem per fer una mica de turisme per
Dakar. La Dolors i la Sílvia ja coneixien la ciutat i no en guardaven massa bon
record, però cal dir que el canvi de govern, que ha suposat un major grau de
democràcia per als senegalesos, ha fet la ciutat i els seus habitants molt més
agradables. Ens dóna la sensació que hi ha menys pobresa i més seguretat. La
Nené vol que visitem l'Illa de Goré, fortalesa des d'on embarcaven els esclaus
cap a Amèrica i lloc de visita obliga per retre homenatge a les persones que, a
desgrat seu, varen passar per les seves instal·lacions. És important no perdre
la necessària memòria històrica i hem de desitjar que aquest episodi no torni a
passar mai més! Hi anem, de tornada, i descobrim que actualment l'illa s'ha
convertit en un lloc de sortida de pícnic per a molts joves senegalesos i
famílies enteres que van a passar-hi el diumenge. També molts turistes, però
cap mirada de rebuig.
En sortir de Dakar agafem un taxi per a nosaltres sols perquè encara tenim
diners i en realitat ens surt barat. Ja tindrem temps a la tornada
d'experimentar les incomoditats de 300 Km. en taxis col·lectius! La policia
s'ha tornat molt amable i només ens paren una vegada però en veure que som
turistes ens donen la benvinguda. Ja tindrem ocasió de discutir amb els
policies durant la nostra estada al país veí!
Mentrestant disfrutem del paisatge que, a mesura que el camí ens porta cap al
sud, anirà impregnant les nostres mirades d'un verd intens, diferent del que
estem acostumats a veure per les nostres contrades. Veiem els primers baobabs, que
deixen al·lucinats en Jordi i en Sergi, 
que els veuen per primera vegada. Per als altres
és també una satisfacció visual retrobar-los, tan diferents dels nostres
arbres, i sempre sorprenents. Camps de mill africà, cacauets i, a mesura que
ens acostem a Gàmbia, també blat de moro. Hem arribat durant l'estació de les
pluges, i malgrat que això comporta alguns inconvenients —sobretot mosquits,
xafogor i mullenes—permet el viatger de veure que els pagesos africans saben
tenir bona cura dels seus camps. També veiem els primers ramats de vaques
africanes, amb banyes llargues i punxegudes i els d'una varietat de cabres que
hi ha al Senegal, grosses com vedells.
El viatge va resultar poc accidentat, si deixem de banda que entre cinc
persones portàvem 12 paquets (sense comptar les bosses de mà!) i els problemes
que es varen presentar a l'hora de travessar el riu Gàmbia amb el ferri: el
terra ple de basses, persones cotxes i camions pujant i baixant del ferri, i
molts nois que es discutien amb nosaltres per poder portar-nos els paquets i
guanyar algun caleró! I – després ja es va convertir en una cosa habitual-
nosaltres regatejant i cridant; finalment, acord, encaixades de mà, somriures i
tots tan amics! Fins i tot el qui ens portava els paquets amb un carro va intentar
–sense èxit—eludir el policia que , per desgràcia nostra, ens va veure baixar
del ferri i molt amablement va guanyar mil pessetes, sota l'amenaça de fer-nos
obrir totes les maletes, a les fosques i amb tota la mullena del terra. No va
servir de res dir que érem cooperants i que part dels paquets eren medecines,
ell també volia participar de la nostra cooperació! Finalment, ja entrada la
nit i després de més peripècies, vàrem arribar a casa del germà d'en Foday, en
una barriada de Serrekounda, que ve a ser la ciutat-barriada dormitori de
Banjul. Carrers sense asfaltar, sense llum elèctrica, cuina amb foc a terra,
una bona dutxada amb galleda o cubell i primeres expedicions a la recerca de
refrescs (que no sempre són freds!). En Jordi estava una mica espantat i
després ens va confessar que en aquells moments volia agafar l'avió de tornada!
Impossible per a ell; hauria hagut de fer el viatge de retorn tot sol, i això
encara l'horroritzava més (més tard descobriria que el seu esperit aventurer
era nul).
BANYOLES SOLIDÀRIA VA DE COMPRES.
Un parell de dies per Banjul i Serrekounda, copsant l'ambient, suportant una
calor molt més xafogosa que la de Dakar, i sobretot fent de
"capitalistes", és a dir, canviant els nostres diners dins una altra
botigueta. Al final, tot queda en família, ja que l'home que ens canviava tenia
parents a la província de Girona, i va resultar que els coneixíem i tot. I a
continuació ens vam dedicar a anar de compres, és a dir, a comprar l'artesania
que posteriorment els membres de Banyoles Solidària, juntament amb la
Coordinadora d'Entitats Cíviques, posem a la venda a la nostra població (per
Sant Martirià i també per Nadal al local de les Butinyanes, a la Plaça Major).
Aquestes compres, vistes des de la llunyania, semblen divertides, però la
veritat és que és una activitat molt feixuga, que et fa cremar fortes dosis
d'adrenalina. Ofertes i contraofertes se succeeixen davant la mirada atenta
dels curiosos i dels altres comerciants que esperen la seva oportunitat. Donat
que comprem força quantitat i a més durant l'època d'estiu gairebé no hi ha
turistes, acabem essent els únics "toubabs" (blancs occidentals) que
hi ha al mercat, i tots els comerciants ens volen fer ofertes. Al final, acabem
marxant corrent, carregats com burros i amb la promesa que ja tornarem!! Sortosament, Gàmbia és un país força tranquil i segur, i si bé tothom vol
que li compris, no et sents mai en perill. 
Totes les talles de fusta cal comprar-les a la
zona de la costa, ja que a la província de Basse, als mercats tradicionals del
camp, no s'hi venen aquests objectes, només coses d'utilitat per als compradors
del país: queviures, robes, recanvis diversos, sabates, útils de plàstic
procedents de la Xina, o bé alguna carbassa o ventall més tradicionals. De
totes maneres, ens reservem algun "dalassi" per comprar artesania al
poble: robes tenyides per un grup de dones, ventalls, collarets i clauers de
pell, cullerots de carbassa.
Després de la nostra activitat capitalista, tenim temps per passejar-nos enmig
de la gent, al centre d'aquestes barriades populars, en les quals, segons
paraules de l'Elena -que hi va anar l'any 99- "sembla que et trobis enmig
del programa 30 Minuts". Podem visitar les zones turístiques, en aquests
mesos sense turistes, comprar algun producte típic d'Europa en els supermercats
de rics (turistes o del país) i sobretot banyar-nos en les fabuloses platges de
Gàmbia, disfrutant de la posta de sol dins un Atlàntic completament calent!!
RETROBADA-PRIMERES CONEIXENCES AMB ELS KEREWANESOS.
A l'hora de marxar cap al poble, alguns de nosaltres ja s'havien mig adaptat, 
altres no menjaven res i tots, per suposat,
havíem deixat de ser blancs per convertir-nos en "vermells" sempre a
la frontera de la deshidratació. Després de sortir tardíssim i fer els 375 Km
fins al fons de Gàmbia per una carretera plena de sots però poc transitada, amb
pocs incidents - llevat dels problemes intestinals d'un dels nostres, que
recordarà tota la vida una de les poc recomanables comunes públiques-, vàrem
arribar tardíssim per travessar altra volta el riu per la zona de Basse. Sort
que pagant una mica més tot s'arregla i ens varen passar en ferri. La gent del
poble ja estava desesperada perquè ens esperava des de mitja tarda i vàrem
arribar a les onze de la nit. Però tothom -dones, homes, músics i balladors, a
més de les inevitables criatures (són la meitat de la població però de vegades
dóna la sensació que es multipliquen)- ens esperava per oferir-nos una bona
festa africana, amb un "kankurran" (home tapat que balla, matxet en
mà).
Malgrat la calor que fa, tots tenim pell de gallina per l'emoció. Només
d'arribar ja hem perdut en Foday, que arriba al seu poble i no pot resistir
l'emoció, es posa a plorar i arrenca a córrer cap a casa seva! En acabar la
festa el trobarem envoltat dels seus familiars, ben aclaparat i incapaç de dir
una sola paraula. La Dolors, que ha vingut per quarta vegada, és coneguda de
tots i va repartint salutacions sense tenir ni idea de a qui saluda. És fosc,
tot és ple de gent, els tambors ressonen en la nit africana sense cap altre
soroll que la remor de la gent. Només reconeix en Bunka, que cada any fa de
traductor amb el seu castellà après durant dos anys d'estada a Pineda.
Malauradament, l'altre traductor, en Bal-la Sane, que també havia viscut a Pineda,
havia mort feia tres mesos, i una de les seves filles, sabent que la Dolors
coneixia el seu pare, no li deixa anar la mà en tota la vetllada. Només ho fa
quan la pobra Dolors es veu obligada a ballar (fatal, amb tota la gent rient,
com si miressin una pel·lícula còmica!)
La Sílvia, que tornava al poble després de la seva primera estada l'any 94,
deixa parat a tothom. Cada any preguntaven per ella i ja es pensaven que no
tornaria al seu poble, un racó de món perdut enmig de Gàmbia. Alguns la
confonien amb la Collell, que era molt popular entre les dones per la seva
afició al ball i a la gresca; altres, per l'Elena, que havia estat al poble dos
anys abans (a totes dues esperen tornar-les a veure), però de seguida tothom
coneix la "sunkutó", noia jove, tan rosseta i blanca que deixa
astorats a tots quan veuen que no és tan de "cotó fluix" com es
pensaven.
En Sergi, que, casualment, està malalt, té una curació miraculosa, i alt com
és, tothom el localitza com un nou amic, engrescat com el qui més.
Finalment, en Jordi de Càrites, parla ben poc, i només repeteix que està
acollonit. Tothom els pregunta el seu nom, i per descomptat, encara que ells no
ho saben, les dones els estan avaluant. Evidentment, tothom pregunta per en
Pere i en Lluís, que havien estat al poble l'any 99 (encara que la pronunciació
d'aquests dos noms els ha resultat sempre difícil i costa saber a qui es
refereixen.) A en Pere li diuen "alcalde", com al de Banyoles, i així
és més fàcil.
FORÇA FEINA I POCA EFICÀCIA.
Acabada la festa va venir la feina. Intentar fer
la primera reunió, de nit i amb espelmes, asseguts a la fresca? I envoltats de mosquits. Envoltats també de la incomprensió que tenim uns i
altres sobre les diferents maneres de treballar: per a nosaltres, massa
informals ells, i per a ells, massa formalistes nosaltres. I sort que els
arriba una facció europea poc formal!. I després, a començar les gestions per
anar a buscar el molí i els dotze paquets de medicaments que suposadament eren
a Basse. Primer, però, vàrem repartir les medecines contra la malària, tant al
poble com a l'hospital de Yerawaol. Vàrem visitar l'hospital, vàrem parlar amb
el personal sanitari, sobretot amb els metges cubans (canvien cada dos anys i
no ens coneixíem), i vàrem constatar l'absoluta manca de tot que hi ha –tant en
aquest hospital com en els altres. Mentre érem allà vàrem veure l'arribada
d'una família que portava una dona malalta en carro, venien d'un poble de pagès
al qual no hi arriben els cotxes. Malgrat tot, almenys es porta un control de
totes les dones embarassades i de totes les criatures, que reben les
vacunacions necessàries (tots tenen la corresponent cartilla de vacunació).
HAURÍEM D'HAVER DEIXAT LES PRESSES I LA IMPACIÈNCIA A
BANYOLES.
La
resta de medecines no eren enlloc. Quan vàrem localitzar el responsable del
contàiner, ens va explicar que les caixes es trobaven retingudes al port de
Banjul, que el govern no les deixava treure perquè faltaven papers! Sortosament
teníem còpies de tot el material i els permisos. Vam decidir fer una expedició
per veure el representant del govern, que ens va rebre amb tots els honors i va
telefonar immediatament a Banjul, assegurant-nos que les medecines eren molt
ben rebudes i que només era un problema de burocràcia. Entre la burocràcia i la
poca eficiència del transportista, les caixes varen arribar passats 25 dies,
quan ja tots nosaltres havíem tornat. Almenys sabem que el governador va donar
la notícia de la seva arribada per ràdio Gàmbia. Havien sortit de Girona a
principis de juny i varen arribar als destinataris a principis de setembre. Què
hi farem! Nosaltres cada dia anàvem a mirar si havien arribat, i de passada
aprofitàvem per prendre un refresc fresc!
També vàrem aprofitar per portar les medecines de la malària a Diabugu, poble
al qual tant la Sílvia com la Dolors havien estat. Però massa cansats, aquesta
vegada vàrem anar de rics, i B.S. ens va pagar un taxi. Noves emocions,
retrobaments amb les nostres amigues del poble, i amb immigrats que havien
viscut a Banyoles, a Saragossa, a París. Realment, a Diabugu, no tens problemes
per fer-te entendre perquè, tot i que és molt petit, té gent escampada arreu
del món. Són sarahoules, com la majoria dels immigrats que viuen a Catalunya, i
gairebé a cada casa hi ha algun home que viu o ha viscut a Banyoles. Ens va
saber greu haver de tornar el mateix dia perquè ens apreciem molt .
