KEREWAN:


Situació general

Kerewan és un poble d'uns 500 habitants, situat a la província de Basse, la més interior de Gàmbia (Upper River Division). Forma part de la comarca de Wulli, situada a la part nord del riu Gàmbia, i dins aquesta, pertany a l'àrea de Nyakoy, d'uns 15 Km2. Nyakoy està format per 8 pobles que tenen en comú una escola primària, fundada l'any 1969; una escola secundària fundada el 1996; i un centre de salut/hospital, situat a Yerawaol (que dóna serveis mèdics a una àrea molt més gran).Pel poble i per Nyakoy, hi passa una carretera sense asfaltar, que finalment està en bones condicions, i que és la que comunica Basse amb la riba nord del riu Gàmbia, i va a trobar la carretera, també sense asfaltar, que comunica l'interior de Gàmbia amb la costa per la part nord del riu .

Al poble hi ha 40 cases, organitzades en diferents Kundes que, a la vegada, estan organitzades en tres grans unitats anomenades Kabiles. Cada kabila té un cap, i estan agrupades al voltant dels cognoms Kigera, Jawone i Sil-lah. A aquesta última kabila li correspon també la funció de l'alcaldia, que fins fa poc va estar regentada per Al-hadji Alimame Sil-lah, el qual va morir l'abril del 2002. L'alcalde, que també és cap de la seva kabila junt amb els caps de les altres kabiles, forma part dels notables del poble. Si bé no hi ha cap cens,(almenys que nosaltres sapiguem) hi ha uns 500 habitants, la meitat dels quals són criatures. Al poble també hi ha moltes més dones que homes, pel fet que viuen més però també perquè algunes s'hi estan mentre el marit treballa a la ciutat o a l'estranger. L'associació del poble s'anomena Kerewan Jiriwa Kafoo, i està formada pel president Lamin Sil-lah, la vicepresidenta Hawa Jabbi, el tresorer Tunko Jawoné, el secretari Ibrahima Kigera, més tres vocals masculins i dues dones, que són les representants de les altres dues kabiles. A la vegada també hi ha una associació de dones que són les qui organitzen festes, tenyeixen i venen robes, organitzen cursos d'alfabetització per a dones, porten l'organització comunitària dels hortets i ara també del molí...En general, les dones són molt actives dins la vida del poble però s'ocupen sobretot de qüestions més pràctiques, mentre que els homes s'ocupen de les qüestions més polítiques.

Els habitants són d'ètnia yahanké, de llengua molt semblant a la mandinga, i la seva estructura social no difereix massa de les altres ètnies que hi ha a la comarca. En tot cas es pot dir que els yahankés arribaren a Gàmbia procedents de la part nord de l'Imperi del Mali, i ja està documentada la seva existència a Gàmbia durant el segle XIX. Ja en aquella època eren musulmans, i es pot dir que són dels musulmans més antics del territori, i ells mateixos es consideren descendents d'àrabs barrejats amb pobles mandingues. És una gent oberta, que intenta compaginar la seva religió amb els elements nous de la vida moderna. Donat que no es pot separar un poble de la seva comarca ni de la seva zona, el que ve a continuació és una explicació més general, que serveix per tota la comarca de Wully, i que en molts casos també es pot fer extensiva a la província de Basse, així com també a altres zones del país, i que esperem que serveixi per poder-nos fer una idea millor d'aquest petit territori de la immensa Àfrica.


Geografia física

Clima

Aquesta zona, com tot Gàmbia, pertany al clima tropical i representa una transició entre el sec més típic del nord del Senegal i l'humit, ja visible a la Casamance (sud del Senegal). Hi comença a ploure a finals de juny/principis de juliol i durant quatre mesos les pluges hi són molt abundants, fins a mitjan novembre. A partir d'aquest moment fins al següent any, ja no hi plou més. D'aquesta manera el paisatge és completament diferent en funció de les dues estacions. Durant l'estació plujosa hi ha una verdor exuberant, mentre que a l'estació seca no hi ha ni un bri d'herba. En general, les temperatures són força constants durant tot l'any, però a l'estació plujosa hi ha una humitat quasi del 100% i la sensació de calor, quan no plou, és molt angoixant. A aquesta sensació de calor i humitat cal afegir-hi la quantitat d'aigua, que acaba fent intransitables molts carrers i carreteres, i els mosquits i altres insectes són molt més nombrosos durant aquesta estació. Els millors mesos són el novembre, el desembre i el gener, secs i fresquets. A partir del febrer fins al juliol es fa cada vegada més càlid, sobretot els mesos de maig i juny, molt càlids i secs.

En els darrers 20 anys el règim de pluges va disminuint, tant pel que fa als dies de pluja com a la seva intensitat, de tal manera que en els darrers anys hi ha hagut algunes males collites, que han afectat la majoria de famílies. La constant necessitat de terres de cultiu, que ve donada tant per l'augment constant de la població com també pel fet de la introducció- durant el temps de la colònia- de cultius com el cacauet (amb finalitat, sobretot, d'exportació) han creat una forta pressió sobre els boscos, de manera que les tales han estat constants. S'han tallat moltes palmeres fins al punt que aquest arbre, que abans era molt abundant a tota la regió, en aquests moments només es troba prop dels rius, en llocs que no són aprofitables per l'agricultura. També han estat freqüents els incendis, de tal manera que avui dia abunden més els boscos secundaris, de matolls i petits arbres, i només queda bosc primari prop del riu. Sortosament els pagesos no han abandonat el costum de deixar grans arbres enmig dels camps o a les zones més representatives dels pobles i d'aquesta manera es conserven grans baobabs, palmeres i altres espècies de grans arbres.

La gent comença a ser molt conscient de la importància de la vegetació pel règim de pluges i en aquest sentit hi ha iniciatives tant d'ONGs com governamentals o populars per tal de preservar els boscos que queden. La gent del poble de Kerewan preserva el seu bosc- que és de propietat comunal- netejant cada any el tallafoc que hi han fet. Aquesta és una tasca de tots els homes del poble durant l'estació seca. De totes maneres, quan una família necessita més terres per treballar encara se li dóna permís per desbrossar un tros de bosc amb la finalitat de poder cultivar-lo.

En aquestes condicions són molt pocs els animals que hi queden. Han desaparegut pràcticament tots els hipopòtams, que encara eren visibles fa 20 o 25 anys. Aquests animals són molt perjudicials per a l'agricultura, i per a un país on abunden tant els camps de cultiu, i això des de fa molts cents d'anys. No és d'estranyar que aquest animal desaparegui, sobretot amb la cacera. També tendeixen a desaparèixer els monos, micos i babuïns, encara que són més nombrosos que els hipopòtams. Però també roben les collites i si els pagesos no poden espantar-los tendeixen a eliminar-los perquè es mengen el blat de moro, els cacauets ....Prop de Kerewan només queden porcs senglars i hienes. Els primers deuen servir de menjar a les segones, perquè en ser una població majoritàriament musulmana, el senglars no es mengen (llevat que el caçador sigui cristià o animista, que també pot donar-se). En canvi els ocells són molt nombrosos i bonics, i no sempre del gust dels pagesos!.



Organització territorial. Les ètnies

A la comarca de Wulli, hi conviuen mandingues i yahankés (dues ètnies amb una llengua molt semblant), soninkés o sarahoules i foules o fulbes . Els mandingues són l'ètnia més nombrosa de Gàmbia, i representen aproximadament el 40% de la seva població. En general, la majoria de gambians sap parlar aquesta llengua, que constitueix així la llengua vehicular del país, junt amb l'anglès, llengua que s'estudia a les escoles i que s'utilitza a l'administració. També hi ha mandingues al Senegal, Guinea-Bissau, Guinea-Conakri i Mali. Els yahankés, en canvi, són molt minoritaris, només uns 75.000 a tot el país, i, de fet, moltes vegades són considerats mandingues. Els soninkés o sarahoules representen el 10% dels habitants de Gàmbia, si bé estan estesos també per altres països com el Senegal, Mali i Mauritània. Aquestes tres ètnies es dediquen principalment a l'agricultura, si bé dins les dues primeres hi ha també una gran quantitat de gent que treballa a l'administració pública. Els soninkés també tenen com a principal ocupació l'agricultura, si bé molts d'ells es dediquen als negocis, tant als interiors, com als relacionats amb el comerç exterior. Són, per tant, tradicionalment grans viatgers, i molts d'ells han optat per l'emigració a Europa, als Països Àrabs o als Estats Units. Així, la majoria dels immigrats procedents de l'Àfrica Occidental que hi ha al nostre país pertanyen a aquesta ètnia, així com la majoria dels homes de negoci. Els fulbés representen també el 10% dels gambians, si bé aquesta ètnia està molt més estesa que les altres per tot l'Àfrica Occidental, i arriba fins al Níger o el Camerun. Aquests es dediquen tradicionalment a la ramaderia de boví, i solen viure en pobles més petits i tradicionals que els altres, i en el cas de Gàmbia, sempre propers a pobles de mandingues o de soninkés. Curiosament, també, els qui viuen a la ciutat presenten actituds molt modernes (amb un fort contrast respecte als qui viuen al camp) i solen dedicar-se al comerç, preferentment de petites botigues o al comerç dins la mateixa Àfrica

En general, a la província de Basse i també a Wulli, aquestes ètnies conviuen sense gaires problemes, malgrat que tendeixen a viure en pobles separats, i quan conviuen al mateix poble pot donar-se el cas que cada grup tingui el seu propi alcalde. Tampoc no és gaire corrent que es casin entre ells, malgrat que darrerament sembla ser que alguns sarahoules amb més diners busquin com a segona o tercera dona una mandinga o una fulba(foula,fula). Pel que fa a la llengua, gairebé tots els homes saben mandinga, i en canvi aquests no solen aprendre les altres llengües (llevat d'alguns que saben fula). Quan hi ha algun esdeveniment públic cada u parla amb la seva llengua i sempre hi ha una altra persona que fa de traductora. Així, un discurs polític, la festa de fi de curs de l'escola o una missa a l'església catòlica de Basse poden durar el doble o el triple del normal, però ningú no se sent exclòs. Si hi afegim que a Basse hi ha immigrat una gran quantitat de gent procedent sobretot de Guinea-Bissau i Guinea-Conakry, que poden expressar-se també en portuguès o en francès i que, a més, hi ha molta gent que ha viscut o té parents que viuen a Espanya, veiem que aquesta província és un mosaic de llengües i un vertader microcosmos africà.