PARLEM MOLT D'ADAPTACIÓ, PERÒ A L'HORA DE LA VERITAT...
L'estada a Kerewan, vivint en una casa del poble, ens permet copsar la vida
quotidiana dels africans i africanes d'una manera directa. També, les incomoditats. Sobretot la manca de llum elèctrica se'ns fa
molt difícil. Sovint no ens agrada gaire el menjar ja que els gustos són molt
diferents dels nostres i a més tots plegats -exceptuant la Sílvia- som molt
llepafils. Així que vàrem comprar un càmping gas per fer-nos el menjar (la
veritat és que se'ns feia molt difícil cuinar amb foc a terra, sobretot per la
nostra incapacitat per encendre el foc i pel fum que generàvem!) De fet, això
és de ben mala educació perquè les dones de la casa sempre ens portaven menjar
que amb prou feines tocàvem, 
i tot i els remordiments, ens posàvem a cuinar
amb una imprevisió total en relació als horaris. Allà es fa fosc abans que aquí
i d'una manera més ràpida, així que quan fosquejava pensàvem en el nostre
sopar, i sempre acabàvem cuinant a la llum de les espelmes. Mentrestant, a les
altres cases, tothom ja havia sopat i s'estava davant la porta parant la fresca
i fent petar la xerrada.
De fet, les nits eren tan càlides que la gent es quedava a fora —també les
criatures- fins a la matinada, hora de la sortida dels mosquits. I mentrestant
nosaltres desaprofitant el temps fent una llarga sobretaula i passant una mica
dels nostres veïns. Sovint la gent ens venia a visitar, seguint el seu costum,
i també, evidentment, pel fet que nosaltres érem una novetat, i no sempre ens
agradava ni fèiem els compliments necessaris.
De fet, els africans no coneixen ni tampoc aprecien la intimitat, i no els
agrada estar sols. Per aquest fet creuen que tampoc no han de deixar sols els
seus invitats. És un costum que, vist des de lluny, és molt maco, que
segurament té molt sentit i nosaltres estem equivocats, però cal reconèixer que
tots estem habituats a coses diferents. També hi ha grans diferències, òbviament,
en els vestits. I en els menjars. I molts més etcs. que descobreixes quan
passes una temporada fora de casa.
Aquest diferent concepte de la sociabilitat es tradueix en la manera de
saludar-se. Les salutacions són llargues, amb fórmules pautades, que
consisteixen en un seguit de preguntes i respostes—sempre les mateixes—sobre la
salut, la família, la casa, la ciutat o el poble d'on véns, el nom i cognom...
i això un per un ja que mai no es fa una salutació general; si hi ha diverses
persones i n'arriba una altra, nosaltres com a bons europeus direm un
"hello" i ella no et contestarà, i començarà una llarga salutació a
la persona que coneix més o a la que deu més respecte (cosa que a nosaltres
se'ns feia molt difícil de detectar), després a l'altra i així successivament.
Quan ja et penses que aquella persona és una mal educada que no ha correspost a
la teva salutació, resulta que t'arriba el teu torn particular, i et torna a
repetir la salutació per a tu tot sol; llàstima que a nosaltres ens costava
massa d'aprendre i, passades tres preguntes, fèiem un somriure de cortesia i
dèiem prou! Llavors devien pensar que els maleducats érem nosaltres.
Ah, i oblidem-nos de fer-nos petons en trobar-nos o en acomiadar-nos. Si alguna
vegada, la Sílvia o la Dolors, portades per l'emoció de l'encontre feien un
parell de petons a una dona, aquesta es quedava completament avergonyida, i
vermella com un tomàquet (sort que la pell fosca ho dissimulava), i a més no en
sabia i tirava els petons no a la galta, sinó a l'aire (i no penseu que no
saben fer petons, perquè a les criatures sempre els en fan). En canvi el comiat
és la cosa més prosaica que existeix; una persona diu " me'n vaig", i
els altres li responen "saluda tothom", i cal respondre "així ho
faré", i ja està; i això en el millor dels casos, perquè moltes vegades la
gent s'acomiada a "la francesa", sense dir res.
I ELS PROBLEMES NO HAVIEN FET MÉS QUE COMENÇAR.
Perduda l'esperança en l'arribada a temps de les caixes de medicaments, cada
dia acabàvem trucant a Dakar per saber quan arribava el molí. Finalment, ens
van dir que arribaria el proper dimarts, quinze dies després d'haver-lo
comprat. La Sílvia, en Sergi i en Jordi ja no el podrien veure perquè marxaven
abans per poder fer una mica de turisme. La Dolors i en Foday, amb altres
quatre homes del poble, vàrem aprofitar l'oferta feta pel governador de Basse,
que a aquestes alçades ja ens coneixia, per anar a buscar el molí. Vam pujar al
vehicle tot terreny que ens portaria a Koussanar, passant pel bosc, travessant
poblets de fulbes que la Dolors trobava d'allò "més típic", conscient
que els seus habitants la trobaven a ella també molt típica ("una blanca
en un tot-terreny"). Després de carregar alguns homes i dones que
aprofitaven el nostre viatge, vam arribar a Koussanar. Els 50 km en direcció
nord varen servir per apreciar la diferència de pluviositat: la grogor dels
seus camps contrastava amb la verdor dels de Gàmbia. Però una cosa era
positiva: l'absència de policies que, al país veí, són omnipresents i que en
canvi al Senegal es veuen molt més rarament i amb molta més discreció.
Anem a casa de l'alcalde i no sap res de cap molí. Primer ensurt. Però cap
problema, ell és l'alcalde dels oulofs; a la carretera hi ha la casa de
l'alcalde dels mandingues. Hi anem i ens trobem un alcalde de menys de 20 anys
i , sorpresa, no sap res del molí! Un dels homes de Kerewan té una amiga al
poble, la senyora Diarra, i anem a casa seva. Ens acull molt bé, ens fa el
sopar i sortosament ens dóna allotjament (no hi ha cap hotel ni pensió). Una
caseta rodona per a tots sis, més el xofer, que patia un fort mal de queixal.
Més ben dit, la caseta rodona per a la Dolors i els sis homes a la plataforma
del davant.
Ens passem la resta de la tarda, i tot l'endemà al matí inspeccionant tots els
camions, preguntant i trucant a Dakar; el molí ha de ser a Koussanar, ells
l'han carregat al camió! Molt bé, però el molí no arriba. A la tarda marxem, i
quan els altres arribin a Dakar ja miraran d'esbrinar què passa! Però res, allà
continuen dient que han carregat el molí, i a Koussanar, a on truquem
diàriament, ens diuen que no ha arribat. Un molí no es pot amagar així com
així, i menys a l'Àfrica, on tot se sap de seguida, per tant l'alcalde no ens
diu cap mentida. Les discussions a Dakar són fortes, la Nené està preocupada i
espantada pel que pugui haver passat amb el molí, però el responsable de
l'empresa també passa. Finalment, quan la Dolors li telefona l'altre dilluns,
està desolada ja que no li han volgut tornar els diners perquè asseguren que el
molí és a Koussanar.
Una altra trucada, i ara sí , ens ho confirmen: el molí havia arribat a
Koussanar, però a l'altre costat de poble, a casa de l'alcalde Oulof! Nosaltres
buscant-lo amb l'alcalde més proper a la carretera, sense pensar que un xofer
oulof deixaria el molí a casa de l'alcalde de la seva ètnia! Persecució del
governador per tot Basse (està enfeinat fent mítings i trobades, en plena
campanya electoral), i finalment aconseguim altre cop el cotxe i el mateix
xofer amb un queixal de menys!
Tornada a Koussanar, retrobada amb els amics, els dos alcaldes i recollida del
maleït molí. Fem la tornada de nit amb pocs incidents -només que el molí topa
amb una branca i cau, apareixem sobtadament enmig de pobles pels quals no
havíem de passar..- però gràcies al xofer i a tots els qui ens indiquen el camí
(som com una mena d'aparició en plena nit) finalment arribem a Kerewan.
DESPRÉS DE TOT NO VA SER TAN TERRIBLE I FINS I TOT ENS ENYOREM.
Tothom va trobar que havia estat una bona compra, tothom estava content, ja hi
havia el seu encarregat de manteniment, en Fai Sane, i una comissió de dones,
dins la qual hi ha representants de les tres kabiles, i ell i elles seran els
encarregats de tirar el projecte endavant. De fet, passat un mes ja ens varen
escriure que estava en ple funcionament , i que ja hi havia 2.000 dalassis (uns
150 ?) de benefici, que guarden per al manteniment de la màquina o per altres
projectes comunitaris.
El viatge de tornada, Basse-Banjul-Dakar, el vàrem fer tant uns com altres,
altre cop carregats com burros, aquest cop per tota l'artesania que havíem
comprat i que pensàvem vendre a Banyoles. Vam discutir altre cop amb els nois
que es guanyen la vida carregant paquets, nois que en la majoria de casos ni
tan sols no tenen casa i que com vàrem poder observar, dormen a la platja,
damunt del seu carro. Molt cridar contra ells perquè empipaven i nosaltres,
garrepes com som (i al final del viatge, escurats com anàvem) no volent pagar
res, i, en canvi, en arribar a Barcelona, la Dolors i en Foday va ser a aquests
nois a qui més varen trobar a faltar: els seus paquets, els de l'artesania
(fusta que pesa) més dues maletes de la Nené amb coses per als seus germans i
la cunyada. Tot plegat, impossible de portar entre dues persones! I no hi havia
ningú que ens ajudés, ni pagant ni sense pagar. Pujar al tren va ser una
odissea, i baixar a l'estació de Girona una altra. Tot per la imprevisió de no
telefonar a la família a temps, però mirat de lluny pot servir d'experiència
per relativitzar les coses.
Que les coses són relatives tots ho hem constatat ja que els primers dies vàrem
arribar molt cansats, tant físicament com mentalment, dient que un viatge a
l'Àfrica és molt dur i que potser no val la pena, però a mesura que va passant
el temps, una certa recança, un enyorament de les persones, les situacions, el
paisatge, potser quelcom d'inexplicable es va apoderant de nosaltres i no és
segur que no hi tornem.
DIARI D'UNA CONVIVÈNCIA. ÀLEX GARCIA
Divendres,
30. Primer dia, primeres impressions.
La diada del “Teletón”
Amb el
transfons de les veus meloses de l’últim culebró (el tercer seguit) que segueix
fidelment cada dia la Mena, intento expressar les meves impressions d’aquest
primer dia de la meva estada en solitari a Condega.
Són les 9 del vespre, aquí negra nit. Quasi no he dormit des de la nit del
dimecres a Banyoles. No em sento, però, especialment cansat.
Acabo de passar una llarga estona assegut a la porta del carrer amb D. Luis.
Feia molts anys que no prenia la fresca al carrer veient passar la gent i
parlant , o millor, escoltant la variopinta conversa de D. Luis. Es un gran
parlador: els temes, molt diversos (política, records de família, alimentació,
“los rosacruces”, l’església...) A l’inici de la tertúlia estava present
l’Uriel, el pastor evangèlic del “Templo de las Asambleas de Dios” que hi ha
aquí al davant. Sembla un jove culte i molt assenyat, lluny de la imatge
estereotipada del pastor protestant rígit i encarcarat. Coordina les esglésies
de la comarca, és una mena de bisbe, i a més dirigeix la Universitat Martín
Lutero amb seu a Condega, Somoto...
Al mig dia l’amic de Lleida, Paco Moli, m’ha ensenyat les instal.lacions
d’aquesta “universitat”: dues sales destartalades amb una taula de fusta
despullada de qualsevol altre element, un arxivador metàl.lic i a l’altra sala
4 o 5 ordinadors vells, donació de no sé quina ong europea, amb problemes de
configuaració i de corrent (aquí van a 125). Paco fa de profe de mates, de
computació i ...de “lo que le echen”. Les classes a aules cedides de Los
Pipitos. Assistència presencial un dia a la setmana (sabatinos). Funciona com
una mena d’universitat a distància privada amb el suport i sota la direcció
d’una església evangèlica. Paco s’ha volgut curar en salut, deixant clar que
ell és sandinista i católic. Ja fa 20 anys que viu a Nicaragua. Va arribar com
a religiós; havia treballat a Quilalí. Casat amb una nica .
Quan he trobat a en Paco jo estava escoltant les actuacions de grups escolars
que participaven en una festa benèfica, “Teletón”, per recaptar fons en favor de
Los Pipitos, els nens discapacitats de Nicaragua. Versió nica de la marató de
TV3. Era una mena de desfilada de les escoles pels carrers de Condega amb
música, tambors...carroses una mica cutres i un simulacre de gegant. Els
carrers i el parc eren plens de gent, sobre tot nens i nenes.... participant
d’aquesta festa. Camions engalanats i megafonia cridanera. Una explosió de
vida.
En el marc de la festa he trobat i saludat persones conegudes: Fátima amb la
seva nena petita , Dª Pastora de los Pipitos, Xiomara , D. René, l’alcalde...
El primer amic que he trobat aquest matí molt abans de les 8 quan he sortit a
trucar a la família ha estat el Negro Franklin. Venia pel carrer en direcció a
l’oficina que amb els MCO d’Olot han obert en casa de la família Talavera: una
mena de “punto joven”.
A la tarda he visitat La Fraternindad. Lleus millores en el local, petites
reformes, però del tot insuficients. Tenen cedit un terreny de l’Alcaldia, però
no tenen diners per poder edificar un “galerón” o barracón on encabir els nens
i nenes que venen al projecte.
L’Estela m’ha presentat les promotores (4 o 5) i els promotors (2) que
treballen amb ella, i en Kurt i la Kristell, un matrimoni austriac que des de
fa anys està donant suport al projecte. Hem quedat per trobar-nos un altre dia.
Avui quasi no tenien nens; tots eren al Teletón.
Moltes impressions per un primer dia, després de 23 hores de viatge sense
dormir i arrossegant motxilles i bosses per 4 aeroports de dos continents
A Managua, on he arribat a les 11’35 de la nit, m’estaven esperant la Irma i
l’Orlando amb una furgoneta de Los Pipitos. A les 2 de la matinada (8 hores més
a Banyoles) arribaven a casa de la família Talavera. Dª Danelia i Yarince, el
seu net,, encara m’esperaven desperts.
Dissabte,
31. Un món de contrastos: el “Karl Rammer” i el barri “El Esfuerzo”
Són les
8 del matí i ja he caminat durant 1 hora, mentre Dª Danelia bullia la llet per
l’esmorçar. Des de les 4 que sóc despert, amb la sensació, però, d’haver dormir
profundament. A les 6 m’he aixecat i m’he anat a caminar. He fet un tram de la
Panamericana. Poc trànsit. De tant en tant un camionàs
bramant i fumant com un tanc de la I G.M.
Després m’he ficat per un dels barris més pobres de Condega. Barraques i
casetes de terra o de bloc amb sostre de xapa i de plàstic. Carrers de terra i
aigua bruta en basses i rierols amb pudor de claveguera. Fort contrast amb el
nucli central del poble on es poden apreciar algunes millores urbanístiques:
carrers pavimentats, botiguetes amb aparadors de vidre... Aquí semblava estar
en una altre poble. Nens descalços, gossos famèlics i radios a tot volum que
llençaven al carrer missatges religiosos d’emissores evangèliques, o cançons
romàntiques...
He anat a sortir darrera de l’Institut Julio César Castillo. Un senyor al qui
li faltava una cama regava amb una manguera uns petits arbrets davant un
edifici nou de planta baixa, que segons em va explicar és el Centre de
Convencions Municipal, Karl Rammer. He trobat quasi ofensiu un centre de
convencions en mig d’un barri de barraques. Després he sabut que s’ha construït
amb aportació i per expressa voluntat d’un capellà austríac que va treballar
per aquí.
El senyor d’una sola cama, amb la crossa a una mà i la manguera a l’altra, pell
molt fosca i barba d’una setmana tenia ganes de xerrar. En passar davant d’ell
l’he saludat: “buenos días. Regando,eh?, como no llueve...” “Buenos dias; venga
acá, que platicaremos un rato”. La plática s’ha allargat durant més de mitja
hora... De seguida el tema polític. Era sandinista convençut, combatent de la
RPS. La cama l’havia perduda en un camp de mines. Ara és empleat de
l’Ajuntament i fa de jardiner i vigilant d’aquest edifici. Al final ha sortit
el denominador comú de la majoria d’aquesta gent: té tres fills estudiants
enmig de les dificultats econòmiques. L’he promès tornar algun dia i continuar
platicant. I potser l’hauré de deixar caure algun córdoba per a la matrícula
dels seus fills.
9
p.m.
És nit tancada i fosca. Hem estat una bona estona sense llum. Sembla que hi ha
tempesta, però només han caigut quatre gotes. Diuen que necessiten aigua. La
primera collita quasi s’ha perdut. Hi ha molta sequera, tot i que ara és
l’estació plujosa.
A les 6 de la tarda ja es fa fosc. Es una de les coses que més em sobten: aquí
el dia s’allarga molt pel matí i s’escurça per la nit.
Tot i la foscor, el carrer és un formiguer de gent. A qualsevol hora del dia i
de la nit la gent, sobre tot joves, passegen amunt i avall.
Aquest matí, després d’esmorçar, he anat a visitar la Lorena. Als seus 27 anys
ja té dues nenes i dos nens, el més petit de 4 mesos. Sembla mentida , quanta
inconsciència. Li he fet algunes consideracions que suposo no li serviran de
res. M’ha dit que s’operarà per no tenir-ne més. Hem anat a veure
al seu home (que té tres fills més amb una altra dona anterior) que treballa a
un taller mecànic, sense cap mena de contracte, ni res...
A la tarda he anat a veure la Roselena que acaba d’arribar de Managua.
Agost, 2004
Diumenge,
1. Matí de visites, tarda “divertida” i nit de benvinguda
11
h. a.m.
Aquest matí he continuat amb el programa de visites i repartiment de cartes i
regals: he visitat la família de la Doris García per complir l’encàrrec de
l’Eva Peláez. La Doris es conserva bé , està casada amb un militar (sargent) i
té una nena i un nen petit. Té una refrigeradora per fer gel, frescos... Amb
això ajuda l’economia familiar. El seu pare que repara ràdios es queixa que no
hi ha feina. Ha estat una visita molt agradable. Parlaven de l’Eva com de la
seva família.
Després he visitat la Rosita Aguilar que viu al mateix barri. Li he lliurat una
carta de la Lola i hem xerrat una estona. M’ha parlat de les dificultats per
tirar endavant ; encara té un nen de 12 anys, i un altre més gran que va haver
de deixar els estudis per manca de mitjans. La Rosita és una dona madura,
d’edat indefinida, molt morena i un somriure molt agradable. Sembla una gran
persona.
A primera hora del matí, abans de fer aquestes visites, he anat a comprar La
Prensa on surt un reportatge sobre l’artesania i la cultura de Condega. He
tingut dificultats per pagar amb un billet de 100 córdobas; no tenien canvi a
la farmàcia on venen els diaris, ni en el mercat..., al final m’han canviat a
una parada del parc on he comprat alguns plàtans.
Al parc hi ha molt moviment de joves i nens amb uniformes esportius: celebren
l’inici d’un torneig o lliga local de futbol. Per un motiu o un altre, els
carrers, i sobre tot, el parc, sempre són un “hervidero” de gent. He trobat D.
René, l’alcalde; salutació i quatre paraules de compromís. A la porta de la
Casa de Cultura he trobat a Leonel Calero, director d’aquest local, i hem
recordat la visita a Ducuale de fa uns anys.
5
h. p.m.
Avui no tenim llum; la gent no pot mirar la tele. Hi ha molt moviment al
carrer. Estem asseguts a la porta prenent la fresca (més aviat la calor). Passa
davant un bus. Als pocs metres, una forta frenada i un ciclista per terra. El
bus s’atura i comença a recular. Tothom mira sense saber què passa. Aviat
comencen a fugir i a tancar-se dins de les cases: un “bolo” (=borratxo), armat
amb un gran ganivet, amenaça el bus, que continua reculant, el ciclista i una
parella de genets que fugen a cavall. D. Luis, jo i una senyora que parlava per
la finestra amb D° Danelia, hem entrat cap a dintre a tota pressa quan hem vist
que el borratxo s’aproximava a la nostra posició. Poc després ha girat pel
carrer transversal i l’hem perdut de vista. Al cap d’una estona el carrer
estava més animat encara per la curiositat que l’incident ha provocat.
Pocs minuts després sento forts crits al carrer. Penso que no tenen res a veure
amb l’incident anterior: es tracta d’un predicador ambulant , Bíblia en mà que
amenaça la població amb càstigs semblants als de Sodoma i Gomorra. Al seu pit,
sobre camisa groga, llueix una xapa d’ “Herbolife”.
Una tarda de diumenge que es presentava molt avorrida ha resultat divertida de
debò.
10’30
pm.
Acabo de regresar de la Casa de Cultura. M’han ofert una festa de rebuda molt
entranyable, com solament aquesta gent saben fer. Ha començat a les 7 amb
paraules de benvinguda molt emotives de la Irma, l’Orlando i en Leonel Calero.
Realment m’he sentit molt afalagat, a nivell personal i com a representant de
BS. Us he tingut presents en les meves paraules d’agraïment. Després dels
parlaments, unes breus actuacions de dansa de dos grups infantils de la Casa de
Cultura i de La Fraternidad. A continuació hem passat al pati on han preparat
un “ágape” fraterno, regat amb Flor de Caña i amanit amb les cançons nicas
revolucionàries interpretades per l’Orlando , el Chachi i en Leonel. He
reviscut moments molt bonics de fa cinc anys, especialment quan en Chachi ha
cantat “la Maria” (recordes, Lola?).
Hi havia uns 25 adults i potser 30 nens. Converses per grups amb la gent de
Potrerillos, amb les monitores de La Fraternidad, amb el secretari del Frente
de Condega, amb el negro Franklin...
He acabat prenent nota del programa de reunions i visites per als dies propers.
Penso que no m’avorriré.
Dilluns,
2. Un dia d’aniversari especial
8’45
del matí. Estic assegut en un banc al mig del parc (plaça). Fa un matí
agradable; el cel està tapat i fa una brisa fresca.
Fa 45 minuts que espero. És el ritme nica. Vull fer una trucada als meus pares
i enviar un correu des del cyber de la Casa de Cultura. Teòricament obren a les
8, però... la noia encarregada no ha arribat.
Des del banc on estic assegut contemplo al davant meu uns ibyscus florits i,
més al fons al mig del parc, el monument al guerriller (suposo): una base d’uns
2 ms. I a dalt la figura d’un personatge amb el barret de Sandino, motxilla a
l’esquena, mocador al coll i fusell a les mans. Amb la barba i el cabell llarg
em fa pensar en la figura d’en Búfalo Bill. Sembla feta amb ciment pintada de
verd, intentant imitar una estàtua de bronze.. A la base, als costats, hi ha
unes plaques amb els noms dels herois i màrtirs de Condega: uns 30 noms i una
data, 14 de juny de 1980. Una altra placa amb més noms sota el lema: “Vivimos
el tiempo del deber y derecho proletario”
10’30
pm.
Avui he estat de celebració, és el meu 61 aniversari. És el primer dia que
dinem tots asseguts a la taula. Da. Danelia ha fet un dinar extra: una mena
d’arròs amb verdures i algun trocet de pollastre en adobo. Era un platet molt
bo i gustós. Dic “platet” perquè realment era això, un dels nostres platets de
postre. Per acompanyar . un vas de fresco i de postre una tarta molt grossa de
biscotxo amb crema i clara d’ou muntada. En diuen “queque”. Com ha sobrat força
, a la tarda he portat un tros als nens de la Lorena. Quan hi he arribat m’he
sentit ridícul amb el tros de pastís quan han començat a sortir nens de tot
arreu. Si ho ha de repartir entre tots no tocaran ni a una engruna.. La tia de
la Lorena, com sempre, estava fent tortilles per vendre. Sembla que és la
principal font d’ingressos de la família.
Amb la Lorena, parlant dels seus 4 fills, m’ha dit que encara no estan
batejats, que li faria il.lusió poder-los batejar... Total, que no sé si m’ho
ha demanat directament o m’he ofert jo. El cas és que el dijous seré padrí de
quatre “chiguines”: 3 nenes de 7 i 5 anys i 4 mesos, i un nen de 3 anys. Demà
hauré d’anar a comprar la “mudita”, segons és costum aquí. Espero que el
capellà no em demani massa responsabilitats religioses...(!!)
A les
7, després de sopar, he anat a celebrar el meu aniversari a un bar-terrassa d’aquí
a prop amb la gent del projecte La Fraternidad. M’han regalat una gerreta
decorada amb una pintura feta per l’Iván amb el nom dels components del
projecte. Ha estat una estona molt agradable.
Dimarts, 3. Comencen les reunions, comença la feina
A les 5
de la tarda hem tingut reunió a la Casa de Cultura amb els estudiants
universitaris becats. Jo els he comentat la situació actual del projecte de
beques i la inseguritat de cara al proper curs. Hem plantejat possibles
gestions a fer des d’aquí per continuar el projecte.
Estava present la professora Irma i 5 dels 7 estudiants becats. La majoria fan
Enginyeria Agropecuària a la Universitat Catòlica Agropecuària del Tròpico Seco
(UCATSE). Dos fan “sabatinos” i els altres diari. Sembla que una de les becades
s’ha casat i no saben si continuarà.
Paguen dues matrícules al llarg del curs, 310 còrdobes al semestre i una
col•legiatrura mensual més apunts i transport de 30 cs.. per fer un examen
endarrerit han de pagar 50 cs.
Dimecres,
4. Un dia molt ple: reunió amb els alumnes becats, visita al “Karl Rammer” i
projectes de futur per a “La Fraternidad”. Un riu sense aigua i un capellà
sense “gràcia”
Abans
d’esmorçar he sortit a passejar. He anat fins al pont de la Panamericana, el
mateix que el riu Pire es va endur quan el Mitch i va deixar aïllat el poble.