Organització social

Una de les coses més sorprenents i també més característiques de l'Àfrica, i en particular de l'Occidental és el contrast entre la migradesa i precarietat dels béns materials i la sorprenent complexitat de les relacions humanes. Els europeus solem fer un fàcil reduccionisme comparatiu entre l'escassetat i la precarietat de la seva cultura material tradicional i la nostra, pensant que així deu ser també pel que fa a les seves relacions. A més, Àfrica no apareix als nostres manuals d'història fins a l'arribada dels europeus al seu continent, i el màxim que coneixem és el tràfic d'esclaus i la posterior colonització. Llevat dels països del Nord i d'Etiòpia, els altres tenen les seves fronteres allà on les varen dissenyar els seus colonitzadors. La llengua que s'ensenya a les escoles és també la d'aquests, així com la rica literatura actual, per cert molt poc coneguda al nostre país. Per això ens perdem el fet de l'existència de regnes i imperis que varen anar apareixent i desapareixent al llarg de la història africana, i que finalment varen ser esborrats del mapa en el moment de la colonització (la majoria, molt afeblits ja per tres segles de comerç d'esclaus).

La zona del Senegal i Gàmbia havia format part de l'Imperi del Mali, i quan va caure al segle XV, es formaren petits regnes que continuaren la seva existència fins a la colonització. Com a molts altres llocs del món hi existia una classe dirigent, formada pel rei o emperador i els seus nobles, i a partir d'aquests s'anava baixant en l'escala social fins a arribar als esclaus. Però l'escala social no es mesurava tant per la riquesa com pel prestigi i la pertinença a una determinada casta. Avui dia, si bé a nivell oficial no es parla de castes i ningú no pot infligir cap humiliació a una persona de casta inferior, a nivell popular aquestes són encara vigents, tothom sap a quina pertany, quina és la seva posició dins la família i el poble, i quin comportament és correcte o incorrecte. Difícilment es donen els matrimonis entre gent de diferent casta, encara que comencen a manifestar-se, sobretot a les ciutats. Per tant, són societats no igualitàries, encara que sovint un estranger no pot distingir aquesta desigualtat, perquè moltes vegades no es manifesta en forma monetària sinó de prestigi.

Deixant de banda els nobles, la casta més elevada als pobles és la dels purament agricultors o ramaders. Aquests no poden fer cap altra feina artesana, però en canvi poden dedicar-se al comerç. Els alcaldes d'aquesta zona pertanyen sempre a aquesta casta, i són alcaldes tradicionals reconeguts pel govern, que conserven encara molt de prestigi i autoritat. Després d'aquests ve la casta dels agricultors-artesans que, a més de les feines del camp, poden dedicar-se a diferents treballs artesans. De fet, cada casta té un treball determinat, i entre aquestes destaca la dels ferrers-joiers-dones terrissaires. Els ferrers tenen un gran prestigi a tot Àfrica, i a més de les feines pròpies de l'ofici són persones cridades a resoldre problemes familiars o veïnals, fan d'amfitrions dels hostes i tenen un gran domini de la paraula, de manera que moltes vegades se'ls ha considerat els periodistes tradicionals. Potser pel fet que treballen en cabanes obertes i tots els homes hi passen per fer petar la xerrada mentre esperen que els arreglin algun estri, tenen fama de saber tot el que passa al poble. Evidentment, les seves dones solen ser les que van més enjoiades!. Al final de l'escala social trobem els descendents dels antics esclaus, persones que varen ser sotmeses a l'esclavitud normalment per causa de guerres. Per tant, poden ser antics nobles d'altres ètnies. Aquestes famílies també tenen terres de la seva propietat, i alguns es dediquen a la música; els griots (una mena de joglars que conserven i transmeten la literatura oral) formen part d'aquesta casta.



Organització dels pobles. Habitatge

Cada poble és també una entitat perfectament estructurada, dividida en kabiles. Una kabila és una agrupació de cases formada per kundes habitades per gent que porta el mateix cognom, més les cases dels antics servents. Cada kabila té un cap, que és el seu representant, la persona de més honor, que també ajuda l'alcalde en les seves funcions. Una kunda, en canvi, és una agrupació de cases habitades per famílies força properes entre elles. Cada kunda pot tenir diferents cases, habitades - aquesta vegada sí- pels familiars més propers: avis, pares i fills. Si es tracta de cases que conserven l'estructura tradicional, cada membre adult de la família té la seva pròpia construcció o caseta rodona que li serveix d'habitació, de rebedor i d' espai privat. Així, cada home té la seva caseta i també, cada dona casada junt amb els seus fills petits. En el cas de les dones no és obligat que cada una dormi per separat, perquè hi pot haver una casa per a totes les dones, però avui dia són molt poques les dones que es conformen a dormir junt amb les altres, i als pobles totes solen voler la seva pròpia habitació o caseta. També tenen habitació pròpia els nois de la casa, que la comparteixen entre ells, amb els amics i convidats.

Davant de les cases, enmig de cada kunda i també en un lloc destacat del poble, hi ha espais públics de reunió o simplement d'esbarjo. Aquests llocs poden fer les funcions de sala d'estar, rebedor i menjador. Les kundes solen estar separades unes de les altres per tanques de troncs, de manera que als pobles s'hi acaben formant carrers amb un cert ordre.