Ara la llera del riu és pura pedra, ni un rajolí d’aigua. M’ha fet pena. Tenia
la imatge d’un riu cabalòs, semblant al Ter al seu pas per Girona o més gros,
amb una rica vega verda a banda i banda. Ara tot és pedregam. Una impressió
semblant vaig tenir el dilluns a la tarda camí d’Estelí: tot el paisatge de
boscos i prats tenia una tonalitat marronosa, molt diferent de la verdor
exhuberant que havia contemplat cinc anys abans.
A les 11 ens hem reunit amb la prof. Irma i amb els alumnes becats de
l’Institut Nacional Julio César Castillo. Hi havia uns 90 alumnes, molts d’ells
drets, per manca de cadires. Una bona part procedeixen de les comunitats.
L’Irma passa llista dels absents. És curiós veure’ls tan ben uniformats. Les
recordem la necessitat d’assumir el compromís de becats per continuar gaudint
de la beca. Jo els hi he plantejat les dificultats que afrontem per mantenir el
projecte. Els hem invitat a fer gestions davant
l’alcaldia de Banyoles.
A les 12 m’he trobat amb el professorat, quasi totes dones. Ambient
agradable. Algunes ja eren conegudes. Hem pres una galeta i un refresc.
L’Institut ha millorat en aspectes d’imatge: tanca, porta d’entrada amb rètol,
jardí, alguns orddinadors... però continuen amb més de 50 alumnes per aula. A
la biblioteca no hi ha gaire material, però està ben ordenat. Una bona part és
el que hem enviat des de Banyoles.
Abans de visitar l’Institut he passat pel centre de convencions Karl Rammer,
que està al costat. He buscat en Leonel Hernández i m’ha ensenyat l’interior.
És un autènctic luxe: un saló d’actes amb un escenari immens, sales de
reunions, cuina dormitoris, lavabos... Ja m’agradaria un així per Banyoles.
M’explica en Leonel, orgullós, que cap altra ciutat del nord de Nicaragua compta
amb instal•lacions semblants. Em diu que es celebren els “cabildos” municipals,
assemblees de dirigents comunals, capacitacions... fins i tot s’ha fet un
congrés internacional sobre eliminació de residus sòlids. Si no l’amortitzen bé
seria un gran pecat.
A les 5’30 he passat per la parròquia per saludar el capellà, ja que demà és el
bateig dels meus quatre apadrinats. La casa parroquial està al costat de
l’església, a l’angle N.E. del parc, amb un ample jardí. Al mig, sota una mena
de porxo poligonal estava assegut el capellà mirant la tele. És un senyor força
gran i gens simpàtic. L’he saludat i m’he presentat. Amb prou feines recordava
que demà que demà té el bateig “Bien, pues mañana nos veremos”, és l’únic que
m’ha dit. Després D. Luis m’ha explicat que ha tingut problemes de salut i
sembla que també amb l’alcohol. . Una pena! No és estrany que amb capellans
així l’església catòlica vagi perdent terreny davant els evangèlics.
A les 7 del vespre, després de sopar, m’he trobat amb el matrimoni austríac, la
Christa i en Kurt, que col•laboren amb La Fraternidad. Ens hem explicat les
nostres relacions amb Condega i amb el projecte, en particular. Els formen part
d’un comitè de solidaritat en Viena que va començar als anys 80 com a
brigadistes que donaven suport a la revolució sandinista. Actualment formen un
comitè d’unes 10 persones amb el suport econòmic d’uns 200 socis. La seva
aportació econòmica va directament a l’alcaldia de Condega i al FSLN en època
d’eleccions. Amb les donacions de familiars i amics i la seva pròpia ajuden La
Fraternidad. Amb la seva aportació cobreixen el sou de 5 o 6 promotores. El
salari de l’altra i les despeses de material sembla que surten de la nostra
aportació.
Hem parlat de com afrontar el futur del projecte. L’alcaldia ha donat un
terreny per edificar nous locals. El projecte actualment no té personalitat
jurídica, i per tant, no pot ser propietari del terreny. Si es construeixen uns
locals amb la cooperació exterior, de qui seran aquestes instal•lacions? Hem
quedat d’iniciar un procés de consultes jurídiques. Potser en una primera
consulta acompanyarem l’Estela, però el camí pot ser llarg i costós. La
cooperació internacional també es veu embolicada en la trenyina de la
burocràcia.
Dijous,
5. Un altre dia complet: bateig, festa i reunió
A les 5
de la tarda reunió amb la Comissió d’agermanament amb l’assistència d’Orlando
(Potrerillos), Irma Calero (Instituto), Estela Ochoa (La Fraternidad),Leonel
Calero (Casa de Cultura), Da. Pastora Olivas (Los Pipitos), Alvaro (La cancha),
Franklin i jo.
Varen parlar de la necessitat de reactivar la comissió i establir un calendari
de reunions. Sembla que feia temps que no es reunien.
També es va plantejar la conveniència d’implicar més l’Alcaldia amb la
comissió: presentar propostes, etc...
Després, cada representant d’un projecte va fer una breu valoració de la
situació actual.
Jo els vaig presentar quina era la nostra feina a Banyoles, les nostres
dificultats, i la situació actual del projecte de beques. Els hi vaig proposar
que pensin en projectes alternatius, d’infraestructures o equipaments i de
durada d’un any.
10
p.m.
Avui ha estat un dia molt ple. Aquest mati a les 11 hem batejat les tres nenes
i el nen de la Lorena. Ha estat una cerimònia religiosa molt freda i
formalista. Ha oficiat un diaca molt gran i poc acollidor. A més de la Lorena i
en Freddy han assistit l’avi, una germana de la mare, la Carmen Gómez , la
Imelda i dues amigues de la Lorena. Després de la cerimònia religiosa hem anat
a la casa, al costat de l’Institut. Hem dinat un plat d’arròs amb verdura i una
mica de pollastre amb tortilla i fresco. Tot un extra per la família. Viuen en
una casa llogada, molt humil, de maons, amb dues peces separades per una
cortina de plàstic negre.
A les dues tenien una activitat-festa a La Fraternidad: celebració de
l’aniversari dels nens i lliurament de certificacions als alumnes més destacats
en les diferents activitats. Potser hi havia un centenar de nois/es amb algunes
mares i germans dins d’aquella sala fosca i sense ventilació. Una autèntica
sauna. Treballen en condicions molt precàries. És evident que necessiten un nou
espai. Han interpretat danses folklòriques i algun numero d’humor. Al final han
repartit un sandwich i fresco.
Divendres,
6. De Los Pipitos a Potrerillos
A les
10, visita a l’escola de Los Pipitos. M’esperaven Da. Pastora i la Carmen
Gómez. Ens hem reunit amb altres quatre persones responsables de diferents
activitats a l’escola. He entès que una cosa es l’escola, dependent del
ministeri, amb directora “liberal” (la Carmen) i una altra cosa es
l’organització de Los Pipitos, institució nacional no governamental
d’orientació sandinista que dona atenció als nens amb discapacitats.
M’han passat algunes diapos sobre la seva feina amb nens discapacitats a les
comunitats.de Condega i d’altres municipis. Els he demanat si seria possible
fer copies d’aquest material i he proposat elaborar un projecte d’apadrinament
de nens amb discapacitats. La idea ha estat molt ben rebuda. Ja veurem si es
podrà portar a terme. La reunió ha acabat amb un sandwich i una coca-cola.
Després la Carmen m’ha acompanyat per les diferents aules.
A un aula hem trobat el nen símbol nacional de la jornada del Teleton. He
demanat si podia sortir de l’aula per fer-li una foto, sense pensar que no pot
caminar. Una nena l’ha agafat a coll i l’ha tret fins la seva cadira de rodes.
Feta la foto, quan l’he agafat per retornar a l’aula he sentit sobre el meu
bras la humitat càlida i l’olor de pipí de la seva roba. He sentit una certa
emoció quan le deixat assegut a la seva cadira. Es un nen amb un somriure
angelical....Portava una tirita al front, sembla que ahir va caure i es va fer
mal.
A les 3 de la tarda he arribat en bus a la Comunitat de Potrerillos. He
contemplat amb pena camps erms i plantacions de blat de moro totalment seques,
en alguns camps les vaques es menjaven restes de blat de moro ben sec. A
Potrerillos la sequera no es tan forta. A la parada del bus l’Orlando
m’esperava amb dos cavalls per anar cap al centre de la comunitat.
A les
5, reunió amb la Junta Directiva : Orlando Rodas, Daniel Sevilla, Dalila Rodas
i Marlene Cruz. En Daniel em fa un resum de la situació actual del projecte de
microcrèdits, el “Banquito” que diuen aquí:
Capital
rebut des de 2001: 3.700 US$
Capital actual : 4.733 US$
Benefici : 1.033 US$
Benefici que el molí ha donat al banquito. 598 $
Saldo actual : 5.331
Capital en prèstecs actual: 4.591 $
Fons al Banc: 500 $
Fons en efectiu: 239 $
Els prèstecs oscil•len entre 10 i 150 $
L’interès es del 2 % + 0.5 % per la devaluació anual, a sis mesos.
Tots els beneficiats, excepte un cas, han tornat el prèstec.
Diumenge,
8. De Potrerillos amb l’ànima plena
10
a.m.
No fa gaire estona que he tornat de Potrerillos i acabo d’experimentar el plaer
de sentir un raig d’aigua fresca sobre el meu cos: després de dos dies sense
dutxar-me em sentia brut i enganxós. La pudor de cavall havia impregnat la meva
roba. En arribar a casa de Da. Danelia he tingut la sensació d’estar en un
hotel de 4 *. M’he dutxat, m’he canviat... em sento nou.
L’estada a Potrerillos ha estat una experiència molt positiva com a vivència
personal i molt profitosa com per a la marxa de l’agermanament amb Camós i del
“proyectito”
El divendres a la nit, després de la reunió amb la Junta Directiva vam sopar en
casa de Dalila, la germana d’Orlando, on tenen el “centre d’operacions”, ja que
queda a la part central de la comunitat. Sopaven al voltant set o vuit persones
en mig d’una foscor intensa, lleument trencada per la claror d’una petita
espelma. Jo tenia la sensació de menjar a les palpentes, no sabia què havia
dins del plat, però crec que m’ho vaig menjar tot. Vam acabar amb una breu
tertúlia i música de guitarra.
Acabat el sopar, l’Orlando i jo vam marxar a casa seva. Quasi mitja hora de
camí a cavall en mig de la foscor d’una nit sense lluna; va ser una experiència
inoblidable. Durant els primers passos jo portava encesa la llanterna. Després,
l’Orlando em va dir que millor la tanqués, que els cavalls es podien
enlluernar. Era impressionant cavalcar sense veure absolutament res, confiant
en l’orientació de la bèstia. Del món exterior m’arribaven el cant dels grills
i el soroll metàl.lic de les ferradures sobre les pedres del camí. Unes llums
en moviment ens acompanyaven per la banda esquerra del camí, apareixien i
desapareixien de manera intermitent: eren una mena de “lucièrnagues” . A dalt,
un cel negre on brillaven intensament milers d’estrelles, com mai havia vist.
En algun moment vaig tenir por de quedar penjat pel coll d’alguna branca
baixera dels arbres que suposadament flanquejaven el camí. L’Orlando em va
tranquil.litzar: “Caminamos por una “carretera” muy ancha”, em va dir.
Vaig dormir, malgrat la duresa del llit, un llit ample amb una mena de màrfega
duríssima coberta per un cobrellit de color indefinit i una manteta fina per
abrigar. A mitja nit la vaig haver de doblar, perquè la nit era fresca.
Al matí del dissabte, a cavall, vam visitar diferents indrets de la comunitat.
Van anar a recollir les vaques, a visitar el molí... fins l’hora de dinar, a
les 12.
L’Orlando va intentar caçar una gallina amb un “tiraxines” . Després de molts
intents fallits, va ser el seu fill qui la va poder agafar. No van servir de
res la meva intervenció en favor de la gallina.
La comunitat de Potrerillos és molt dispersa. No acabo d’entendre el concepte
de comunitat en aquest cas. Són cases de pagès molt pobres, totalment
separades, amb distàncies considerables entre elles. N’hi ha algun nucli on les
cases son més pròximes. Són aproximadament uns mil habitants. Vaig veure alguna
bicicleta, però cap vehicle de motor. Em vam explicar que l’única camioneta de
la comunitat havia tingut un accident feia pocs dies amb quatre ferits, algun
de greu.