La cuina sempre és una construcció separada de la resta i, en general, al camp és una caseta rodona, sense xemeneia però foradada pels costats, amb pedres a terra per aguantar les olles i una gran gerra per a l'aigua. No hi sol haver cap altre estri, llevat dels morters, un de gran per fer farina i un de més petit per aixafar i trinxar les verdures, els cacauets... Tampoc no hi ha lleixes ni cap altre accessori.

Avui dia encara queden moltes d'aquestes cases tradicionals, formades com hem vist, per un nombre indeterminat de petites construccions separades unes de les altres. Però molta gent comença a construir cases amb materials nous, totxanes i plaques de zinc a la teulades, perquè diuen que aquests materials són més consistents, i la casa dura més. És cert que la casa tradicional dura menys i li calen més reparacions, sobretot al teulat (amb la manca de pluges cada cop es fa més difícil trobar canyes) però també sol ser molt més fresca i agradable. En canvi, les cases modernes són molt més caloroses i preserven menys la intimitat, perquè totes les habitacions estan integrades dins una sola edificació, llevat de la cuina.

Totes les cases tenen darrera un petit hortet i un encanyissat on hi ha el pou mort que serveix de comuna i el lloc per dutxar-se.

Hi ha una clara separació entre les feines dels homes i de les dones, si bé tant els uns com les altres es cuiden del camp i poden tenir animals. Les dones, a més, són les encarregades de totes les feines de la llar, fetes encara de manera molt tradicional, i per tant, força feixugues, sobretot buscar aigua i moldre el gra. Però malgrat les incomoditats a l'hora de cuinar, els seus menjars són molt elaborats.


Economia

A tota la zona la gent viu majoritàriament de l'agricultura, encara que alguns habitants treballen a Basse regentant petits negocis o treballant a l'administració. L'activitat agrícola és exercida tant pels homes com per les dones, encara que a camps diferents i en cultius diferents.

Agricultura. Règim de propietat

La propietat de la terra és comunal/privada, és a dir, en principi les terres que envolten un poble són del poble, i l'alcalde n'és el responsable. A mesura que el poble es va engrandint, l'alcalde va concedint terres a qui les necessita. Per aquest motiu tothom té terres, encara que no en la mateixa proporció ni de la mateixa qualitat. Els primers habitants del poble, les famílies més antigues, tenen la majoria de terres més a prop del poble, i les famílies més noves, més lluny. També les famílies que en altre temps eren més nombroses conserven els seus antics camps (propietat per l'ús) encara que ara siguin més petites. De fet, antigament era la família extensa, de fet tota la Kunda formada per la gent del mateix cognom, que es considerava propietària de les terres, que es cultivaven de manera comunitària. Avui dia es tendeix que cultivi la terra la part de la família extensa -formada pel pare i els fills amb les respectives famílies, i en alguns casos cada fill amb la família es cultiva la seva. Això fa que sovint hi hagi litigis sobre la propietat d'ús de la terra pel fet d'haver-les de repartir en unitats més petites. En ser una societat de castes encara queden als pobles les famílies dels antics esclaus o servents. Aquests rebien també una porció de terres, de les quals són propietaris. Però, a més, havien de treballar les terres dels seus amos, els quals estaven obligats a donar-los menjar en cas que la seva pròpia collita no fos suficient. Avui dia, però, si bé es conserva el prestigi de pertànyer a una casta superior o intermèdia, i si bé els antics servents encara mostren algunes actituds de respecte envers els antics amos, no treballen les terres d'aquests sinó les seves pròpies. Això sí, tenen menys terres que els altres o bé les tenen en llocs més allunyats del poble (perquè poden desbrossar terres comunals com tothom). Aquest sistema de propietat fa que no hi hagi cap família sense terres, i que moltes vegades el seu nivell de riquesa o de pobresa depengui més de les ganes de treballar i de la quantitat de gent per fer-ho.

Tipus de conreus

El conreu més antic i tradicional és el mill i la melca, dels quals hi ha diferents varietats, que es destinen totes a l'autoconsum. Amb el seu gra, després de mòlt, en fan l'esmorzar o monó, i la base d'altres plats en forma de cuscús. També es conrea el blat de moro, introduït pels colonitzadors i que té el sobrenom de "blat dels blancs". També es cuina en forma de cuscús. Aquests dos cultius són propis dels homes, encara que les dones també participen en la seva collita i sobretot en la seva preparació culinària. Els homes han de cultivar suficient per a la família fins a la collita següent Si la temporada de pluges és bona, les dones conreen arròs a les zones d'aiguamolls. Les dones també cultiven els cacauets, una part dels quals destinen a consum propi (p.ex. la salsa de cacauets, molt corrent a la seva cuina) i l'altra, a la venda per tal d'obtenir algun benefici. Quan una dona es casa, la família del marit li dóna un tros de terreny que conserva si continua vivint a la casa (però que perd en cas de divorci), i el producte que n'obté és per a ella. Les dones disposen també d'un camp col·lectiu, d'una hectàrea i mitja, tancat i amb pous, repartit en petites parcel·les per a cadascuna i destinat a horta. Hi conreen tomàquets, albergínies, pebrots, cols i pebrot picant. Actualment, els pous que hi ha són poc profunds, i per això, durant l'estació seca – que és quan es conreen les hortalisses- sovint es queden sense aigua.