A l’una estava convocada l’assemblea general de socis del “banquito comunal”. A
cavall, com en tots el desplaçaments, vam pujar a l’escola, blanca i blau com
totes les escoles del país. Dos pavellons amb 8 aules. Neta i ben
arreglada. Van haver d’esperar quasi una hora fins que Daniel, el mestre i
membre de la directiva comunal, va arribar amb la clau. De mica en mica va anar
arribant la gent, majoritàriament homes. L’acte va començar amb unes paraules
de benvinguda d’Orlando. Va continuar Daniel explicant alguns aspectes del
projecte insistint en la necessitat de complir les condicions establertes,
puntualitat en el pagament d’interessos....i transparència en la gestió. Després vaig haver de parlar jo. Em feia una mica de cosa perquè hi havia
dues aules unides plenes de gent de pell colrada que havien sortit de casa seva
sota el sol de la canícula i havien caminat potser mes de mitja hora per
assistir a l’acte. Els vaig donar les gràcies i els vaig transmetre una
salutació en nom de Banyoles Solidària i del poble de Camós. Vaig aprofitar per
fer una mica de propaganda electoral en favor del Frente (sense citar-lo),
dient que la col.laboració de Catalunya ve dels grups d’esquerres... Després es
va iniciar un torn d’intervencions dels assistents. Tots donaven les gràcies
pel suport rebut. Em van emocionar les paraules d’un “tipo atípic” (samarreta
esportiva i pantaló curt que es dedica a la venda ambulants de “fritangues”);
va dir “la semillita de amor que han sembrado ya està germinando”. Va rebre un fort aplaudiment.
L’assemblea
va acabar amb música d’Orlando amb un grup de nois als quals esta ensenyant
guitarra.
Dilluns,
9. A la casa natal del poeta màrtir
Al
proper mes de novembre hi ha eleccions municipals i a l’any 2005, nacionals. Ja
es respira un ambient preelectoral. Entre els sandinistes, la majoria entre els
que jo em moc, hi ha un cert optimisme: la dreta liberal es presenta dividida
entre alemanistes (PLC) i bolañistes (APRE). Sembla que el candidat del Frente
tornarà a ser Daniel Ortega. Per les municipals a Condega presenten com a
candidat a alcalde a D. Gustavo Montoya, que ja va ser alcalde anteriorment.
Els sandinistes apareixen dividits entre els que consideren que Daniel es
l’únic candidat que encara arrossega les masses i omple les places de les
ciutats, i els que creuen que es un error que els portarà al fracàs, que
haurien de buscar un candidat nou, amb el suport de Daniel com a Secretari
General. He escoltat com algú deia que si es presenta Daniel no votarà, i també
el contrari, no votaré si no es presenta Daniel.
Avui he anat amb l’Estela i l’Iván a Estelí per comprar una pissarra i un diccionari
per La Fraternidad. Treballen en unes condicions tan precàries que he pensat
que aquests dos elements els hi són imprescindibles. En Estelí hem deixat la
pissarra, mentre anaven a la llibreria Rubén Darío, en casa d’una senyora amiga
d’Estela; era Da. Angelita Rugama, germana del poeta-màrtir Leonel Rugama, mort
als 20 anys per la Guardia Nacional de Somoza al gener de 1970. A la casa natal
del poeta, fotografies del poeta, de la seva mare morta l’any passat...
Actualment la casa es una barreja de “pulperia”, venda d’artesania, llibres
vells, quantitats d’objectes decoratius, religiosos... i casa de menjars.
Da. Angelita m’ha explicat que un grup de St. Feliu de Llobregat vol publicar
els poemes de Leonel. M’ha deixat un exemplar de la biografia del seu germà,
escrita per un jesuïta.
5
pm.
Ens hem trobat els components de la Comissió per fer el repartiment del
material. S’ha distribuït entre Los Pipitos, l’Institut, La Fraternidad,
Potrerillos i alguna coseta per la Casa de Cultura.
DES DE CONDEGA
Dimarts, 10. Entre reunions i festes van passant els
dies...
Avui a
les tres hem tingut una reunió a l’alcaldia per parlar del tema de La
Fraternidad: cessió d’un terreny de més de 1000 mts2 per al projecte i
formalització d’aquesta cessió amb un document oficial que garanteixi la
donació en cas que hagués canvis polítics a l’Ajuntament a les properes
eleccions.
Assistents: Sr. Alcalde, D. René Lira, advocadessa de l’alcaldia, Estela, Kurt,
Christa i jo.
En Kurt comença la reunió exposant el problema: per a aconseguir diners a
Àustria necessiten que tot el procés sigui legal i oficial. La Fraternidad en
aquests moments no té personeria jurídica i per tant no pot ser titular de cap
propietat.
L’advocadessa explica quins son els passos a fer: elaborar els estatuts del
col.lectiu La Fraternidad i sol.licitar la personalitat jurídica, (procés llarg
i car: 1500 US$), i paral.lelament aixecar un plànol topogràfic per fer la
desmembració del terreny, fer les escriptures davant notari... Elaboració de
plànols, pressupostos... De totes maneres, amb el document (constància) expedit
per l’alcaldia de cessió del terreny ja esta assegurada la “posesión”, que no
li poden prendre encara que l’alcaldia passes al Partit Liberal.
10’15
p.m.
Acabo d’arribar d’una celebració d’aniversari de la prof. Irma i de no sé
exactament qui més. La veritat es he disfrutat molt del sopar i, sobre tot, de
la conversa i de l’ambient.
Ens hem trobat en un local, al costat de casa, el “Tambo”, una mena de
pub-disco amb molt bona música. Eren unes 10 persones, components del grup
“Domingos culturales”. Abans d’iniciar el sopar m’han explicat les activitats
que fan amb els nens i joves de les escoles: festes, concursos,
competicions...amb premis petits que els estimulen la participació. Compten amb
la col.laboració de comerciants i gent del poble. Tenen una gran capacitat
d’imaginació i organització. Ens donen lliçons en molts
aspectes.
La
majoria del grup eren mestres. El que portava, però, la veu cantant era el
responsable de la campanya electoral del Frente a Condega, Carlos Herrera, un
senyor entrat en la cinquantena que porta amb la seva dona el local Tambo. Amb
el sopar, regat amb Flor de Caña, la conversa ha anat derivant cap al tema
polític. Tots eren sandinistes destacats. En Carlos te una conversa fluida; amb
un llarg historial revolucionari, format a Cuba com a especialista en anàlisis
política, dirigent dl FSLN i exiliat a Veneçuela a l’època de Somoza.
Sandinista però no dogmàtic-danielista, partidari de Victor Hugo Tinoco com a
candidat a la presidència a les eleccions del 2005.
Ha estat una tertúlia molt agradable.
Dimecres,
11. Un taller a “La Fraternidad”
A les
8’30 a.m. estava programat un taller sobre drogodependències a La Fraternidad
dedicat als nois/es mes grans.
Eren quasi les 9 i encara no ha arribat el capità de la policia que ha de
participar en el taller. Tampoc ha arribat un senyor exalcohòlic que ha de
participar també. Comencen sense la presència d’aquestes persones amb una
explicació de les promotores i promotors sobre uns cartells manuscrits penjats
a la paret: per que les drogues son un problema social, classificació de les
drogues, conseqüències del seu consum....
A les 9’30 arriba el policia. Mentre la conferenciant parlava del vici del
tabac, el capità es fumava una cigarreta a la porta del local.
D. Enrique, el exalcohòlic explica el seu testimoni amb un estil directe i viu.
Es membre del programa “Alcohólicos anónimos”. Mot
interessant, tot i que massa llarg.
El
capità de policia va fer una xerrada molt dispersa, però plena d’exemples de la
vida quotidiana i de l’actuació policial....
Al final reparteixen galetes i frescos en bosses de plàstic.
Han assistit unes 8 noies i 13 nois. La majoria son
alumnes de l’Institut Nacional del torn de tarda. Els alumnes han seguit amb
interès, malgrat la llargada de mes de dues hores: ha hagut silenci i ordre,
però escassa participació. Semblen molt tímids.
L’exposició
de les promotores, en general, ha estat fluixa, mera lectura dels cartells
elaborats a partir d’informació de manuals.
A les 2 m’he trobat a la Casa de Cultura amb Leonel Calero. M’ha explicat la
feina feta des d’aquesta institució: investigacions sobre tradicions orals,
arqueologia, recuperació del patrimoni...Porten 18 anys de treball. Em parla de possibles projectes... Estan preparant un llibre sobre
Condega...
Pensem en la possibilitat d’establir algun tipus de contacte-intercanvi amb el
Museu Arqueològic de Banyoles i el Centre d’estudis comarcals. Ja veurem com es
pot concretar.
Dijous,
12. De “La Fratenindad” a missa, passant per Ducuale
A les
11 am. ens hem reunit al local de La Fraternidad per parlar amb tots els
components del projecte de la possibilitat de tansformar-se en un col.lectiu
amb personalitat jurídica, i informar de la reunió feta a l’alcaldia.
Kurt i Christa expliquen la proposta que es ben acollida per les sis persones
que actualment treballen en el projecte. La majoria son batxillers amb alguna
experiència de treball amb nens i joves; alguns estan estudiant promotoria
social, altres tenen comptabilitat, administració...mecanografia...
En Kurt explica les gestions que han de fer a Àustria per aconseguir plata, que
en aquest moments no esta assegurat. Ara estan aportant 4000 US$ anuals.
Jo explico una mica la nostra participació en el projecte i com treballem a
Banyoles.En aquests moments no podem assegurar res de cara al futur. Aquest any
hem aportat 600 US$ mes altres 600 que em va prometre el Consell Comarcal pel
mes d’octubre..
A les 2’30 he anat amb l’Alvaro a Ducuale Grande per comprar alguna artesania
de ceràmica.
A les 6 he trobat a la Lorena amb els nens que anaven a missa. Es veu que té el
costum d’anar a missa els dijous i diumenges. Es força practicant. Els hi he
acompanyat, però he hagut se sortir abans d’acabar perquè feia molta calor a
l’església i estava marejat. En 15 dies ja he anat missa tres vegades. Penso
que ja hauré fet el cupo per la resta de l’any.
Divendres,
13. El temps s’atura a “El Peñasco”
A les
6’30 am. agafo el bus al parc en direcció a la comunitat de “El Peñasco. A la
primera parada, davant l’institut marista, mitja hora d’espera: el xofer se’n
va a fer un cafè. Mentre espero contemplo l’espectacle: a banda i banda de la
Panamericana una gran massa d’alumnes uniformats, blanc i blau, a peu amb la
motxilla a l’esquena. Des de diferents carrers del poble es van incorporant més
i més estudiants. Creuen la carretera per qualsevol lloc. Cap ni un fa servir
el pont elevat pels vianants. Gràcies que el trànsit és escàs. Trobo el
professor Efrain que treballa als maristes; em saluda i em parla d’un llibre
molt important per a ell que va perdre quan el Mitch. Són les 7’10 i encara som
aquí.
A les 8’30 arribo a la comunitat. En baixar del bus trobo un senyor que em
sembla Gabriel; el saludo efusivament. Sembla que no respon amb la mateixa
efusió. Al cap d’una estoneta arriba l’autèntic Gabriel. Poc
després trobem la Ma. Elena. Anem a casa de la seva mare on viu; hi té una petita
“pulperia”, una habitació fosca plena de petits productes amb un refrigerador.
Per una finestreta cap a l’exterior despatxa als clients: mitja lliura d’arròs,
sucre... i petits gelats de “fresco” en bosses de plàstic.
Hem passat mig matí asseguts al porxo de la casa, fins que li he dit al Gabriel
que podíem anar a casa seva per saludar la família.
Trobo brutícia per tot arreu; el terra està ple de deixalles, bosses de
plàstic, sabates velles, parracs... He anat a la lletrina..., gràcies que només
tenia necessitat de fer un pis... No sé com hauria pogut fer altres coses... No
havia porta , ni paper; només una pudor irresistible.
A casa d’en Gabriel hem passat la resta del matí. He saludat la seva dona; té
uns trets físics molt marcadament indígenes. No ha sortit de la cuina. Aquesta
actitud retraïda la he observada en altres comunitats: les dones amb prou feina
surten de la cuina, sempre fosca i plena de fum. Els nens també s’amaguen; són
molt tímids. Quan parla aquesta gent de les comunitats, ho fan amb
monosíl.labs, amb paraules a mig pronunciar. Em costa d’entendre’ls.
Al cap d’una estona ha arribat un jove, tors nu i brillant de suor, amb un
rosari al coll. En Gabriel me l’ha presentat com el seu fill gran: quasi no
m’ha saludat. Gabriel m’ha parlat de la seva família (perquè jo li he
preguntat). Té un fill a Costa Rica. Els altres cinc o sis són a la comunitat.
Dels nets no en té gaire clar quants són. Primer em diu que en té vuit; després
pensa, rumia... i suma 4 més. És que n’hi ha alguns de “regados” per allà i per
acà, sense controlar...
M’ha quedat la sensació d’un matí molt llarg i avorrit, sense fer res. M’havien
dit que ens reuniríem amb la Junta Directiva, però aquesta reunió no arribava.
A les 12 hem anat a dinar a ca la Ma. Elena. La seva mare feia rosquilles.
Ja tenen llum elèctrica i, per tant, ja ha arribat la tele. Només agafen el
canal 2. Es veia fatal, però hem pogut veure, o millor, imaginar la inauguració
dels JJOO d’Atenes. Nicaragua presenta 5 atletes.
Així han passat les hores lentament. Si el ritme nica
és lent, a El Peñasco sembla que s’ha aturat totalment. Demà
farà 102 anys l’avi de la Ma. Elena. No és estrany... al ritme que porten
poden viure eternament!
Per fi, a les 14’30 ens hem reunit per parlar sobre un possible projectito per
a la comunitat. Estan resentits contra l’Elba Aurora perquè no va acceptar una
proposta presentada fa temps. Hem quedat que s’han de posar en contacte amb
l’actual comissió i que presentin un projecte similar al de Potrerillos.
Banyoles Solidària intentarà presentar-lo a algun ajuntament per aconseguir
finançament.
A les 15’30 tenen una assemblea amb tota la comunitat per parlar de la
construcció d’un institut de secundària a la comunitat de S. José de Pire per a
9 comunitats. Ells han de pagar el terreny per edicficar: 25.000 córdobes. A El
Peñasco li correspon de pagar 3571 cs. Que dividit per 160 famílies toca a unes
25 cs. (250 pts per família). Hi famílies, però, que no poden pagar.
Dissabte, 14. Visites familiars
Per esmorçar, papaia de Potrerillos. La vam collir de
l’arbre l’altre dia i ahir l’Orlando la va portar ja ben madura. Em fa pensar
en el meló
Matí de relax: trucada a Ribes, una estona al cyber i una cervesa “Victoria” al
quiosc del parc. A la tarda, alguna visita. Passo per on la Imelda per
preguntar-li com arribar fins ca la Carmen Gómez (són antigues alumnes de
l’institut). Ella insisteix en acompanyar-me. Estem una estona amb la Carmen i
la seva mare. Després totes dues m’acompanyen a casa de l’Elba Aurora, on ara
viu la seva germana, Luisa. És una casa en mig d’una finca d’unes 6 Has. De
prats i arbres; la plantació de frijoles quasi seca. Tenen un pou però sense
aigua. La casa és força maca; queda un xic separada del poble, a la sortida de
la carretera de Pueblo Nuevo. Hi he estat una estona amb la Luisa i l’Alvaro,
el seu home. Després he anat a veure la Lorena i els meus fillols, però no hi
eren. He estat una estona a casa de la seva tia que, com sempre, estava
“palmeando” tortilles dins d’aquella cuina-barraca de fusta fumada.
Encara abans de sopar he anat a acomiadar en Kurt i la Christa que demà
viatjaran cap a Àustria. Hem quedat en seguir en contacte de cara a impulsar el
projecte de La Fraternidad.
Diumenge,
15. Ciudad Antigua: restes colonials
(Festa Major a Ribes i Festa d’estiu a Banyoles)
A les
7’15 hem sortit de Condega per visitar Ciudad Antigua, ciutat situada al nord,
al departament de Nueva Segovia ,que conserva restes de l’època colonial. Hem
anat amb la camioneta de Los Pipitos la prof. Irma i la seva filla, una amiga
d’elles amb dos nens, la Mena, Yarince i jo.
Ahir vaig invitar a venir a la Imelda i la Carmen Gómez, però aquest matí no
s’han presentat. M’he alegrat que no vinguessin, ja que la Carme sembla que ha
col.laborat amb els liberals, i potser a la Irma i a la gent de Los Pipitos,
que són sandinistes, no els hagués agradat. Aquí la línia divisòria entre els
dos partits i els seus seguidors està molt marcada: o ets una cosa o una altra,
no hi ha terme mig.
En hora i quart aproximadament hem arribat a Ciudad Antigua. Es conserva
l’església del s. XVII amb façana i campanar de mitjans s. XX. Ha fet un xàfec molt fort, però breu. Quan ha deixat de ploure i la gent ha
pogut sortir de missa, hem visitat l’església i un petit “museu” amb alguns
ornaments religiosos, llibres i altres objectes empolsinats i mal
conservats.També hem visitat les restes d’un antic convent mercedari : la base
d’un mur mal conservat i un antic cementiri, quatre creus en mig de la brutícia
i l’abandó. Això si, un gran rètol amb el títol del projecte de restauració
subvencionat pel govern de Suècia (?!?) . La visita m’ha decebut.
De tornada, hem passat per la població de El Mozonte. Hi ha tallers de
ceràmica, però eren tancats; era l’hora de missa. Té una església d’estil
colonial. Quan hem arribat sortia la gent d’un casament de l’alta societat
nica, d’una família de grans propietaris de la zona. Entre els invitats hi
havia dues filles de l’expresident Arnoldo Alemán. Semblava gent d’un altre
país: grassos i rossos ..., senyores engalanades , carros amb el vidres foscos,
servei de floristeria, grup simfónic...
Hem fet una altra parada a Ocotal, capital del departament, on era festa major.
Església colonial molt bonica i un parc molt net, florit i ben cuidat.
A les 13’30 ja érem a Condega..
El paisatge de les Segovies és força muntanyós amb
altures superiors als 1000 mts. El bosc força desforestat, amb arbres més aviat
petits i rals. Les plantacions de blat de moro i frijoles són més verdes i
frondoses que les d’aquí baix. La sequera no ha estat tan forta.
A Ciudad Antigua m’ha cridat l’atenció veure a moltes cases, penjades de la
façana quantitat de banderoles de plàstic vermelles (del Partit Liberal) i
blanques i grogues (del Vaticà).
A la tarda he comprat alguns dolços i he anat a veure els meus fillols. Avui
tampoc hi eren; sembla que han anat a Daraylí, la comunitat del avis. La Lorena
ha marxat sense dir res a la seva tia. Més tard la he trobada amb la Hickssa.
M’ha explicat que va decidir marxar de cop, perquè feia dies que no veia als
seus pares. Hem parlat dels nens i de la seva alimentació: la llet és cara, la
verdura no els agrada..., s’alimenten de frijoles i una mica d’arròs o
“cuajada”, i les tortilles.
Després he estat una estona al parc, on he trobat a la Doris Garcia amb el seu
nen petit. Ajuda la seva germana en la venda de fritangues. He trobat també en
Franklin, el seu germà. M’ha parlat de la seva feina de pintor i retolista.
Sembla que es guanya més o menys bé la vida: amb una retolació en quatre dies
pot guanyar 120 US$ (el sou d’un mestre en dos mesos).
Després, passades les 6, assegut en un banc davant
l’Església, avorrit i sense res millor a fer, he entrat a la missa ja avançada.
En pocs dies he anat ja a tres misses, una d’aniversari de la mort d’una
directora de l’Institut. Encara hi va bastant gent jove. Són misses molt
tradicionals, tot i que canten algunes cançons molt animades, amb guitarres...
En sortir de la missa he trobat la Carmen Gómez i hem estat parlant una estona.
Tenia
ganes de preguntar-li per la seva afiliació política. Avui
ho he fet. M’ha confessat que sí havia participat amb els liberals, més per
amistat amb algunes persones que per convicció, però que ja fa temps que s’ha
separat, que està molt decebuda de la política, que és corrupció... Sobre el
seu nomenament com a directora de l’escola de Los Pipitos, m’ha explicat que va
ser per amistat amb l’actual delegada del Ministeri a Condega.
Avui es celebra el referèndum a Veneçuela. Aquí es segueix amb molt d’interès i
molta gent (sandinistes) manifesten gran simpatia per Hugo Chavez.
Dilluns, 16. Visita a la comunitat de Santa Rosa: les beques són vitals
Tenien
convocada una reunió amb els pares-mares dels alumnes becats per a les 9 a.m.
Són les 9’45 i encara no han arribat. Sembla que hi ha problemes de transport
des d’algunes comunitats llunyanes.
L’institut de Santa Rosa té els tres primers cursos de secundària amb 94
alumnes (51 a 1er, 26 a 2on i 15 a 3er). Tres professors han d’impartir totes
les matèries. El curs passat hi havia 42 becats. Aquest curs , només 20. la
resta o han passat al Julio César o han plegat.
A les 9’50 ha arribat una senyora gran; ha vingut de la comunitat del Rodeo,
més allá del Bramadero, per assistir a la reunió. Ha caminat més de dues hores.
A les
9’50 ha arribat una senyora gran; ha vingut de la comunitat del Rodeo, més allá
del Bramadero, per assistir a la reunió. Ha caminat més de dues hores.
Assisteixen a la reunió unes 25 persones (majoria de mares), 23 alumnes i els 3
profes. L’Irma fa una breu presentació. Després els saludo en nom propi i, com
sempre en aquestes ocasions, en nom de Banyoles Solidària. Els explico amb pena
el futur incert d’aquest projecte; per a ells és vital. Això no s’entén des de
Banyoles. Després fan l’elecció d’una representat dels pares per a la comissió
de beques que s’ha de reunir al setembre. Surt elegida Da. Esperanza, de la
comunitat del Bramadero.
2 pm.
La reunió amb els beneficiats de les beques a Santa Rosa ha estat realment un
exponent molt clar de la importància que per a aquestes famílies té aquest
projecte. Tot i que la setmana passada havien tingut una altra reunió a
l’escola, avui han tornat a venir. No és fàcil fer-se a la idea de què
representa per a la majoria venir a una reunió a l’escola: deixar la casa, els
nens petits, agafar el bus (=despesa) o venir a peu per camins enfangats durant
una o dues hores...és clar que per a ells l’ensenyament del seus fills és molt
important.
Ha hagut alguna intervenció agraint l’ajuda rebuda i demanat la continuïtat del
projecte. Escriuran cartes a Banyoles per exposar el seu problema. La majoria
expressen la seva situació econòmica: han perdut la collita, no tindran ni
llavor per sembrar el mes que ve el que aquí diuen la postrera.
A l’institut han de pagar 10 córdobes (unes 100 pts.) al mes de col•legiatura,
més altres 8 córdobes de transport. Per a molts és una despesa insoportable.
A les 6 p.m. he assistit a una reunió del Consejo Municipal Sandinista-Comité
de Campaña. M’ha invitat el secretari municipal i m’ha acompanyat en Paco de la
Pobla de Segur. Hi havia uns vint assistents. M’han explicat
una mica dels seus problemes i estratégies de cara a les eleccions municipals.
Hi havia una representació de les Juventudes Sandinistas, que ha manifestat
certes tensions i problemes amb la directiva del Frente a nivell local.
Dimarts,
17. La Laguna de los Hernández: les dones s’organitzen
Reunió
amb el col.lectiu de dones “El Esfuerzo” del que forma part la cra. Alba Lila.
Fa 3 o 4 anys els vam enviar 833 US$ per comprar una refrigeradora a gas, que
es van ingressar al c.c. de l’IMC. Ens han explicat les peripècies que van
passar fins comprar la refri: no tenien suficients cèntims per comprar una de
nova; van tenir dificultats per treure els diners de l’IMC... fins que van
trobar una de segona mà per 11.000 còrdobes. Estaven felices i feien alguns
diners venent gaseoses, frescos i gelats.. però als 15 dies es va espatllar el
serpentí del gas... i fins ara no han pogut fer front a la reparació que els
costa uns 200 US$. Estan pensant demanar un crèdit.
5
p.m.
Encara em fa mal el cul per les sotregades de la moto. El seient era curt i un
ferro travesser em feia de coixí. El camí des de Santa Teresa a La Laguna és
infernal. Passat el riu (sense pont) s’inicia una pujada molt dreta; el
paviment és pura pedra en aresta viva, i còdols sobre els quals els pneumàtics
de la moto patinaven fent esses. El Negro Franklin ha demostrat gran perícia,
té molta pràctica en aquests camins. La baixada ha estat encara més perillosa:
les pedres eren les mateixes, però en alguns moments semblava que baixaven una
paret quasi vertical. En mig del camí les vaques s’interposaven al nostre pas.
La setmana que ve inicien les obres de reparació amb mà d’obra de la comunitat.
Hem tingut una reunió, crec, molt profitosa amb aquest col.lectiu de set dones
ben organitzades i amb empenta en mig d’una situació molt precària: la
reparació de la refri de uns 180 € per a elles és un obstacle insuperable. És
difícil d’entendre des de la nostra societat de privilegiats.
Ens han ofert una tassa de cafè i un tall de coca molt bona. Ens han ensenyat
la refri i el molí.
Quan ja marxaven ens han avisat que altres dones ens
volien veure. Eren les d’un altre col.lectiu, “El Progreso”. També tenen un molí
finançat per la UNAG. Estan pagant el crèdit i ens han demanat si les podíem
ajudar a tancar el deute. Els hi hem donat bones paraules, que farem el que
podrem, però no podem prometre res...M’han fet pena i , un cop més, m’he sentit
impotent.
La situació d’aquesta comunitat és ben pobra. No tenen aigua, només un pou
quasi esgotat; sense comunicació, sense llum... i aquest any, sense collita; la
sequera l’ha feta malbé. El blat de moro i els frijoles són la seva vida.
Aquest any han emigrat a Costa Rica unes 70 persones, d’una població de 500
habitants.
L’Alba Lila, una de les dirigents del grup ens va acompanyar a Segundo Montes
l’any 99. ha recordat el viatge com quelcom inoblidable, i ha tingut paraules
de carinyo per a la cra. Lola.
Dimecres,
18. Un nen del carrer. Els pares i mares
demanen beques
Ahir a
la tarda vaig estar mirant un video de la “fiesta del Estudiante” (23 de
juliol) de l’Institut Nacional . És una festa que organitzen els/les profes per
divertir els estudiants. Ballen danses tradicionals, karaokes, desfilada de
models, humor... realment tenen molt de mèrit! Treballen 30 hores lectives,
cobren uns sous de misèria (uns 60 € mes) i encara HAN DE FER EL PALLASO PER
DIVERTIR ELS ALUMNES!!!