Tot i que els camps es veuen ben conreats, i tota la terra està aprofitada, es pot dir que aquesta comunitat, juntament amb les altres de la zona, no és autosuficient. En conrear cacauets per vendre, una bona part de les terres es destinen a aquest producte, ja que cada vegada són més necessaris els diners. I una part d'aquests es destinen a comprar arròs procedent del sud-est asiàtic, sobretot a la temporada de les pluges, quan encara no han arribat els nous cultius i les reserves de l'any anterior escassegen. Però la tendència a menjar arròs es veu també afavorida pel fet que és menys costós de cuinar, i, en canvi, l'elaboració del cuscús és una feina molt feixuga per a les dones, ja que cal moldre el gra als morters.

Ramaderia

Si bé els mandingues, yahankés i soninkés són pobles essencialment agricultors, que deixen la gran ramaderia en mans dels fulbes, aquesta activitat també és present en tots els pobles. És una ramaderia extensiva, de pastura, i en general la gent té pocs animals. És corrent que quan una dona es casa, el marit li regali una vaca o, si no pot, una cabra. Per això, tant homes com dones poden ser propietaris de vaques. Fa uns anys, quan les pluges eren més abundants, aquests ramats s'ajuntaven per kundes, i un dels seus joves era l'encarregat de tenir-ne cura. També podia ser que el ramat s'encarregués a un fulbe, perquè són pastors excel·lents. Avui dia, a causa de l'augment de les terres de conreu i a l'escassetat dels prats, la gent sol tenir menys caps de bestiar i sovint s'ajunten tots els del poble sota un sol pastor. Les vaques produeixen molt poca llet i, en general, només es tenen per criar vedells per a la seva posterior venda. També fan la funció de banca, ja que en un moment difícil l'home o la dona poden decidir de vendre el bestiar per guanyar alguns diners. La majoria de dones també tenen alguna cabra, que els suposa una font d'ingressos addicional. En canvi, a les cases hi ha molt poc aviram, no es consumeixen els ous i els pollastres solen ser per consum propi. Malauradament, són freqüents les malalties entre el bestiar, i la possibilitat de comprar vacunes o medecines és quasi nul·la. Sembla que és força habitual que, en arribar les calors del maig-juny, les gallines emmalalteixen i la majoria moren. El govern disposa de medicaments per aquesta malaltia, però si la comunitat no arriba a les mil gallines, no els els faciliten.. Però com que cada any es moren és impossible arribar a aquesta xifra, i per tant ... De fet, tot el bestiar viu de la pastura o del que troba i normalment no se li dóna gra ni està estabulat. Per aquest fet i també perquè n'hi ha poc, es disposa de poc adob natural per als camps i si es vol una bona collita cal comprar-ne de químic. També algunes famílies tenen algun cavall (molt delmats per la pesta) o burro, que es fa servir per llaurar el camp i per als carros. Als pobles, gairebé no s'hi veuen gossos, però sí que hi ha algun gat.

Altres Activitats econòmiques

Podríem dir que a part de l'agricultura, l'activitat econòmica més important és la de l'emigració. Els pobles són buits d'homes joves, i l'aspiració de la majoria de nois és marxar-ne, i la de les noies, casar-se amb algú que visqui a ciutat o a l'estranger. Molts gambians de la província de Basse, però especialment els soninkés, emigren cap a Europa. Però la immensa majoria té aquest camí barrat, i el més freqüent és que emigrin cap a la ciutat, tot i que saben que hi manca el treball. Els qui han anat a l'escola procuren treballar per al govern, llogar-se de xofer o posar un petit comerç, tot i que aquesta no és una activitat que pugui portar massa beneficis, ja que a les ciutats dóna la sensació que tothom compra i ven alguna cosa, i que les altres activitats hi són quasi inexistents. Com que no hi ha indústria a la regió i el turisme és gairebé inexistent, només queda la construcció, la fabricació artesana de mobles, i la mecànica. Els treballs tradicionals del ferro, del cuiro o del tèxtil estan pràcticament abandonats a la zona. També ho està el de la terrissa, feina que feien les dones de les famílies dels ferrers. Avui dia s'utilitzen olles d'importació i cubells de plàstic.