Quan tornava aquest matí del cyber d’enviar una “crònica” a Banyoles he trobat
un nen pel carrer amb una panereta de plàstic que m’ha demanat un “peso”. Jo no
portava cap moneda. Ell anava darrera meu i insistia...Al cap d’una estona em
diu. “usted es el padrino de la Hickssa”. Li
he demanat el seu nom. Quan m’ha dit que es deia Matute (és curiós, m’ha dit el
cognom), jo li he preguntat si coneixia en Freddy Matute, el company de la
Lorena. Ell m’ha dit :”Freddy es mi papá”. Li he mirat sorprès i amb una gran
pena. Viu amb la seva “abuelita”, m’ha explicat, i amb un altre germà. La mamà
és a Costa Rica amb un altre home, i el pare amb la Lorena i quatre fills més.
Va a escola a la tarda; al matí, amb els seus 7 anys, quasi descalç, trepitja
els carrers de Condega venent alguna “tortilla”. Li he donat deu pesos per
lliurar a l’abuelita.
A les 11’30 am. reunió amb els pares-mares d’alumnes becats de l’Institut
Nacional. Ha estat una reunió massiva: quasi un centenar d’assistents. Les
mateixes paraules de salutació i les mateixes promeses de seguir treballant per
mantenir el projecte. I també la mateixa sensació d’impotència davant tanta
necessitat. També hi assisteixen alguns que no tenen beca però que la volen
sol.licitar. Alguns ens deien que si no aconsegueixen beca hauran de treure el
fill/a dels estudis. M’he tornat a emocionar, se’m feia un nus a la gola en
sentir les paraules senzilles, però sinceres, d’agraïment a Déu i a nosaltres
per aquesta ajuda, que per a ells és tan important.
Quan he sortit de l’Institut he passat per casa de la
Lorena. Viu al costat i tenia la porta oberta. M’ha explicat una altra
“aventura”: ahir, una cosina d’en Freddy li va robar roba, i uns 300 córdobas.
La va anar a empaitar per tot Condega i fins a Palacagüina, on la va trobar ,
però ja s’havia gastat els diners...”Al perro flaco todo son pulgas”. Hem anat
a comprar llet en pols per als nens a una pulperia del costat. L’altre dia em
va dir que no prenien llet quasi mai. Quan he preguntat el preu he entès el
perquè. Una bossa de llet en pols per fer un litre val 12’50 córdobas (unes 125
pts.) Això és quasi la meitat del salari d’un dia d’un treballador.
Poc després de sopar –devien ser les 7- he sortit a donar un volt pel parc, que
queda a dos quadres de casa. He trobat la Cristina, d’Olot, i hem anat a la
canxa on cada dia juguen a bàsquet els d’aquí contra els de Palacagüina. Amb la
Luisa i l’Alvaro comentaven el baix nivell escolar d’aquí: donen el certificat
de primària sense el nivell adequat. Repetir un curs és una deshonra familiar.
El nen no podrà fer la promoció amb els seus companys...!! i el dia de la
promoció llencen la casa per la finestra, encara que no puguin menjar a
l’endemà.
Després d’una llarga sequera que ha fet malbé gran part de la collita en moltes
comunitats, fa un parell de dies que ha començat a ploure. Ha fet algun xàfec
amb molta intensitat. La nit passada va ploure força. Els
carrers estan enfangats... Ja és tard, però, per recuperar el que s’ha
perdut. Molta gent patirà gana els propers mesos. El preu dels frijoles ja s’ha
disparat: 6’50 córdobes la lliura. Això deu ser unes 200 pts. Kg.
Dijous,
19. Una experiència “evangèlica”
Aquests
dies hi ha força enrenou polític als diaris i a la TV per l’empresonament d’Alejandro
Fiallos, candidat de l’Alianza por la República (APRE) a l’alcaldia de Managua
i portaveu de la Presidència. Es el candidat del president Bolaños. No sé
exactament de qué l’acusen; el que sí sembla clar és que al darrera hi ha una
maniobra política d’Arnoldo Alemán i de Daniel Ortega (els de l’APRE diuen la
“dictadura bicèfala”).
Als informatius de TV només parlen d’aquestes
politiqueries. No hi ha informació seriosa sobre el país, ni encara menys sobre
l’exterior: Europa no existeix. Estic ben desconnectat. Aquí, a la casa, la
tele va bastants hores, però quasi sempre amb programes culebrón o amb beisbol.
2
p.m.
Reunió amb Franklin, “el negro”, Cristina, dels MCO, i altres dos membre
d’ADIFAN (Asociación para el Desarrollo Integral de la Familia en Nicaragua).
Es una ONG que té el suport de l’alcaldia d’Olot i dels MCO. Entre socis i xarxa d’amics són 17 membres. Treballen en 26 comunitats de
la vall de Pire i en la zona de Cantagallo, principalment amb els joves,
intentant crear dinàmiques de desenvolupament comunitari amb activitats,
capacitacions, festes... Intenten que els joves recuperen la seva etapa
de joves, ja que aquí passen de ser nens a l’escola a ser adults (els nois a
treballar al camp i les noies a ser mares) sense transició. Tenen una petita
oficina amb dos ordinadors on capaciten en informàtica als monitors i altres
joves. És una mena de “punto joven”.
Plantegen la possibilitat de connectar amb grups de joves de Banyoles, grups
d’esplai, clubs esportius, PIJ... Per treballar aquest tema des de Banyoles, la
Cristina m’informa que a Olot tenen força material en vídeo sobre els joves
d’aquestes comunitats i la seva problemàtica. Podem obrir un camp molt ample de
possibilitats d’ampliar l’agermanament al jovent. Un dels projectes que tenen
plantejats i en el qual potser podríem col.laborar és la construcció d’una
canxa esportiva a El Peñasco. Potser amb el suport de clubs esportius, Àrea de
Juventut de Banyoles...?
També exposen la demanda de gestionar alguna ajuda de la UdG (matrícula, viatge...)
per fer un màster en Enginyeria Agropecuària per joves que han cursat aquests
estudis aquí.
8’30 pm.
“Ya no hay tristeza, ya no hay temor para los cristianos que alaban al Señor”.
Aquesta estrofa al ritme de palmes i acompanyament de guitarra és una de les
lletres de la celebració evangèlica en la què acabo de participar. Ha estat una
experiència nova i molt curiosa.
Després de sopar estava prenent la fresca al carrer, al costat de la porta. D.
Luis mirava, com cada dia, el partit de beisbol. A l’altra banda de carrer,
quasi davant de casa, hi ha un temple “Luz y Vida” de las Asambleas de Dios.
Més d’una vegada havia sentit curiositat per conèixer les seves celebracions
quan sentia des de fora les seves cançons. Avui m’he acostat a la porta del temple.
Quan m’he assegut a l’exterior per escoltar i fer el xafarder, un senyor ha
sortit amb la Bíblia a la mà i m’ha invitat a entrar. Jo intentava disculpar-me
dient que no estava en condicions amb els pantalons curts, xancles...Una
senyora que arribava en aquell moment (després he sabut que era l’esposa del
pastor) m’animava, ”no importa, ja pot entrar...” Hi he entrat i m’he assegut a
la darrera fila.
Era una assemblea d’unes 30 persones, més dones que homes. Presidia la
celebració un “germà” de mitjana edat que dirigia els cants i les lectures
bíbliques. El germà Uriel, ja conegut, acompanyava amb la guitarra cançons molt
rítmiques i enganxoses. Fins i tot jo podia seguir-les amb palmes i tararejant
algunes lletres. Després han invitat als presents a “manifestar la gloria de
Dios” amb els seus testimonis. Varies persones han sortit al davant i han
explicat les seves experiències de Déu a les seves vides: curacions
miraculoses, conversions inesperades, peripècies d’un viatge recent... De tant
en tant algun del presents manifestava el seu assentiment amb “al.lel.luies” en
veu alta. Una de les participants, dirigint-se a mi m’ha donat la benvinguda.
Després la cosa ha anat “degenerant” cap a una atmosfera més estrident
d’invocacions “a voz en grito” dirigides per dos “mestres de cerimònies”,
cadascú amb una mena de lletania diferent i inintel.ligible. Gran part dels
assistents han sortit cap al davant i s’han agenollat reposant el cap i braços
sobre el terra. Un dels germans ha anat imposant les mans
sobre cada un dels fidels agenollats. Altres romanien als seus llocs girats
d’esquena, també de genolls i reclinats sobre el seient de la cadira. En aquest
clímax, fàcil per la histèria col.lectiva, jo observava una imatge que semblava
aliena a la cridòria: una mare, amb trets indígenes, pobrement vestida, amb el
seu fill adormit entre els seus braços, amb els ulls tancats resava amb un lleu
moviment de llavis. Semblava immersa en una mena d’èxtasi beatífic...
El recital in crescendo s’ha allargat, potser, durant mitja hora, fins que el
germà Uriel ha agafat la guitarra i amb els seus acords ha anat apaivagant els
crits dels dos “histèrics” mestres de cerimònies. Els
fidels agenollats han anat sortint dels seu estat de catarsi, s’han aixecat i
han anat cap als seus llocs.
Abans
d’acabar i anunciar els actes pels dies següents, l’Uriel m’ha presentat a la
comunitat com a “español cooperante” i m’ha donat la benvinguda. Jo he donat
les gràcies a tots els presents .
L’experiència ha estat, si més no, curiosa i sens dubte, molt més divertida que
les misses a les que aquests dies he assistit.
Ja veieu, companys..., tornaré a Banyoles “lleno de la gracia del Señor”
Divendres,
20. Jornada de relax
Aquesta
tarda els veïns evangèlics han tingut sessió religiosa a porta tancada. No sé
quina celebració han tingut, però se’ls sentia cridar d’una manera desaforada;
semblava una casa de bojos. Potser per això han tancat la porta.
Avui es el primer dia que he tingut alguna estona la sensació de no fer res,
una mica avorrit. La programació d’activitats, visites, reunions.. ja esta
pràcticament acabada. He estat una estona a la canxa, on tenien “tarde de
recreación” els nens/es de La Fraternidad. Es una activitat programada cada 15
dies. Els nens jugaven a futbol, bàsquet i altres jocs pel seu compte, sense
cap organització ni atenció per part de les tres promotores que els
acompanyaven.
Després he agafat la bici i he anat a fer uns kms. per la Panamericana, fins al
trencant de Ducuale. De tornada he passat una estona amb la família d’Imelda;
és una família molt humil i nombrosa. Han tingut el detall de regalar-me una
“granadilla” del seu pati, és una espècie de papàia que mengen en “fresco”, com
quasi tota la fruita.
Avui, com cada dia al vespre, cap a les 8, a la canxa hi ha partit de bàsquet;
l’expectativa es màxima, ja que pot ser la final del torneig: si guanya
Palacagüina, Condega queda eliminada. He estat una estona veient el partit. Els de Palacagüina anaven quatre punts pel davant.
Dilluns,
23. Palacagüina de “rojo y negro”
3 p.m.
Da. Danelia
esta espantada; li fan por les tempestes. És que en aquests moments està
plovent a bots i barrals, amb trons i llampecs. El soroll de la pluja
torrencial sobre la xapa de la teulada es ensordidor. Al corredor de la casa,
on sempre fem vida, cau aigua a dojo. No tenen prou galledes per recollir els
degoters. El carrer sembla un riu que arrossega llaunes, plàstics, ampolles...,
la pluja suplirà el servei de neteja. També és una benedicció pel camp, tot i
que la collita perduda ja es irrecuperable.
No fa gaire que he tornat de Palacagüina. Aquest matí s’ha celebrat l’acte
oficial del XXIV aniversari de la “Cruzada Nacional de Alfabetizacion” i la
declaració del municipi lliure d’analfabetisme. L’ambient era d’eufòria i
exaltació, amb la presència de Daniel Ortega, el comandant, que sempre
arrossega les masses. Moltes banderes rojinegres, himnes i cançons. Alguns
grups portaven la “cotona” (camisa uniforme dels alfabetitzadors del 80), amb
la làmpada “Coleman” i el llapis, símbols d’aquella creuada. Hi eren presents
també Tomás Borge, únic supervivent dels fundadors del FSLN, i el mestre
Orlando Pineda. A l’escenari i en primera línia també la presencia catalana:
Sebas Parra ha llegit la declaració oficial en nom de la comissió de
verificació de la campanya. Jaume Soler, “Nic”, exalcalde d’Arbúcies, ha
acaparat gran part de l’acte amb un discurs en castellà-nica d’unes dues hores;
ha arribat un moment en què la gent ja no escoltava, la majoria deambulaven pel
parc o anaven a fer una grasiosa al bar del costat. No entenc aquest afany de
protagonisme d’alguns europeus que es creuen els portadors del missatge
salvador. Ha parlat de l’alfabetització, de la historia de la Cruzada, de la
globalització, de l’altre món possible i ..., fins i tot, de l’independentisme
i de la lluita per la república a l’”estado español”. Una gran part del públic,
sota un sol de justícia, ni l’entenien ni l’escoltaven.