Serveis

Sanitat

Per la zona de Wully hi ha un hospital comarcal al poblet de Yerawaol. Consta de dispensari, sala de parts, sala d'operacions, una sala d'uns 15 llits per a les dones i una altra per als homes. Tant al dispensari com a les sales no hi ha pràcticament cap equipament i tampoc no hi ha medecines. Es pot dir, a més, que l'hospital està poc utilitzat, car la gent sap que no hi ha mitjans i no hi acudeix, a no ser en circumstàncies extremes. I en aquests casos el que acaben fent els metges és enviar els pacients a l'hospital provincial de Basse, o al general de Bansang (a 50 Kms), on disposen de més infraestructures (no gaires tampoc!). Tal com expliquem en parlar de Gàmbia, aquest país no compta amb Facultat de Medicina i, per tant, són pocs els gambians metges. La majoria de metges són estrangers, principalment nigerians, però en els darrers anys, el contingent més important és el dels cubans, que van al país en missions de dos anys i després són substituïts per altres. En general són metges molt preparats, que comencen amb molta il·lusió, però que la manca de mitjans i de medicaments acaba frustrant-los. A la zona de Wully hi ha sempre dos metges cubans a l'hospital de Yerawaol, a més d'algunes infermeres del país i el personal administratiu i directiu, que també és del país. Donada la precarietat dels mitjans de què disposen, l'hospital no sol estar mai ple, ja que envien els malalts més greus a Basse o a Bansang, i els qui no estan massa greus ja no solen anar a l'hospital. I és que un dels problemes més importants per accedir a l'hospital és el del transport: és difícil per a tots els habitants de la comarca, als quals els cal esperar hores fins que no passa algun taxi col·lectiu o bé han d'agafar el carro i el burro i portar la persona malalta fins al metge. Aquesta dificultat en el transport i en la quasi certesa que no hi haurà medicaments fa que molta gent no porti els malalts a l'hospital fins que no estan molt greus, i llavors ja no hi ha res a fer, o bé ja no es poden tractar en aquell lloc concret. A més d'aquest sistema hospitalari, cada setmana hi ha una persona encarregada de desplaçar-se pels pobles per tal de comprovar les vacunes de les criatures, i l'estat de les embarassades. Cada poble disposa també d'una persona que ha fet alguns cursets sobre alguns aspectes sanitaris. El govern els proporciona, de tant en tant, alguns medicaments, i controlen sobretot malalties comunes com la malària i les diarrees. Poden distribuir els medicaments i exercir com de "metges rurals" perquè ara disposen d'un certificat oficial i, a més, hi ha un coordinador per a tota la zona. Han de portar el control de tots els malalts, els medicaments, les defuncions, els naixements...També les dones que ajudaven en els parts de manera tradicional han estat reconegudes pel govern, i ara disposen d'un certificat oficial que els permet exercir com a llevadores. L'arribada de metges cubans i el major control de les vacunes i de les malalties més comunes, així com el fet que Banyoles Solidària cada any els proporciona medicaments per tractar aquestes malalties, sobretot contra la malària, ha fet que en els darrers anys s'observi a tota la zona una millora de la situació sanitària, especialment en el cas dels infants. Malauradament no disposem de dades objectives sobre el descens de la mortalitat o de la incidència de les malalties més corrents, però el que sí és cert és que són poques les famílies que en els darrers anys han patit la mort d'alguna criatura. Però encara se'n donen casos, sobretot durant el primer any de vida. També encara té força incidència la mortalitat entre homes i dones adults joves.

Ensenyament

Existeix, des de l'any 1968, una escola primària que serveix per a tota la comarca de Wully ; està situada dins el terme municipal de Kerewan, i va ser construïda per la mateixa població. En aquests moments és clarament insuficient ja que a la zona hi ha uns 8000 habitants dels quals la meitat té menys de 15 anys. Per això a l'escola es fan dos torns: un al matí i l'altre a la tarda, i tot i així està saturada. De totes maneres no tothom està escolaritzat. Són força absentistes els nens dels pobles més allunyats, i encara s'escolaritzen més els nens que les nenes. Però aquestes últimes cada vegada assisteixen més a l'escola, tant a la primària com a la secundària, i els pares estan contents que les seves filles hi vagin.

L'any 96 es va inaugurar una escola secundària a la zona de Wully, al terme municipal de Madina, molt a prop de l'escola de primària. Les instal·lacions estan en força bones condicions, però hi manca totalment el material, sobretot el d'ensenyament professional, així com les taules i cadires. Tampoc no funciona l'electricitat perquè s'han fet malbé les instal·lacions d'energia solar. L'escola secundària resulta molt cara, ja que cal pagar una matricula . En canvi, l'escola primària és totalment gratuïta, però tant a l'una com a l'altra hi ha despeses per als pares, ja que cal portar uniforme i unes sabates decents, a més del material escolar. Malauradament, la majoria dels qui han anat a l'escola han emigrat cap a les ciutats, i al poble, només s'hi van quedant els qui no tenen estudis.

Al poble de Kerewan hi ha construït un edifici comunitari que, entre altres coses, serveix per a l'alfabetització de les dones adultes en llengua mandinga. El local també serveix per ensenyar a tenyir robes, que després són venudes. Aquest edifici, pagat amb els diners guanyats amb el tractor, està encara infrautilitzat, i els caldrà en un futur donar-li més utilitats, una de les quals podria ser la sanitària, a la manera d'un petit dispensari o consultori mèdic.

Infraestructures

A la zona hi passa la carretera que uneix tot Gàmbia nord, així com la que uneix aquesta carretera amb Basse i també amb Senegal. Totes les carreteres de la zona són sense asfaltar, cosa que fa que quan porten tres o quatre anys sense que les hagin arreglat siguin quasi impracticables. No hi ha transport públic, i aquest es realitza amb furgonetes, minibusos i altres vehicles privats. Evidentment, només surten del lloc quan són plens, i per tant no hi ha horaris fixos.