Per a mi, el millor discurs ha estat el d’una “viejita”, amb aspecte indígena,
cabell blanc caigut per l’esquena, que ha llegit amb certa dificultat unes
breus paraules testimoni de la seva alfabetització als 74 anys. Fa poques
setmanes que ha après a llegir.
Després Daniel... amb la seva retòrica populista. Un altre llarg discurs que jo
no he acabat d’escoltar perquè m’he anat a dinar amb altra gent de Condega a un
menjador proper. Un grup de Condega hem pujat amb un bus que ha organitzat el
Frente. A la tornada només hem baixat quatre; els altres es deuen haver quedar
a Palacagüina.
Una part central de l’acte ha estat la imposició (potser millor,
l’autoimposició) de medalles de l’ordre de Carlos Fonseca a algunes
personalitats, entre les quals no podien faltar els “neoliberadors (o
“neocolonitzadors”?) catalans. No vull, per això, infravalorar l’acció i
l’esforç que des d’Arbúcies s’ha fet a Palacagüina, que són realment molt
meritoris, però aquests actes de “bombo y platillo” no m’agraden.
Per altra banda, sembla que la rendibilitat política pel Frente de tal
cooperació és escassa. Sobre tot la gent de les comunitats no ha valorat aquest
treball a l’hora d’anar a les urnes: voten majoritàriament al Partit Liberal.
L’alcaldia és liberal.
Ahir al vespre va haver-hi un festival de cançons i ball. Daniel estava entre
el públic i, quan va marxar obrint-se pas entre la multitud es van reproduir
les escenes que ja havia vist en altres ocasions: culte a la personalitat,
quasi adoració al líder indiscutible.
Dimarts,
24. Una experiència model: Los Pipitos
Un testimoni exemplar: Leonel Rugama
A les
6’30, reunió a l’escola de Los Pipitos. Assistents: Da. Pastora, Nidia,
Càndida, Carlos, Néstor i senyora, Sr. Pacheco, Da. Emersinda i grup de
sordomudes.
Da. Pastora em dirigeix paraules de gratitud per l’ajuda prestada des de BS.
Després passen un vídeo de l’obra a nivell nacional. Exposen el treball que
realitzen per la integració dels nens amb discapacitats, especialment amb
sordomuts. Intentaran enregistrar un CD amb fotos per poder presentar en
Banyoles com a eina d’informació i captació de recursos per un possible
projecte d’apadrinament de nens.
Després es va derivant cap a la tertúlia i parlem del cas Perú, ja que la dona
de Néstor, colombià, es peruana.
En mig de la reunió passen un “refrigerio”, un plat amb arròs, amanida i
pollastre “rostizado” i fresco. Com jo ja havia sopat, tasto el pollastre i bec
un vas de fresco.En mig de la reunió passen un “refrigerio”, un plat amb arròs,
amanida i pollastre “rostizado” i fresco. Com jo ja havia sopat, tasto el
pollastre i bec un vas de fresco.
Als vespres, després de sopar, i a vegades en estones perdudes llegeixo la
biografia de Leonel Rugama que em va deixar la seva germana d’Esteli. Quasi no
el coneixia. He descobert un personatge d’una profunditat humana i d’un nivell
de compromís social-revolucionari acollonant : va morir l’any 70 als 20 anys,
víctima de la repressió somozista. La seva biografia , els seus anys de
seminari, les seves lectures, les motivacions de la seva lluita... em feien
reviure tota una època de la meva pròpia vida. El llibre, de quasi 500 pgs. es
llegeix amb facilitat pel seu estil directe, amb continus testimonis de
companys i amics del poeta revolucionari i màrtir.
Divendres,
27. Los Pipitos: la festa amaga el drama.
La Fraternidad: un futur amb esperança
Aquest
mati a Los Pipitos celebraven la festa de cloenda de la setmana del
discapacitat. És una jornada a nivell nacional. A l’exterior de l’escola han
fet una festa molt maca, amb balls tradicionals, música, frescos... Actuaven
nens/es de l’escola i també exalumnes que ara estudien als maristes o al
Nacional. Havien preparat una exposició amb fotos i cartells a les parets.
Intentaven penjar un mural a la paret, però al final ha quedat a terra. No
tenien una punta d’acer per clavar a la paret de ciment. Moltes vegades el
color i la música d’aquestes festes amaga la precarietat de mitjans amb que
treballen. He conegut dues nenes petites amb deficiències greus, possibles
beneficiaries del projecte d’apadrinaments que estem preparant. Una té
paràlisis cerebral, i l’altra no sé, però l’aspecte era d’enanisme o raquitisme
agut.
Quan ja marxava de la festa s’ha presentat una senyora que em volia parlar
d’una associació d’orfes, per demanar ajuda, la he enviada a parlar amb la
comissió, jo no li puc donar resposta.. Un cop més m’he sentit malament davant
tanta necessitat a la que no podem donar resposta. Avui, fins i tot, la noia
que atén el cyber m’ha demanat ajuda. Llicenciada en Dret, voldria fer un
postgrau en Espanya; demanava informació per aconseguir alguna beca...
Abans de sopar he anat a ca l’Estela per concretar a quina hora sortirem demà
cap a Managua. M’ha explicat els tràmits que estan fent per la construcció dels
nous locals de La Fraternidad: ja han fet l’alçat topogràfic del terreny, estan
redactant els estatuts del col.lectiu. M’ha explicat que la fundació del P.
Karl Rammer, d’Àustria, després de la construcció del Centre de Convencions,
encara té un fons de 120.000 US$, a repartir entre sis projectes a Condega. A
la Fraternidad li corresponen 16.000 per a la construcció del nou local: 6
aules i altres serveis. Ha demanat un pressupost per a un aula a un
constructor; aquest li ha demanat 6.000 cs. Una barbaritat que evidentment ha
rebutjat.
Diumenge,
29. A Managua, amb bona companyia
9
p.m.
Aquesta tarda he tornat de Managua en un viatge de 3 hores molt pesades i
llargues; m’ha tocat el seient de sobre la roda del bus, molt incòmode, amb els
peus enlaire i sense poder estirar les cames; al seient del costat un noi amb
un televisor molt voluminós a sobre. La finestra amb vidres foscos no em
deixava contemplar el paisatge. O sigui, aprisionat en un zulo sense poder-me
bellugar. Però he tornat content i satisfet per la relació humana i d’amistat
que he experimentat amb la Roselena i la seva família. Vaig viatjar ahir,
dissabte a les 5 del mati amb l’Estela, la mare de Roselena que ja ens esperava
a la terminal. Amb taxi vam arribar a les proximitats de la casa, ja que el
carrer on viu es quasi una claveguera a cel obert; pilons d’escombraries d’un
“cauce” sense recollir, aigua bruta i fang negre...Els taxis es neguen a
entrar-hi o cobren un preu extra. A la casa, petita, molt pobra, peró neta i
endreçada ens esperava la família: Norma, neboda de l’Estela, i el seu home
Angel, la seva filla Letícia, de 15 anys, un matrimoni i els seus dos fills,
també de la família, l’Edda, estudiant universitària i companya d’habitació de
la Roselena. El fill gran, dona i filla van arribar més tard. A l’hora de
dormir crec que eren unes 13 persones.
Vam dinar, cosa estranya, com una família catalana, tot asseguts al voltant de
la taula. Després de dinar vam acompanyar l’Estela al bus per tornar a Condega;
té la seva mare molt gran i no la volia deixar sola.
La Roselena, l’Edda i la Letícia han estats els meus àngels de la guarda a
Managua, i jo he fet de pare protector. Aquestes noies no surten mai per la
ciutat a passejar o de compres, o al cine... Jo volia anar a una llibreria de
la UCA i la Roselena em volia ensenyar la facultat d’arquitectura on estudia;
així doncs ens vam agafar la tarda per nosaltres. Vam passejar fins que una
tempesta ens va fer buscar refugi i vam anar a parar a un centre comercial i
d’oci, a l’estil europeu, Metrocentro, amb botigues de luxe, bars, gelateries,
cinemes... i tot a preus inabastables per la majoria d’aquesta gent. Semblava
que havien volat de cop a un altre planeta. Les tres noies flipaven mirant
parades i preguntant preus. Vam menjar un gelat doble i per completar la tarda
de “reines per un dia” vam anar al cinema a una de les sales d’aquell centre.
(45 còrdobes - 450 pts.- l’entrada), després de trucar al pare per demanar
permís. Jo em sentia feliç veient aquelles noies gaudir d’una tarda molt
especial per a elles. “Recordaremos este día feliz durante mucho tiempo.
Gracias por habernos sacado a pasear” ha estat una de les seves expressions de
gratitud.Per a mi també ha estat molt gratificant anar acompanyat de tres
noietes tan joves.
Aquest mati m’han acompanyat totes tres a comprar artesania al mercat R.
Huembes. Miraven i comparaven preus molt més que jo, hem dinat junts i no m’han
deixat fins que he estat assegut a dins del bus, i encara han pujat a dir-me
l’últim adéu.
Amb els pares de la Letícia hem parlat de la possibilitat que vingui a
Catalunya per estudiar periodisme quan acabi la secundària. Ja veurem si serà possible.
Potser
és una ximpleria sentimental, però he tingut la sensació d’experimentar una
mena de paternitat renovada amb aquestes noies. Podria ser una breu compensació
a la frustració de la filla que no hem tingut?
Aquesta nit, ben sopat el gallopinto de cada dia, ha vingut l’Estela amb
l’arquitecte Wilhem, professor de la facultat d’arquitectura de Managua. Ell
està elaborant el plànols del projecte de La Fraternidad i supervisarà la seva
construcciò. Es un noi jove que a part de la seva feina com a professional,
dona suport a diferents projectes socials. M’ha causat molt bona impressió.
Dilluns,
30. L’hora dels adéus
A les 6
pm. reunió de comiat amb la Comisión d’hermanamiento. Hem fet una valoració de
les diferents activitats i reunions tingudes aquests dies. S’ha analitzat la
manca d’organització de la comissió i la necessitat de marcar calendari i
coordinació. Havia unes 15 persones, en representació de diferents entitats i
comunitats integrades en la comissió.
Després de la reunió han preparat un sopar amb música dels que aquesta gent
acostuma a fer. Ens va acompanyar un grup musical format a la Casa de Cultura,
es diu La Waica. Han acabar amb l’entrega de cartes, projectes i regals.
Assistents:
Prof. Irma Calero, Comissió de beques
Prof. Zenobia, directora de l’Instituto Nacional JCCU.
Da. Pastora Olivas, Los Pipitos.
Estela Ochoa, La Fraternidad
Franklin Kennedy Rodriguez, Adifan
Alvaro, la canxa
Orlando Rodas, Potrerillos
Daniel Sevilla, Potrerillos
Ma. Elena Gonzalez, El Peñasco
Leonel Calero, Casa de Cultura
Paco Moli, de La Pobla de Segur
Una senyora, de la directiva de pares d’alumnes.
DARRERA
CRONICA (des d’aquí)
Llista
de preus i salaris, per poder comparar i treure conseqüències.
SALARIS:
(mensual)
Jornaler
del camp .................................. 550 còrdobes = 35 US$
Mestra de preescolar ............................ 280 “
Domèstica ................................................ 300 “ = 19 “
Promotores de La Fraternidad ............ 819 “ = 52 “
Mestre ..................................................... 1100 “ = 69 “
(30 hores lectives setmanals)
(10 cds.= 100 pts per any antiguitat)
Professor universitari ........................ 3000 “ = 190 “
(20 hores lectives setmanals)
PREUS:
Frijoles
..................................... 6 córdobes / lliura (15 cds. / kg.= 0’94
US$)
Arròs ......................................... 4’5 “ / lliura (11’25 cds. / kg
= 0’70 US$)
1 galon (3’78 l.) de gasolina... 48 “ (127 pts l.)
1 galon de gas-oil .................... 36’5 “ (97 pts l.)
Llet en pols (1 l.) .....................
12’5 “ (0’78 US$)
Llet de vaca (1 l.) .................... 4 “ (40 pts l.)
Dinar (comida corriente) ..... 25 “ (1’56 US$)
1 galon d’aigua embotellada.. 14 “ (37 pts l.)
1 rodet Kodat (24 exp.) ....... 90 “ (5’63 US$)
Bateria per càmara fotos ...109 “ (6’81 US$)
Mensualitat Inst. marista ... 50 “ (3’13 US$)
Mensualitat Inst. nacional.... 10 “ (0’63 US$)
Sabates esportives ............ 450 “ (28’13 US$)
Cervesa .................................... 12 “ (0’75 US$)
Coca-Cola ................................. 5 “ (0’31 US$)
Cafè ........................................... 2 “ (0’13 US$)
Vestit de nena ....................... 65 “ (4’06 US$)
1 hora cyber ........................... 20 “ (1’25 US$)
Lloguer casa humil ................100 “ (6’25 US$)
Despesa de llum i aigua .......100 “ “
Paper higiènic ........................ 5 “ (0’31 US$)
PREU DE LA “CANASTA BÀSICA”: 3.000 còrdobes/mes
(187 US$)