Fins a mitjan dels anys 90 cada kunda tenia el seu propi pou, i les dones hi anaven a buscar l'aigua al matí i la guardaven en grans gerres darrera les cases. Eren pous oberts d'aigua contaminada i, a més, calia treure-la amb una corda i una galleda. La feina era molt feixuga i aquesta aigua podia causar moltes malalties. Sortosament, el govern ha construït un pou de tub, del qual s'extreu l'aigua amb energia solar i es distribueix a diferents punts del poble mitjançant aixetes. Ara també cal anar a buscar l'aigua però ja no cal pouar-la, i sobretot és molt més neta. El poble paga una contribució anual al govern i diàriament hi ha una persona encarregada de les instal·lacions, la qual procura que arribi l'aigua a les aixetes.

Ja hem dit que al poble hi ha un alcalde assistit en les seves funcions pels caps de les kabiles i també de les principals kundes. En morir l'anterior alcalde, el càrrec es va transmetre a un altre membre de la seva kabila, i va recaure sobre el senyor Kausu Sil-lah, que si bé no tenia el recolzament unànime dels de la seva kabila, sí que era i és molt ben acceptat per les altres dues. És un home molt emprenedor, que sempre ha lluitat pel poble, i cal dir que ell va ser l'impulsor i l'artífex de la construcció de la primera escola, l'any 1969. També s'ha preocupat sempre per la producció agrícola, essent com és ell mateix un bon pagès. Ha impulsat la creació de camps d'arròs per tot el poble dels quals, malauradament, només se'n treu rendiment en anys plujosos. Al poble hi ha també un agutzil tradicional, que és qui transmet les ordres de l'alcalde.

L'escola fa també altres funcions, sobretot per al jovent de tota la zona de Wulli. En tenir un gran pati, permet que cada dia els nois hi vagin a jugar a futbol, i que durant els caps de setmana, s'hi celebrin torneigs entre els diferents pobles, ja que a cada un hi ha diversos equips. Les noies també assisteixen als encontres com a espectadores, i solen posar-se els seus millors vestits, encara que no tots els pares els permeten anar-hi. A més, alguns caps de setmana, un grup de nois lloga un equip de música, -amb generador inclòs- i organitzen una discoteca a la qual també assisteixen els joves de la zona. Tot això fa que, durant els caps de setmana, la carretera, que és l'eix principal, estigui força animada, plena de jovent que va i ve, que juga a les dames, o que simplement escolta música. Tot plegat fa que s'hi respiri un ambient festiu i divertit, molt més que a altres pobles petits en els quals els dies de la setmana se succeeixen sense canvis significatius i dels quals tots els joves volen fugir. Ara, de la zona de Wulli, si bé encara molts joves en marxen, ja no hi ha la febre migratòria d'altres llocs. Tot plegat potser és fruit del treball dels mestres que, a més d'ensenyar, han procurat organitzar activitats a l'escola i obrir-la al poble, cosa que en aquests moments està donant els seus resultats.

Al poble també hi ha un cementiri, que és un petit bosc al costat del nucli habitat, en el qual no es posen làpides, però està considerat com un lloc sagrat. Les persones són enterrades al terra i al damunt es posa un tronc d'arbre. D'aquesta manera se saben els llocs que estan ocupats i quant de temps fa que s'hi ha enterrat algú.

No hi ha cap servei d'escombraries o d'abocador, cosa que fins fa pocs anys no era necessària perquè tots els residus eren orgànics. Però ara es fa del tot necessari ja que cada vegada més s'utilitzen residus inorgànics, sobretot piles (per als llums i les ràdios) i llaunes. El poble ja comença a estar brut, i aquesta última vegada ens varen dir que buscarien un lloc per enterrar-hi les deixalles, sobretot perquè molts nens petits agafen les piles i se les posen a la boca. Tampoc no hi ha llum elèctrica i aquest és un dels serveis que la gent demana més en aquests moments. Només alguna casa amb emigrants a l'estranger comença a tenir-ne, però de manera privada, solar o amb generador perquè no hi ha cap instal·lació general a tota la zona del nord del riu Gàmbia, almenys en els 100 km que nosaltres hem vist. Només disposen de llum elèctrica amb energia solar els hospitals i alguna escola i, suposadament, el govern electrificarà tota aquesta part nord, que està molt deixada, perquè, tal com hem dit, tampoc no té carretera asfaltada.


Religió

Es pot dir que l'única religió que hi ha a la comarca de Wulli és la musulmana, que impregna força aspectes de la vida quotidiana. Evidentment, al pobles no hi ha cap porc i ni tan sols cacen els senglars. Tampoc no es ven o es beu alcohol, i en general, la gent observa les principals prescripcions religioses, encara que tampoc no solen parar per resar si estan treballant o en una festa. En canvi, sí que resen en començar i acabar alguna tasca col·lectiva important, i els divendres els homes van a la petita mesquita per a l'oració del migdia. Les dones no hi tenen lloc i resen en un lloc a fora, però normalment ho fan a casa, encara que fa la sensació que resen menys que els homes.

En canvi, a la capital, Basse, si bé la immensa majoria de la gent també és musulmana, hi ha algun cristià. Curiosament, l'església catòlica, portada per una congregació de monges que tenen també una escola, està al bell mig de la ciutat, molt més cèntrica i vistosa que la mesquita. Hi ha un carrer prop de l'església en el qual viuen molts cristians i és l'únic lloc on es poden trobar bars on venguin alcohol. Malauradament, també és l'únic lloc on es troben borratxos! La majoria d'aquests cristians no són gambians sinó que són immigrats d'altres països africans, com Nigèria o Ghana.

Es pot dir que el respecte a les altres religions és total, encara que als musulmans no els agrada gens veure gent beguda pel carrer. A les grans ciutats, si bé el respecte persisteix, s'han instal·lat altaveus a les mesquites i donen totes les pregàries "amplificades", sobretot la de la matinada, cosa que obliga tothom a escoltar-la.

En definitiva, podríem dir que tant el poble com la comarca participen encara de molts elements de la vida tradicional, que els fan molt exòtics als nostres ulls, però que cada vegada més hi entren elements de la vida moderna, i que com a pertot la gent intenta compaginar les dues formes de vida, amb èxit alguna vegada, i d'altres amb més problemes.

És un poble en el qual la religió està fortament arrelada, on no es comença ni s'acaba cap acte, reunió salutació... sense resar, però on també, quan cal, les dones –i en menor proporció els homes- saben ballar i participar a les festes, fer gresca, somriure i, en definitiva, agafar-se la vida el millor possible.


Societat i família

Es podrien explicar moltes coses respecte a la seva manera de viure, però potser un dels aspectes que més ens sorprèn i preocupa, i també que més critiquem, és el de la poligàmia. Aquesta institució familiar és segurament anterior a la introducció de l'Islam i de fet una gran quantitat d'ètnies de l'Àfrica la practiquen, independentment de la seva religió. Avui dia és plenament vigent a tota l'Àfrica Occidental i també a Gàmbia, a totes les castes i classes socials, però ja comença a desaparèixer entre la gent més pobra de les ciutats. Als pobles, la majoria dels homes de certa edat tenen més d'una dona, i els que només en tenen una són una excepció. La majoria d'homes estan casats amb dues dones, i tot i que defensen aferrissadament la poligàmia, la majoria creuen que amb dues dones és suficient, i si un es casa amb més, sobretot si és pobre, el solen criticar. Es justifiquen dient que en una casa de pagès africana hi ha molta feina per a les dones, i si n'hi ha dues, aquesta feina queda repartida. De fet, això és cert ja que d'aquesta manera les feines de la casa queden diversificades. Però també diuen que si un home només té una esposa, aquesta mana massa, i en canvi, amb dues, és el marit qui té més possibilitats de manar! Ara bé, si hi ha més de dues dones, això pot acabar essent un problema per a l'home perquè augmenta la possibilitat de baralles. A més molts homes expressen l'opinió que tenir moltes dones és sinònim de molts fills, i ara que moltes criatures ja no es moren gràcies a les vacunacions, comencen a veure bé tenir menys fills.

Què en pensen les dones? Quan parles amb elles totes es mostren contràries que el seu marit tingui més d'una dona, però això cal matisar-ho. La primera dona sempre es mostra contrària a un nou casament del seu marit, però passat un temps, les dues dones es fan amigues perquè per a la primera significa que ara té la meitat de la feina d'abans. També sempre és qui mana i té un prestigi superior a la segona o la tercera. Quan es tracta de la segona dona, aquesta no sol protestar mai per la poligàmia, ja que en casar-se ja sabia que el seu marit tenia una altra esposa. Si bé en la majoria de matrimonis hi intervé la família, en el cas de segones o terceres esposes moltes vegades hi ha una tria per ambdues parts, i per a moltes és una oportunitat per casar-se. Si bé hi ha alguna dona vídua o separada que viu amb la seva família, i fins i tot hi ha mares solteres que viuen a casa del pare, en general no estan ben reconegudes socialment, i si en tenen ocasió solen preferir casar-se amb un home, encara que sigui com a segona dona. De totes maneres també es donen els casos de noies, que tot i ser mares solteres, prefereixen viure a casa del pare abans de casar-se amb un polígam.

Els homes grans gaudeixen d'un gran respecte perquè, en certa manera, continuen essent els caps de casa. No és el cas de les dones, que si bé per respecte, quan entra una jove a casa, la mare deixa de cuinar, a mesura que es fa gran va perdent les seves funcions i per tant també el respecte. Només li queda tenir cura dels nadons mentre la mare està fent altres feines. Però en general als nens no se'ls exigeix el mateix respecte envers les àvies que envers els avis.

Pel que fa als infants, aquests són sempre presents a pertot, i mentre són nadons es pot dir que la mare no els deixa mai. Tampoc no se'ls deixa plorar, ja que si comencen a fer-ho, se'ls dóna immediatament menjar, se'ls passeja... Quan comencen a caminar, els germans més grans solen fer-se càrrec d'ells, i quan ja tenen tres o quatre anys se'ls considera ben independents, capaços de fer petits encàrrecs o treballs. A partir dels sis anys, tant nens com nenes han d'ajudar al camp o a la casa i també els germans més petits. Cosa que no vol dir que no aprofitin tots els moments lliures per jugar. També aprofiten tots els moments per xafardejar en les converses dels grans, que els volen sempre que no intervinguin. D'aquesta manera fan un aprenentatge dins la comunitat sobre el paper d'uns i altres, sobre com cal comportar-se en cada moment i com cal parlar. I de la mateixa manera que tota la societat està jerarquitzada, entre els joves i infants també se segueix una estricta jerarquia, que va del més gran al més petit: sempre tens algú que et mana i algú a qui manar.